dilluns, 23 de juliol del 2012

Roig carmesí

Fuma el cigarret amb pipades profundes i el fum que n'exhala s'enfila lleuger, cargolat i olorós, cap al sostre en penombra de l'habitació. Amb cada pipada deixa anar un pensament que la fibla per dins i la carrega de culpa.

S'hi ha donat del tot sense cap mirament per deixar-se surar, neta del passat, en un mar d'amor que la faci ser humana, per fi, més enllà de la carn. Gairebé no el coneix però l'ha mirat als ulls, tristos de desengany, i s'hi ha vist reflectida. Una espurna de llum en el verd d'ultramar de mariner naufragat.

I després de molt temps de llençols compartits amb amants sense nom, mariners inexperts, ha sentit l'emoció reprimida fa segles de dona enamorada. Mentrestant ell reposa adormit a la vora, el descans del guerrer després de la batalla, o és abans de la lluita que en la calma total cal trobar fortalesa per no defallir?

I es sorprèn extasiada mirant de cua d'ull el seu respirar assossegat i tranquil. I tot d'una s'espanta i se sent vulnerable, perdut el poder que li ha regalat en haver-s'hi lliurat vençuda d'entrada.

Sense fer soroll, etèria i subtil, el besa prudent, sense ni acostar-s'hi, amb el pensament, i asseguda al llit, d'esquena al desig, comença a vestir-se sentint-se una intrusa en la vida de l'altre. Es recull el cabell, despentinat i salvatge, per recuperar l'aparença serena de dona assenyada i es pinta la rialla de roig carmesí mentre deixa morir, ben endins, a l'entranya, el goig fascinant que l'hi acaba de néixer.

I amb la mel a la boca de besades intenses carregades de sal es penja la bossa que ha abandonat, rebregada i inerta, en un racó del sofà de la sala del pis. Obre la porta per abandonar el món d'esperances en què ha reviscut les últimes hores, i el gust de la mel que guardava a la boca es fa ben amarg mentre surt al replà.

I comença a baixar escales avall amb punxades d'agulla al cor de cartró i unes ales minúscules li creixen als talons i vola i s'escola pel forat de l'escala. I davant de la porta que mena al carrer es creua discreta amb la certitud que ha tornat a errar.

Un nen menudet, cinc anys com a molt, hi ensopega distret en la seva carrera i la mare al darrere carregada amb la compra el renya amb paraules tenyides d'afecte: "ajuda la senyora a recollir-ho tot, li has fet caure la bossa". I els dits rodanxons recullen del terra el pintallavis granat que li escriu la rialla.

Ella allarga la mà i li diu "gràcies, preciós" i sense voler s'emmiralla en els ulls que la miren curiosos, ulls verds d'ultramar de mirada profunda. Queda corpresa i sorpresa tot d'una i entreobre la boca per no dir res més, el llavis pintats de roig carmesí.

I sense botjar-se escolta les veus que ressonen alegres escales amunt, "no despertis el pare, que està molt cansat, no facis soroll!". I un bon cop de porta percut violent i la paralalitza com un tret precís a boca de cor. Vibra tot l'edifici.

I molt digna ella, esquinçada la joia, surt al foscant del carrer solitari. I emprèn la fugida, les ales als peus i jura segura que no hi tornarà. No vol saber res de guerrers mariners amb ulls de naufragi. Sirena que ha estat massa vegades d'aigües profundes privades de llum.