la sed de la vida, incerta i pastosa,
em resseca la boca arenosa i pansida.
Em pesa la calma d'un cel de promeses,
uns ulls que no miren travessen els núvols
enllà del silenci, en la tarda cendrosa,
vestits de cotó. La sed xardorosa,
presa a la boca, es fa aigua melosa,
líquid guaridor.
Arribo cansada al cap de la costa,
el desànim de l'ànima avall del pendent,
ja no m'espanta la joia de viure,
miro la vida a la cara i la prenc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada