dimarts, 10 de gener de 2012

Drassanes





La fascina aquell tros de cel de la Rambla. Puja les escales del metro i olora: salobre, i un doll de llum blanca li pessiga la cara i li fa plorar els ulls. Ja hi és. Un dijous més, el dit de Colom senyalant les Amèriques, impassible, immòbil, més a prop del cel que ningú.

La Rambla tot just es desperta, humida de mar i xopa de vida. El quiosc ja és obert, s'hi atansa i demana tabac, que fumar l'apressa. Un dijous més viurà una altra vida, aquella dels qui no n'han viscut cap abans. Una vida en una altra.

Gira a l'esquerra, carrer Ample amunt i camina a poc a poc, com si no anés enlloc. Sap el sabor de sentir-se una altra i el regust acerat que li deixa a la boca. L'hi pot sentir ara i gairebé mastegar-lo.

Al Safrà Cafè, un dijous com un altre, seu a la taula de sempre i el veu a la barra, sol, malgastat. Cabell embullat i ulleres de pasta, prim, no gaire alt i aquella mirada que només desxifren els qui han perdut.

Se'l mira, la mira, combat de mirades. Olor de cafè i de llimó espremut.

Ara és l'altra, se sent l'altra. S'apropa a la barra, demana un cafè i "els serveis, sisplau?"

La mira, se'l mira, un xoc de rialles, captius l'un de l'altre, apressats de tan sols.

Allà a dins, al lavabo, pestell fora, es mira al mirall i s'hi reconeix: aquella altra ella que es deixa sentir. I s'obre la porta, suau, sense pressa, el temps aturat. Combat dels cossos, desig i combat i aquella fiblada que la fa sentir viva, el goig de l'amor, plaer desfermat.

Ell ja no hi és i ella, vestint-se, recorda aquells versos que l'havien colpit quan era una nena: "Ser mestre d'amor, qui no pagaria, ara que en sóc jo, l'aprenenta em tira".

A fora, s'asseu a la taula, el cafè s'ha fet fred i en demana un altre. Ningú a la barra, cap més aprenent. Surt al carrer i, lentament, respira. A la tarda, tornarà a la Rambla sota el mateix cel i Colom, impassible, senyalarà les Amèriques.

2 comentaris:

  1. Això es poesia, millor dit me sona com poesia. No té rima però si molta mucicalitat i un ritme molt ben marcat.

    ResponElimina
  2. Pep, tens raó, és una mica poètic...
    Gràcies per la crítica

    ResponElimina