El lloc de les paraules sense por, dels desitjos amagats, de les històries inconcluses...
dimarts, 10 de gener del 2012
Drassanes
La fascina aquell tros de cel de la Rambla. Puja les escales del metro i olora: salobre, i un doll de llum blanca li pessiga la cara i li fa plorar els ulls. Ja hi és. Un dijous més, el dit de Colom senyalant les Amèriques, impassible, immòbil, més a prop del cel que ningú.
La Rambla tot just es desperta, humida de mar i xopa de vida. El quiosc ja és obert, s'hi atansa i demana tabac, que fumar l'apressa. Un dijous més viurà una altra vida, aquella dels qui no n'han viscut cap abans. Una vida en una altra.
Gira a l'esquerra, carrer Ample amunt i camina a poc a poc, com si no anés enlloc. Sap el sabor de sentir-se una altra i el regust acerat que li deixa a la boca. L'hi pot sentir ara i gairebé mastegar-lo.
Al Safrà Cafè, un dijous com un altre, seu a la taula de sempre i el veu a la barra, sol, malgastat. Cabell embullat i ulleres de pasta, prim, no gaire alt i aquella mirada que només desxifren els qui han perdut.
Se'l mira, la mira, combat de mirades. Olor de cafè i de llimó espremut.
Ara és l'altra, se sent l'altra. S'apropa a la barra, demana un cafè i "els serveis, sisplau?"
La mira, se'l mira, un xoc de rialles, captius l'un de l'altre, apressats de tan sols.
Allà a dins, al lavabo, pestell fora, es mira al mirall i s'hi reconeix: aquella altra ella que es deixa sentir. I s'obre la porta, suau, sense pressa, el temps aturat. Combat dels cossos, desig i combat i aquella fiblada que la fa sentir viva, el goig de l'amor, plaer desfermat.
Ell ja no hi és i ella, vestint-se, recorda aquells versos que l'havien colpit quan era una nena: "Ser mestre d'amor, qui no pagaria, ara que en sóc jo, l'aprenenta em tira".
A fora, s'asseu a la taula, el cafè s'ha fet fred i en demana un altre. Ningú a la barra, cap més aprenent. Surt al carrer i, lentament, respira. A la tarda, tornarà a la Rambla sota el mateix cel i Colom, impassible, senyalarà les Amèriques.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Això es poesia, millor dit me sona com poesia. No té rima però si molta mucicalitat i un ritme molt ben marcat.
ResponEliminaPep, tens raó, és una mica poètic...
ResponEliminaGràcies per la crítica