Cruiximent de padellassos
mar endins de la tempesta,
esberlat de tu el meu cos
sal de llàgrima segrega.
Trencadissa de llum blava,
vidres lúcids, ulls de mort
són els teus ulls, desconhort
en la nit de lluna plena.
Sal de llàgrima, ulls de mort,
diu l'oracle desventura,
mals auguris, negra sort,
lluna blanca, llum de lluna.
El lloc de les paraules sense por, dels desitjos amagats, de les històries inconcluses...
divendres, 19 d’octubre del 2012
dijous, 18 d’octubre del 2012
Combat
Em lliuro a tu
i al foc que m'enceta
la carn secreta
de l'entrecuix.
I et prenc per mi,
sageta encesa,
que em bada l'entranya
infèrtil i seca.
Rosa desclosa
de llavis ardents,
aroma golosa
amb perfum de desig,
el foc ens devora
salvatge i ferotge,
luxúria de luxe,
combat i delit.
Laura C.
i al foc que m'enceta
la carn secreta
de l'entrecuix.
I et prenc per mi,
sageta encesa,
que em bada l'entranya
infèrtil i seca.
Rosa desclosa
de llavis ardents,
aroma golosa
amb perfum de desig,
el foc ens devora
salvatge i ferotge,
luxúria de luxe,
combat i delit.
Laura C.
dissabte, 4 d’agost del 2012
Moment crep
Es desperta de cop i nota les mans suades i fredes i els llençols rebregats sota el cos que no sent, que coneix perquè és seu però no l'acompanya. No té consciència de ser ni d'estar, però l'angúnia passada la remena per dins, la posa malalta, olor de podrit a dins de l'entranya.
I sense voler-ho es posa la mà al coll per saber si encara és allí i estossega una mica per sentir-se la veu. No és muda, per sort! Intenta parlar i li surt un gemec que la va despertant del malson de la nit.
Ara sap que té veu, un luxe inconscient dels qui no han callat mai i dos llàgrimes soles li rellisquen, fatals, de la cua de l'ull fins a darrere l'orella. Una tristor que encara no sent però li vessa de dins, la nit estelada no ha pogut ofegar-la. Ni l'estel fugaç que davant dels seus ulls s'ha fet fonedís propiciant un desig que no ha sabut demanar.
El record durarà tres sospirs mal comptats que no pot exhalar. El patir de sentir que no pot deixar anar el que la corca per dins. Intensa la nit i el malson que ha somiat la fan beure aigua per recuperar-se. La serp arrapada al naixement de la gola l'ofega traïdora.
Intenta orientar-se amb la llum del matí i mata la por que la fa vulnerable. S'ha somiat sense veu, dona de paraules, patint la incertesa del que no ha pogut dir. Se sent indefensa en un món de sintagmes, promeses balderes que no compleix ningú. I amb la boca resseca pel desassossec intenta ser ella en el desert del matí.
I quan necessita la companyia d'algú que l'abraci en un món descarnat i amenaçador sent els aspersors que reguen la gespa a la riba del riu. I els ànecs aliens a tant de dolor grallen inconscients de la desventura. I l'olor perfumada de bolero tronat li acut als narius com una lletania.
La dona valenta, freda per fora, mantega per dins, desperta conscient del mal que la sotja i intenta oblidar-se'n. I amb els peus a terra descalça de mal, comença a ballar un txa-txa-txa imaginari. I es diu que és alegre, que tot passarà, que tot anirà bé afortunada com és en els embats de la vida. A sota dels peus, un paper rebregat.
En el ball desfermat de l'alliberament, somia desperta un amant guaridor, algú que l'estimi per sobre de tot i balli al seu ritme de dona valenta que no tem res per fi.
El paper rebregat sota els peus balladors li amorteix el rau-rau de pensaments derrotistes. I s'aplana inconscient i recull el paper i llegeix el que hi diu, natura curiosa de balladora de salsa. "Recepta de cuina per a desencisades", ajuda segura per a vides amargues sense edulcorants, saxòfon de fons de música de salsa poc convencional.
Farina de blat, sucre de canya, ous per lligar-ho i sal de la vida. I els peus balladors, rialla a la boca, la duen a la cuina de l'apartament. I allí, bona cuinera d'esperances perdudes i il·lusions per venir, fa la barreja que li alegri el matí.
I després de cuinar-ho, després d'estimar-se com ella es mereix, assaboreix seductora la crep de l'oblit. I l'agafa amb els dits, poc sofisticada, i la mossega amb deler del qui no ha menjat mai, un regal dels sentits que li esborrona la pell. Xocolata calenta i nous a trossets i el plaer regalima per les comissures d'uns llavis molsuts que han perdut les paraules.
I els sospirs reprimits en el malson de la nit li escapen subtils en cada mossada, i el bolero tronat amb què ha despertat es transforma en un tango de passió desfermada.
I sense voler-ho es posa la mà al coll per saber si encara és allí i estossega una mica per sentir-se la veu. No és muda, per sort! Intenta parlar i li surt un gemec que la va despertant del malson de la nit.
Ara sap que té veu, un luxe inconscient dels qui no han callat mai i dos llàgrimes soles li rellisquen, fatals, de la cua de l'ull fins a darrere l'orella. Una tristor que encara no sent però li vessa de dins, la nit estelada no ha pogut ofegar-la. Ni l'estel fugaç que davant dels seus ulls s'ha fet fonedís propiciant un desig que no ha sabut demanar.
El record durarà tres sospirs mal comptats que no pot exhalar. El patir de sentir que no pot deixar anar el que la corca per dins. Intensa la nit i el malson que ha somiat la fan beure aigua per recuperar-se. La serp arrapada al naixement de la gola l'ofega traïdora.
Intenta orientar-se amb la llum del matí i mata la por que la fa vulnerable. S'ha somiat sense veu, dona de paraules, patint la incertesa del que no ha pogut dir. Se sent indefensa en un món de sintagmes, promeses balderes que no compleix ningú. I amb la boca resseca pel desassossec intenta ser ella en el desert del matí.
I quan necessita la companyia d'algú que l'abraci en un món descarnat i amenaçador sent els aspersors que reguen la gespa a la riba del riu. I els ànecs aliens a tant de dolor grallen inconscients de la desventura. I l'olor perfumada de bolero tronat li acut als narius com una lletania.
La dona valenta, freda per fora, mantega per dins, desperta conscient del mal que la sotja i intenta oblidar-se'n. I amb els peus a terra descalça de mal, comença a ballar un txa-txa-txa imaginari. I es diu que és alegre, que tot passarà, que tot anirà bé afortunada com és en els embats de la vida. A sota dels peus, un paper rebregat.
En el ball desfermat de l'alliberament, somia desperta un amant guaridor, algú que l'estimi per sobre de tot i balli al seu ritme de dona valenta que no tem res per fi.
El paper rebregat sota els peus balladors li amorteix el rau-rau de pensaments derrotistes. I s'aplana inconscient i recull el paper i llegeix el que hi diu, natura curiosa de balladora de salsa. "Recepta de cuina per a desencisades", ajuda segura per a vides amargues sense edulcorants, saxòfon de fons de música de salsa poc convencional.
Farina de blat, sucre de canya, ous per lligar-ho i sal de la vida. I els peus balladors, rialla a la boca, la duen a la cuina de l'apartament. I allí, bona cuinera d'esperances perdudes i il·lusions per venir, fa la barreja que li alegri el matí.
I després de cuinar-ho, després d'estimar-se com ella es mereix, assaboreix seductora la crep de l'oblit. I l'agafa amb els dits, poc sofisticada, i la mossega amb deler del qui no ha menjat mai, un regal dels sentits que li esborrona la pell. Xocolata calenta i nous a trossets i el plaer regalima per les comissures d'uns llavis molsuts que han perdut les paraules.
I els sospirs reprimits en el malson de la nit li escapen subtils en cada mossada, i el bolero tronat amb què ha despertat es transforma en un tango de passió desfermada.
dilluns, 23 de juliol del 2012
Roig carmesí
Fuma el cigarret amb pipades profundes i el fum que n'exhala s'enfila lleuger, cargolat i olorós, cap al sostre en penombra de l'habitació. Amb cada pipada deixa anar un pensament que la fibla per dins i la carrega de culpa.
S'hi ha donat del tot sense cap mirament per deixar-se surar, neta del passat, en un mar d'amor que la faci ser humana, per fi, més enllà de la carn. Gairebé no el coneix però l'ha mirat als ulls, tristos de desengany, i s'hi ha vist reflectida. Una espurna de llum en el verd d'ultramar de mariner naufragat.
I després de molt temps de llençols compartits amb amants sense nom, mariners inexperts, ha sentit l'emoció reprimida fa segles de dona enamorada. Mentrestant ell reposa adormit a la vora, el descans del guerrer després de la batalla, o és abans de la lluita que en la calma total cal trobar fortalesa per no defallir?
I es sorprèn extasiada mirant de cua d'ull el seu respirar assossegat i tranquil. I tot d'una s'espanta i se sent vulnerable, perdut el poder que li ha regalat en haver-s'hi lliurat vençuda d'entrada.
Sense fer soroll, etèria i subtil, el besa prudent, sense ni acostar-s'hi, amb el pensament, i asseguda al llit, d'esquena al desig, comença a vestir-se sentint-se una intrusa en la vida de l'altre. Es recull el cabell, despentinat i salvatge, per recuperar l'aparença serena de dona assenyada i es pinta la rialla de roig carmesí mentre deixa morir, ben endins, a l'entranya, el goig fascinant que l'hi acaba de néixer.
I amb la mel a la boca de besades intenses carregades de sal es penja la bossa que ha abandonat, rebregada i inerta, en un racó del sofà de la sala del pis. Obre la porta per abandonar el món d'esperances en què ha reviscut les últimes hores, i el gust de la mel que guardava a la boca es fa ben amarg mentre surt al replà.
I comença a baixar escales avall amb punxades d'agulla al cor de cartró i unes ales minúscules li creixen als talons i vola i s'escola pel forat de l'escala. I davant de la porta que mena al carrer es creua discreta amb la certitud que ha tornat a errar.
Un nen menudet, cinc anys com a molt, hi ensopega distret en la seva carrera i la mare al darrere carregada amb la compra el renya amb paraules tenyides d'afecte: "ajuda la senyora a recollir-ho tot, li has fet caure la bossa". I els dits rodanxons recullen del terra el pintallavis granat que li escriu la rialla.
Ella allarga la mà i li diu "gràcies, preciós" i sense voler s'emmiralla en els ulls que la miren curiosos, ulls verds d'ultramar de mirada profunda. Queda corpresa i sorpresa tot d'una i entreobre la boca per no dir res més, el llavis pintats de roig carmesí.
I sense botjar-se escolta les veus que ressonen alegres escales amunt, "no despertis el pare, que està molt cansat, no facis soroll!". I un bon cop de porta percut violent i la paralalitza com un tret precís a boca de cor. Vibra tot l'edifici.
I molt digna ella, esquinçada la joia, surt al foscant del carrer solitari. I emprèn la fugida, les ales als peus i jura segura que no hi tornarà. No vol saber res de guerrers mariners amb ulls de naufragi. Sirena que ha estat massa vegades d'aigües profundes privades de llum.
S'hi ha donat del tot sense cap mirament per deixar-se surar, neta del passat, en un mar d'amor que la faci ser humana, per fi, més enllà de la carn. Gairebé no el coneix però l'ha mirat als ulls, tristos de desengany, i s'hi ha vist reflectida. Una espurna de llum en el verd d'ultramar de mariner naufragat.
I després de molt temps de llençols compartits amb amants sense nom, mariners inexperts, ha sentit l'emoció reprimida fa segles de dona enamorada. Mentrestant ell reposa adormit a la vora, el descans del guerrer després de la batalla, o és abans de la lluita que en la calma total cal trobar fortalesa per no defallir?
I es sorprèn extasiada mirant de cua d'ull el seu respirar assossegat i tranquil. I tot d'una s'espanta i se sent vulnerable, perdut el poder que li ha regalat en haver-s'hi lliurat vençuda d'entrada.
Sense fer soroll, etèria i subtil, el besa prudent, sense ni acostar-s'hi, amb el pensament, i asseguda al llit, d'esquena al desig, comença a vestir-se sentint-se una intrusa en la vida de l'altre. Es recull el cabell, despentinat i salvatge, per recuperar l'aparença serena de dona assenyada i es pinta la rialla de roig carmesí mentre deixa morir, ben endins, a l'entranya, el goig fascinant que l'hi acaba de néixer.
I amb la mel a la boca de besades intenses carregades de sal es penja la bossa que ha abandonat, rebregada i inerta, en un racó del sofà de la sala del pis. Obre la porta per abandonar el món d'esperances en què ha reviscut les últimes hores, i el gust de la mel que guardava a la boca es fa ben amarg mentre surt al replà.
I comença a baixar escales avall amb punxades d'agulla al cor de cartró i unes ales minúscules li creixen als talons i vola i s'escola pel forat de l'escala. I davant de la porta que mena al carrer es creua discreta amb la certitud que ha tornat a errar.
Un nen menudet, cinc anys com a molt, hi ensopega distret en la seva carrera i la mare al darrere carregada amb la compra el renya amb paraules tenyides d'afecte: "ajuda la senyora a recollir-ho tot, li has fet caure la bossa". I els dits rodanxons recullen del terra el pintallavis granat que li escriu la rialla.
Ella allarga la mà i li diu "gràcies, preciós" i sense voler s'emmiralla en els ulls que la miren curiosos, ulls verds d'ultramar de mirada profunda. Queda corpresa i sorpresa tot d'una i entreobre la boca per no dir res més, el llavis pintats de roig carmesí.
I sense botjar-se escolta les veus que ressonen alegres escales amunt, "no despertis el pare, que està molt cansat, no facis soroll!". I un bon cop de porta percut violent i la paralalitza com un tret precís a boca de cor. Vibra tot l'edifici.
I molt digna ella, esquinçada la joia, surt al foscant del carrer solitari. I emprèn la fugida, les ales als peus i jura segura que no hi tornarà. No vol saber res de guerrers mariners amb ulls de naufragi. Sirena que ha estat massa vegades d'aigües profundes privades de llum.
dilluns, 25 de juny del 2012
Margarides als traus
Són les tres al campanar de l'església. L'última escletxa de sol que s'escola entre els arbres li escalfa l'estada a la terrassa d'estiu. I es deixa fluir en el silenci luxós de la tarda novella en ple mes de juny, al centre de Lleida.
Quan ve la cambrera, que tant la coneix, li fa una rialla d'afecte sincer i demana, com sempre, dos plats ben senzills i simples, discrets. Com li agrada la vida sense complicacions!
En la fresca agradívola de sol retirat, mentre espera pacient, solitud i silenci, obre el llibre de versos que li mou l'emoció. Racons amagats d'ànima malalta, rimes que guareixen ferides profundes que insensibilitzen.
Al costat una taula ocupada per dos, parella gastada inconscient de la manca de complicitat. El buit que els envolta és com un precipici i el voregen conscients només del moment, que malgasten, maldestres, sense ni adornar-se'n, a punt d'estimbar-s'hi. Per la boca d'un paraules banals per l'auricular que el connecta al telèfon, i als ulls de la companya els mots encreuats del diari arrugat li prenen el temps de gaudi de l'altre.
Ella no s'immuta, lectora que es vol de versos romàntics tranquil·litzadors.
Es trenca el silenci, un grup de col·legues xerren animats de l'última festa que han compartit . Riallades autèntiques rodolen alegres sobre el paviment de la terrassa d'estiu.
Per fi arriba ell, ella l'espera sense esperar res, només la sorpresa del joc de mirades que hi vol compartir. Ho té tot per donar, i per rebre ho té tot i rebusca en els versos del llibre d'amor la besada joiosa dels amants generosos: "Deixa't besar, i tu besa després/ que és sempre als llavis/ que l'amor perdura". I amb el dit resegueix, cega d'amor, la lletra negreta que del full sobresurt. I amb la besada entre els dits dels versos plaents es frega amb delit els llavis humits per la boca de l'altre.
Fan un cafè, acabat el dinar, i es miren als ulls per trobar-se un a l'altre. Espurneja vivaç en les ninetes d'ella la imatge amorosa que ell li ofereix. I per atrapar-ne la màgia fugaç li fa una foto de boca riallera i ulls petoners i la desa, endreçada, a l'àlbum incomplet de rialles d'amor.
S'han dit adéu sense gaires preàmbuls i amb el buit a l'estómac d'un desig que comença, incert i arriscat, suspira ben fort i aixeca la vista resseguint en silenci el deixant fugaç que ell desprèn en marxar.
I enmig de la llum que es fon a poc a poc apareix del no-res la dona del carro. Ja té bastants anys, no sabria dir quants, i els cabells mal tallats, groguencs, blanc cremat, li emmarquen la cara cosida d'arrugues.
S'acosta a la taula i estira la mà demanant caritat i ella commoguda per la margarida esfullada i llardosa que li serva els cabells, li posa a la mà el llibre de versos que ha estat rellegint i amb l'amor que li vessa quan obre la boca li diu les paraules que la dona no espera: "aliment per a l'ànima".
La dona del carro, que ha oblidat les paraules amb què no ha de dir res, la mira curiosa, i una ombra de llum li apunta breument als ulls blaus de mar cansats de la vida.
I rebusca frenètica entre bosses i capses i draps i parracs que emplenen el carro. Per fi troba el que cerca i, després de besar-la, li allarga una foto sèpia de temps i cosida d'arrugues com la mà que l'aguanta tremolosa d'amor.
Ella mira la foto que la vella li dóna i hi veu retratat un home atractiu de cinquanta anys enrere, vestit blanc elegant, una margarida de fulles blanquíssimes al trau invisible de l'americana.
Sense temps, sense espai, les dos fora del món es miren als ulls i somriuen ben còmplices, paraules sobreres que no cal compartir. I continua camí, tirant resignada del carro mig ple de versos d'amor.
Una glopada d'aire calent estova les fulles que embruten el terra de la terrassa d'estiu i un calfred imprevist li recorre l'esquena i li arriba al clatell. Amb un gest mecànic, sense pensar-hi gaire, agafa la càmera i obre l'àlbum inacabat de rialles d'amor i sense cap recança esborra les fotos que ha anat col·leccionant. Rialles seductores, margarides als traus que no la destruiran.
Quan ve la cambrera, que tant la coneix, li fa una rialla d'afecte sincer i demana, com sempre, dos plats ben senzills i simples, discrets. Com li agrada la vida sense complicacions!
En la fresca agradívola de sol retirat, mentre espera pacient, solitud i silenci, obre el llibre de versos que li mou l'emoció. Racons amagats d'ànima malalta, rimes que guareixen ferides profundes que insensibilitzen.
Al costat una taula ocupada per dos, parella gastada inconscient de la manca de complicitat. El buit que els envolta és com un precipici i el voregen conscients només del moment, que malgasten, maldestres, sense ni adornar-se'n, a punt d'estimbar-s'hi. Per la boca d'un paraules banals per l'auricular que el connecta al telèfon, i als ulls de la companya els mots encreuats del diari arrugat li prenen el temps de gaudi de l'altre.
Ella no s'immuta, lectora que es vol de versos romàntics tranquil·litzadors.
Es trenca el silenci, un grup de col·legues xerren animats de l'última festa que han compartit . Riallades autèntiques rodolen alegres sobre el paviment de la terrassa d'estiu.
Per fi arriba ell, ella l'espera sense esperar res, només la sorpresa del joc de mirades que hi vol compartir. Ho té tot per donar, i per rebre ho té tot i rebusca en els versos del llibre d'amor la besada joiosa dels amants generosos: "Deixa't besar, i tu besa després/ que és sempre als llavis/ que l'amor perdura". I amb el dit resegueix, cega d'amor, la lletra negreta que del full sobresurt. I amb la besada entre els dits dels versos plaents es frega amb delit els llavis humits per la boca de l'altre.
Fan un cafè, acabat el dinar, i es miren als ulls per trobar-se un a l'altre. Espurneja vivaç en les ninetes d'ella la imatge amorosa que ell li ofereix. I per atrapar-ne la màgia fugaç li fa una foto de boca riallera i ulls petoners i la desa, endreçada, a l'àlbum incomplet de rialles d'amor.
S'han dit adéu sense gaires preàmbuls i amb el buit a l'estómac d'un desig que comença, incert i arriscat, suspira ben fort i aixeca la vista resseguint en silenci el deixant fugaç que ell desprèn en marxar.
I enmig de la llum que es fon a poc a poc apareix del no-res la dona del carro. Ja té bastants anys, no sabria dir quants, i els cabells mal tallats, groguencs, blanc cremat, li emmarquen la cara cosida d'arrugues.
S'acosta a la taula i estira la mà demanant caritat i ella commoguda per la margarida esfullada i llardosa que li serva els cabells, li posa a la mà el llibre de versos que ha estat rellegint i amb l'amor que li vessa quan obre la boca li diu les paraules que la dona no espera: "aliment per a l'ànima".
La dona del carro, que ha oblidat les paraules amb què no ha de dir res, la mira curiosa, i una ombra de llum li apunta breument als ulls blaus de mar cansats de la vida.
I rebusca frenètica entre bosses i capses i draps i parracs que emplenen el carro. Per fi troba el que cerca i, després de besar-la, li allarga una foto sèpia de temps i cosida d'arrugues com la mà que l'aguanta tremolosa d'amor.
Ella mira la foto que la vella li dóna i hi veu retratat un home atractiu de cinquanta anys enrere, vestit blanc elegant, una margarida de fulles blanquíssimes al trau invisible de l'americana.
Sense temps, sense espai, les dos fora del món es miren als ulls i somriuen ben còmplices, paraules sobreres que no cal compartir. I continua camí, tirant resignada del carro mig ple de versos d'amor.
Una glopada d'aire calent estova les fulles que embruten el terra de la terrassa d'estiu i un calfred imprevist li recorre l'esquena i li arriba al clatell. Amb un gest mecànic, sense pensar-hi gaire, agafa la càmera i obre l'àlbum inacabat de rialles d'amor i sense cap recança esborra les fotos que ha anat col·leccionant. Rialles seductores, margarides als traus que no la destruiran.
dimarts, 29 de maig del 2012
Marina poètica
Vola l'estel com un ocell sense niu, sobre l'arena. Al passeig marítim formigues humanes dibuixen camins en un caos discret: aquell amb el gos i rialla a la cara, i l'altra amb parella, amor convencional de besades supèrflues, ràncies i escasses.
Ella s'ho mira com una estrangera, és d'un altre món i saber-ho fa mal. I mentre l'estel voleia lleuger, fúcsia de moda, pistatxo lluent i groc cridaner, observa extasiada el passeig vora el mar. Passa fuent la patinadora, rodes rabents, vial mariner.
I ella s'ho mira, terrassa indiscreta, i té enveja de tot i no enyora res, sola que està en el seu despertar de dissabte a la tarda. Una bona amiga l'ha convidat. Conèixer gent nova, experiència expectant en la solitud.
I arriba un missatge d'enamorat al xat que té al feisbuc, paraules fingides que enardeixen el cor i li donen poder en la distància. Emoció fugaç de dissabte a la tarda. El desert solitari en què ha sobreviscut l'ha fet adonar del valor de ser lliure, preu elevat, absolta per fi de dependències.
I durant un moment es troba bonica en la rialla sincera, estrella de mar, i decideix retratar-se ben sola, marina poètica de platja foscant. El sol ja s'ha post rere el mar esverat que ratlla la línia de l'horitzó.
Arriben festius els convidats, plats exquisits per guanyar-se una nit de coneixences inesperades, persones fantàstiques que contemplaran el passeig marítim, àvides d'un sol que, gandulejant, s'ha post fa una estona. Pluja sobtada en la platja sorrenca neta per fi d'estels voladors.
I es diverteix, conversa animada, trobada de luxe, sopar delicat servit, esmerat, a la vora del mar. I sent la remor d'un altre missatge que vibra insistent, pantalla de llum a dins de la bossa. I el cor li fa un tomb, li suen les mans, pendent com està d'una bona sorpresa. Espera que sigui la definitiva. Missatge en el feisbuc d'amor impossible.
Rient i xerrant el cor s'accelera, punxada a la panxa, no sap ni què es diu. Sap el que espera i té por del que sent. Espurna daurada d'uns ulls tan profunds com el mar que contempla. I queda sense esma per mirar si li escriu, si la cerca. I li retorna a les cames el pessigolleig de l'amor innocent de l'estiu d'en fa trenta, quan l'amor tenia un nom carregat de promeses eternes que la feien reviure.
No vol mirar si el nom del missatge és el que ella espera, no vol que s'acabi la il·lusió adolescent de l'amor correspost que somia fa dies.
I es deixa bressar per la marinada que li eriça la pell, i gaudeix en secret de la torrentada d'escalf potiner que s'escampa, indecent, per les cames immòbils i descarrega, elèctric de mar, en les mans que s'esforcen a servar els coberts sense tremolar.
Acaba el sopar, una bona experiència, maduixes amb nata i xocolate calent. Copa de cava, efervescent de bombolles, un brindis futur amb regust de passat que li pesa, tossut, en la matinada.
Quan només hi ha silenci i tot s'ha adormit baixa a la platja per assossegar-se i gosa llegir l'amor al telèfon. Amb lletres petites negres de dol no hi troba el consol que hi cerca en la nit salobre de mar. I la sal que hi ha en l'aire es barreja subtil amb la que li rellisca galtes avall.
Amb ràbia impotent agafa el telèfon i el colga ben fondo d'arena de platja i es treu les sabates que li ofeguen els peus. Sense esperar res, ni missatges d'amor ni promeses de fum, camina descalça de necessitats. Comença de cop la tormenta esperada i els trons es confonen, solitud en la nit, amb els versos que canta per no pensar en res.
I en la llunyania, no sap si ho veu bé, una llum juganera li fa la guerxina. I cap allí s'encamina, sense dubtar-ho, un far en la fosca que li marca el camí per arribar a port segur en la nit de tronada salada de mar.
Ella s'ho mira com una estrangera, és d'un altre món i saber-ho fa mal. I mentre l'estel voleia lleuger, fúcsia de moda, pistatxo lluent i groc cridaner, observa extasiada el passeig vora el mar. Passa fuent la patinadora, rodes rabents, vial mariner.
I ella s'ho mira, terrassa indiscreta, i té enveja de tot i no enyora res, sola que està en el seu despertar de dissabte a la tarda. Una bona amiga l'ha convidat. Conèixer gent nova, experiència expectant en la solitud.
I arriba un missatge d'enamorat al xat que té al feisbuc, paraules fingides que enardeixen el cor i li donen poder en la distància. Emoció fugaç de dissabte a la tarda. El desert solitari en què ha sobreviscut l'ha fet adonar del valor de ser lliure, preu elevat, absolta per fi de dependències.
I durant un moment es troba bonica en la rialla sincera, estrella de mar, i decideix retratar-se ben sola, marina poètica de platja foscant. El sol ja s'ha post rere el mar esverat que ratlla la línia de l'horitzó.
Arriben festius els convidats, plats exquisits per guanyar-se una nit de coneixences inesperades, persones fantàstiques que contemplaran el passeig marítim, àvides d'un sol que, gandulejant, s'ha post fa una estona. Pluja sobtada en la platja sorrenca neta per fi d'estels voladors.
I es diverteix, conversa animada, trobada de luxe, sopar delicat servit, esmerat, a la vora del mar. I sent la remor d'un altre missatge que vibra insistent, pantalla de llum a dins de la bossa. I el cor li fa un tomb, li suen les mans, pendent com està d'una bona sorpresa. Espera que sigui la definitiva. Missatge en el feisbuc d'amor impossible.
Rient i xerrant el cor s'accelera, punxada a la panxa, no sap ni què es diu. Sap el que espera i té por del que sent. Espurna daurada d'uns ulls tan profunds com el mar que contempla. I queda sense esma per mirar si li escriu, si la cerca. I li retorna a les cames el pessigolleig de l'amor innocent de l'estiu d'en fa trenta, quan l'amor tenia un nom carregat de promeses eternes que la feien reviure.
No vol mirar si el nom del missatge és el que ella espera, no vol que s'acabi la il·lusió adolescent de l'amor correspost que somia fa dies.
I es deixa bressar per la marinada que li eriça la pell, i gaudeix en secret de la torrentada d'escalf potiner que s'escampa, indecent, per les cames immòbils i descarrega, elèctric de mar, en les mans que s'esforcen a servar els coberts sense tremolar.
Acaba el sopar, una bona experiència, maduixes amb nata i xocolate calent. Copa de cava, efervescent de bombolles, un brindis futur amb regust de passat que li pesa, tossut, en la matinada.
Quan només hi ha silenci i tot s'ha adormit baixa a la platja per assossegar-se i gosa llegir l'amor al telèfon. Amb lletres petites negres de dol no hi troba el consol que hi cerca en la nit salobre de mar. I la sal que hi ha en l'aire es barreja subtil amb la que li rellisca galtes avall.
Amb ràbia impotent agafa el telèfon i el colga ben fondo d'arena de platja i es treu les sabates que li ofeguen els peus. Sense esperar res, ni missatges d'amor ni promeses de fum, camina descalça de necessitats. Comença de cop la tormenta esperada i els trons es confonen, solitud en la nit, amb els versos que canta per no pensar en res.
I en la llunyania, no sap si ho veu bé, una llum juganera li fa la guerxina. I cap allí s'encamina, sense dubtar-ho, un far en la fosca que li marca el camí per arribar a port segur en la nit de tronada salada de mar.
dimecres, 16 de maig del 2012
Paradís perdut
El saluda de lluny, caminant cap al cotxe, amb rialla sincera d'agraïment. La nit es presenta a vessar de promeses, cita programada de cap de setmana, plans convencionals d'amants ordenats.
Quan el té al costat, pilot esmerat, els ulls el traeixen, hi veu el delit de tenir-la a prop i tastar-ne l'escalf. Li diu "on anem?, et porto allà on vulguis" i passeja insolent la mà tèbia d'amor per la cuixa d'ella que espia, procaç, sota la faldilla. Ella somriu d'aquella manera que tant insinua sense paraules: les puntes dels llavis girades amunt apuntant cap als ulls que espurnegen alegres a dintre del cotxe.
L'amor que no hi ha ella se l'inventa i crea, valenta, un nou paradís per substituir aquell que ha perdut, irrecuperable, i compartir la joia del nou amb algú que s'ho valgui. Se sap presonera de la solitud i necessitada de romanticisme, pessic d'aventura a boca de nit que caducarà amb la llum del dia.
I el besa afamada de tornar a sentir, desig condensat en una besada, i el gust dels seus llavis, fruita dessaborida, li apaga la sed però la fam continua. I sent a la panxa la buidor d'aliment.
"Porta'm on vulguis, sorprèn-me una mica", i encén el cigarret que compartiran en el seu paradís carregat de mentida. Ell hi està d'acord, la vol satisfer i si ella ho volgués li demanaria de tenir-la al costat cada matí, penjat com està de la seva rialla, les puntes dels llavis girades amunt.
I cerca per a ella un racó romàntic, espelma olorosa, roses a la taula, i generós li regala estimant-la les flors més boniques que ha sentit en anys. Ella és el seu centre, el seu equilibri, el sol lluminós al voltant del qual gira, és la seva llum, "ets preciosa, una nina".
Ella voldria sentir voleiar, en el seu interior, papallones menudes i el pessigolleig del goig retrobat. S'hi esforça i no pot, carn anestesiada pel dolor insuportable de focs apagats que tot ho han consumit, nafra de cremada que no cicatritza.
Per postres escull pastís de llimó i xocolata calenta i mira d'emplenar, que ell no se n'adoni, el forat sense fons que es fa gran a l'entranya i gairebé no la deixa ni respirar.
Se sent mentidera en el seu paradís, falsa com ella sola, i s'espanta de sobte sense remei. No pot enganyar impunement i quedar-se tranquil·la amb rialla postissa de circumstàncies. Té por de comprometre's, no vol lligams i no sap com dir-ho i en lloc d'explicar-ho teixeix, viuda negra, una xarxa invisible d'aranya gegant.
Afamada que està de jocs amatoris la guanyen les ganes de deixar-se estimar a risc de sentir-se encara més sola quan acabi la nit. L'abraça amb deler, el cos li respon, punxada esmolada que neix a l'entrecuix i mor en un sospir, a cau d'orella d'ell. I s'entrega amb desig al combat cos a cos i guanya la batalla al dolor resclosit que per fi s'allibera en el plaer de la carn.
Quan tot ha acabat, gemecs apagats per la satisfacció, s'hi ajeu al costat i venç el silenci amb mots insensats, d'aquells que fabrica l'eufòria fugaç del llit compartit: "jo també t'estimo". I quan ho acaba de dir ja s'ha penedit del que ha pronunciat, però no ho pot esborrar.
Entra al labavo i tanca la porta, gelosa guardiana de secrets en la nit. Agafa el telèfon i fa una trucada. Arranja una cita per a l'endemà. Un nou paradís per sentir-se viva. I la teranyina d'aranya gegant s'eixampla una mica i ordeix, enganxosa, la trampa golosa per a un nou amant.
Quan el té al costat, pilot esmerat, els ulls el traeixen, hi veu el delit de tenir-la a prop i tastar-ne l'escalf. Li diu "on anem?, et porto allà on vulguis" i passeja insolent la mà tèbia d'amor per la cuixa d'ella que espia, procaç, sota la faldilla. Ella somriu d'aquella manera que tant insinua sense paraules: les puntes dels llavis girades amunt apuntant cap als ulls que espurnegen alegres a dintre del cotxe.
L'amor que no hi ha ella se l'inventa i crea, valenta, un nou paradís per substituir aquell que ha perdut, irrecuperable, i compartir la joia del nou amb algú que s'ho valgui. Se sap presonera de la solitud i necessitada de romanticisme, pessic d'aventura a boca de nit que caducarà amb la llum del dia.
I el besa afamada de tornar a sentir, desig condensat en una besada, i el gust dels seus llavis, fruita dessaborida, li apaga la sed però la fam continua. I sent a la panxa la buidor d'aliment.
"Porta'm on vulguis, sorprèn-me una mica", i encén el cigarret que compartiran en el seu paradís carregat de mentida. Ell hi està d'acord, la vol satisfer i si ella ho volgués li demanaria de tenir-la al costat cada matí, penjat com està de la seva rialla, les puntes dels llavis girades amunt.
I cerca per a ella un racó romàntic, espelma olorosa, roses a la taula, i generós li regala estimant-la les flors més boniques que ha sentit en anys. Ella és el seu centre, el seu equilibri, el sol lluminós al voltant del qual gira, és la seva llum, "ets preciosa, una nina".
Ella voldria sentir voleiar, en el seu interior, papallones menudes i el pessigolleig del goig retrobat. S'hi esforça i no pot, carn anestesiada pel dolor insuportable de focs apagats que tot ho han consumit, nafra de cremada que no cicatritza.
Per postres escull pastís de llimó i xocolata calenta i mira d'emplenar, que ell no se n'adoni, el forat sense fons que es fa gran a l'entranya i gairebé no la deixa ni respirar.
Se sent mentidera en el seu paradís, falsa com ella sola, i s'espanta de sobte sense remei. No pot enganyar impunement i quedar-se tranquil·la amb rialla postissa de circumstàncies. Té por de comprometre's, no vol lligams i no sap com dir-ho i en lloc d'explicar-ho teixeix, viuda negra, una xarxa invisible d'aranya gegant.
Afamada que està de jocs amatoris la guanyen les ganes de deixar-se estimar a risc de sentir-se encara més sola quan acabi la nit. L'abraça amb deler, el cos li respon, punxada esmolada que neix a l'entrecuix i mor en un sospir, a cau d'orella d'ell. I s'entrega amb desig al combat cos a cos i guanya la batalla al dolor resclosit que per fi s'allibera en el plaer de la carn.
Quan tot ha acabat, gemecs apagats per la satisfacció, s'hi ajeu al costat i venç el silenci amb mots insensats, d'aquells que fabrica l'eufòria fugaç del llit compartit: "jo també t'estimo". I quan ho acaba de dir ja s'ha penedit del que ha pronunciat, però no ho pot esborrar.
Entra al labavo i tanca la porta, gelosa guardiana de secrets en la nit. Agafa el telèfon i fa una trucada. Arranja una cita per a l'endemà. Un nou paradís per sentir-se viva. I la teranyina d'aranya gegant s'eixampla una mica i ordeix, enganxosa, la trampa golosa per a un nou amant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)