dimarts, 29 de maig del 2012

Marina poètica

Vola l'estel com un ocell sense niu, sobre l'arena. Al passeig marítim formigues humanes dibuixen camins en un caos discret: aquell amb el gos i rialla a la cara, i l'altra amb parella, amor convencional de besades supèrflues, ràncies i escasses.

Ella s'ho mira com una estrangera, és d'un altre món i saber-ho fa mal. I mentre l'estel voleia lleuger, fúcsia de moda, pistatxo lluent i groc cridaner, observa extasiada el passeig vora el mar. Passa fuent la patinadora, rodes rabents, vial mariner.

I ella s'ho mira, terrassa indiscreta, i té enveja de tot i no enyora res, sola que està en el seu despertar de dissabte a la tarda. Una bona amiga l'ha convidat. Conèixer gent nova, experiència expectant en la solitud.

I arriba un missatge d'enamorat al xat que té al feisbuc, paraules fingides que enardeixen el cor i li donen poder en la distància. Emoció fugaç de dissabte a la tarda. El desert solitari en què ha sobreviscut l'ha fet adonar del valor de ser lliure, preu elevat, absolta per fi de dependències.

I durant un moment es troba bonica en la rialla sincera, estrella de mar, i decideix retratar-se ben sola, marina poètica de platja foscant. El sol ja s'ha post rere el mar esverat que ratlla la línia de l'horitzó.

Arriben festius els convidats, plats exquisits per guanyar-se una nit de coneixences inesperades, persones fantàstiques que contemplaran el passeig marítim, àvides d'un sol que, gandulejant, s'ha post fa una estona. Pluja sobtada en la platja sorrenca neta per fi d'estels voladors.

I es diverteix, conversa animada, trobada de luxe, sopar delicat servit, esmerat, a la vora del mar. I sent la remor d'un altre missatge que vibra insistent, pantalla de llum a dins de la bossa. I el cor li fa un tomb, li suen les mans, pendent com està d'una bona sorpresa. Espera que sigui la definitiva. Missatge en el feisbuc d'amor impossible.

Rient i xerrant el cor s'accelera, punxada a la panxa, no sap ni què es diu. Sap el que espera i té por del que sent. Espurna daurada d'uns ulls tan profunds com el mar que contempla. I queda sense esma per mirar si li escriu, si la cerca. I li retorna a les cames el pessigolleig de l'amor innocent de l'estiu d'en fa trenta, quan l'amor tenia un nom carregat de promeses eternes que la feien reviure.

No vol mirar si el nom del missatge és el que ella espera, no vol que s'acabi la il·lusió adolescent de l'amor correspost que somia fa dies.

I es deixa bressar per la marinada que li eriça la pell, i gaudeix en secret de la torrentada d'escalf potiner que s'escampa, indecent, per les cames immòbils i descarrega, elèctric de mar, en les mans que s'esforcen a servar els coberts sense tremolar.

Acaba el sopar, una bona experiència, maduixes amb nata i xocolate calent. Copa de cava, efervescent de bombolles, un brindis futur amb regust de passat que li pesa, tossut, en la matinada.

Quan només hi ha silenci i tot s'ha adormit baixa a la platja per assossegar-se i gosa llegir l'amor al telèfon. Amb lletres petites negres de dol no hi troba el consol que hi cerca en la nit salobre de mar. I la sal que hi ha en l'aire es barreja subtil amb la que li rellisca galtes avall.

Amb ràbia impotent agafa el telèfon i el colga ben fondo d'arena de platja i es treu les sabates que li ofeguen els peus. Sense esperar res, ni missatges d'amor ni promeses de fum, camina descalça de necessitats. Comença de cop la tormenta esperada i els trons es confonen, solitud en la nit, amb els versos que canta per no pensar en res.

I en la llunyania, no sap si ho veu bé, una llum juganera li fa la guerxina. I cap allí s'encamina, sense dubtar-ho, un far en la fosca que li marca el camí per arribar a port segur en la nit de tronada salada de mar.

dimecres, 16 de maig del 2012

Paradís perdut

El saluda de lluny, caminant cap al cotxe, amb rialla sincera d'agraïment. La nit es presenta a vessar de promeses, cita programada de cap de setmana, plans convencionals d'amants ordenats.

Quan el té al costat, pilot esmerat, els ulls el traeixen, hi veu el delit de tenir-la a prop i tastar-ne l'escalf. Li diu "on anem?, et porto allà on vulguis" i passeja insolent la mà tèbia d'amor per la cuixa d'ella que espia, procaç, sota la faldilla. Ella somriu d'aquella manera que tant insinua sense paraules: les puntes dels llavis girades amunt apuntant cap als ulls que espurnegen alegres a dintre del cotxe.

L'amor que no hi ha ella se l'inventa i crea, valenta, un nou paradís per substituir aquell que ha perdut, irrecuperable, i compartir la joia del nou amb algú que s'ho valgui. Se sap presonera de la solitud i necessitada de romanticisme, pessic d'aventura a boca de nit que caducarà amb la llum del dia.

I el besa afamada de tornar a sentir, desig condensat en una besada, i el gust dels seus llavis, fruita dessaborida, li apaga la sed però la fam continua. I sent a la panxa la buidor d'aliment.

"Porta'm on vulguis, sorprèn-me una mica", i encén el cigarret que compartiran en el seu paradís carregat de mentida. Ell hi està d'acord, la vol satisfer i si ella ho volgués li demanaria de tenir-la al costat cada matí, penjat com està de la seva rialla, les puntes dels llavis girades amunt.

I cerca per a ella un racó romàntic, espelma olorosa, roses a la taula, i generós li regala estimant-la les flors més boniques que ha sentit en anys. Ella és el seu centre, el seu equilibri, el sol lluminós al voltant del qual gira, és la seva llum, "ets preciosa, una nina".

Ella voldria sentir voleiar, en el seu interior, papallones menudes i el pessigolleig del goig retrobat. S'hi esforça i no pot, carn anestesiada pel dolor insuportable de focs apagats que tot ho han consumit, nafra de cremada que no cicatritza.

Per postres escull pastís de llimó i xocolata calenta i mira d'emplenar, que ell no se n'adoni, el forat sense fons que es fa gran a l'entranya i gairebé no la deixa ni respirar.

Se sent mentidera en el seu paradís, falsa com ella sola, i s'espanta de sobte sense remei. No pot enganyar impunement i quedar-se tranquil·la amb rialla postissa de circumstàncies. Té por de comprometre's, no vol lligams i no sap com dir-ho i en lloc d'explicar-ho teixeix, viuda negra, una xarxa invisible d'aranya gegant.

Afamada que està de jocs amatoris la guanyen les ganes de deixar-se estimar a risc de sentir-se encara més sola quan acabi la nit. L'abraça amb deler, el cos li respon, punxada esmolada que neix a l'entrecuix i mor en un sospir, a cau d'orella d'ell. I s'entrega amb desig al combat cos a cos i guanya la batalla al dolor resclosit que per fi s'allibera en el plaer de la carn.

Quan tot ha acabat, gemecs apagats per la satisfacció, s'hi ajeu al costat i venç el silenci amb mots insensats, d'aquells que fabrica l'eufòria fugaç del llit compartit: "jo també t'estimo". I quan ho acaba de dir ja s'ha penedit del que ha pronunciat, però no ho pot esborrar.

Entra al labavo i tanca la porta, gelosa guardiana de secrets en la nit. Agafa el telèfon i fa una trucada. Arranja una cita per a l'endemà. Un nou paradís per sentir-se viva. I la teranyina d'aranya gegant s'eixampla una mica i ordeix, enganxosa, la trampa golosa per a un nou amant.

dijous, 10 de maig del 2012

Living Balaguer

Un divendres de maig, càlid com un altre, ensopit com són tots, uniforme en l'horari i en l'avorriment. El temps es fa llarg, passa i no corre, un rellotge aturat sense segonera, minuts que són hores, rellotge de sol que lluu esplendorós, rellotge d'arena de temps infinit.

Acaba la feina i directe a comprar i al supermercat se sent estrangera: cap accent com el seu. Pells diferents de colors de paleta de pintor estrafalari que no és de la terra. Només la dependenta, que la mira i somriu.

Compra automàtica sense pensar gaire, feina monòtona de mestressa de casa que no vol exercir però no té més remei: ha de ser el que s'espera, una bona mare, família harmoniosa, la casa impol·luta i alegria de viure per fer els seus contents.

S'atura als prestatges dels productes d'estètica. Una dona deu s'hi ha de fixar per poder mantenir-se bonica per sempre. I els pots de les cremes, en fila ordenada, la fan adonar que tot ho necessita: la crema antiarrugues per a un cutis més ters, el lífting potent per a les potes de gall i el corrector d'ulleres marcades per les nits en blanc en què no descansa. N'agafa un de cada i al carro que va, amb la vana esperança que obrin la màgia de la joventut.

Després de pagar se'n va cap a casa, hi arriba esgotada i només vol plorar. Però en lloc de llàgrimes, aigua salada, ensuma la flaire de riu estancat.

Surt a la terrasssa cremada pel sol i s'estira, gandula, a l'hamaca de teka i amb els ulls entreoberts mira endavant i amunt cap al cel per projectar-s'hi i una silueta d'església romànica se li posa al davant. És Santa Maria, i al costat la muralla, i allò li recorda la terra adoptiva: és filla orgullosa de la capital de comtat medieval de conte de fades.

Ara sí, tanca els ulls negats per les llàgrimes i els prem tant com pot, que té por d'ofegar-s'hi si les deixa anar. El gust de la sal se li fon a la boca i quan empassa saliva el clorur verinós se li escampa pel cos i la mata  per dins. Temps estancat, rellotge d'arena embussat i inservible: toquen les set a Santa Maria, onze planys de campana de so medieval.

I arriba el dissabte de cap de setmana, càlid com un altre, brogit de mercat. Passeig obligat entre les parades, gitanos il·lustres, verdures del reng i els bacallaners que venen olives. Olors de dissabte, mercat ancestral de conte de fades, vuit segles d'història al Mercadal. I allí s'hi sent viva, baula subtil de cadena antiga que l'ancora al passat i la lliga al present.

Després un vermut tocant del mercat, a la cantonada dels porxos frescals. Observa la vida com passa imparable en la desfilada d'amants de la Plaça: mestresses de casa que semblen felices, nens amb els pares que van a passeig, padrines d'algú que arrosseguen el pes de les bosses que pengen de mans sarmentoses.

L'esperit del vermut l'escalfa una mica i, després de fer un glop, remena distreta el gel que hi ha al got que s'ha diluït fins a desaparèixer, com la seva tristor.

Arriba la nit i, sola que està, li cal companyia, caliu entre copes de bars amb tradició. Una copa al Sifò per començar de l'oci la ruta i després cap al Tirgyps, ple com un ou. I acaba el periple amb l'última a l'Umm, estol de jovent de cara riallera que sap la manera de gaudir la nit.

Mig avorrida, cansada de tot, veu a la barra un vell amic que està sol com ella i sembla aïllat, cuirassa invisible, de la música màquina. S'hi acosta tranquil·la, terreny conegut, i el saluda contenta de retrobar-lo. Ell se la mira sense reconèixer-la però ho dissimula per ser dos i no un en la nit solitària de dissabte de maig.

I després de conversa i records compartits, les vivències amargues ja no ho semblen tant i surten plegats per recórrer el Passeig que els separa, frondós, passadís teulat d'arbres, de la vora del riu.

Donats de la mà, al parc de la Transsegre, es despullen ben junts del pes que arrosseguen i abandonen la roba a la vora del riu. Amb joia infinita d'amants retrobats entren a l'aigua al costat l'un de l'altra. Es deixen anar com dos rais antics, forts i segurs, sense resistència i l'aigua del Segre, lliscant lentament, arrossega els amants cap a terres ignotes. Unes altres estrelles de llum titil·lant en sabran el destí.

Diumenge al matí, tot dorm, res respira i no hi ha visitants a la vora del riu. Només un esportista que premsa la gespa en la seva carrera d'atleta amateur. El gos que el segueix ensopega amb la roba dels dos fugitius i n'agafa una peça entre les dents que porta fidel a l'amo esportista. "Castís, deixa això, que és roba vella! Vinga, no em sents?" I continua corrent sense imaginar-se la màgia radiant que el gos ha ensumat en la roba trobada.

Toquen les dotze a Santa Maria i parelles devotes entren al Sant Crist a l'hora marcada de la missa major. I els més matiners, a baix a Balaguer, comencen a anar, tradició de diumenge, a la pastisseria. Costum obligat de bon balaguerí.

dimecres, 2 de maig del 2012

Fènixs nocturns

Plou al carrer a bots i barrals. Aparta l'estor i mira la terrassa, fosca, mullada, una gola de llop que no invita a sortir. Ha dit que sí a la proposició per no quedar sola i seure a escoltar com cau la pluja, rítmica i trista, sobre el celobert. Les gotes nocturnes, com agulles de pi, perfumen la nit i fereixen la calma interior que ella s'imposa, respirar compassat.

Mentre s'espera recull les dos tasses del cafè de la tarda que baden, resseques de sucre, sobre la tauleta. I aprofita, lleugera, per treure la pols de sobre dels llibres. Lectures que esperen el moment oportú que algú els doni vida amb ulls àvids d'històries per descobrir.

Li truquen al timbre de l'intèrfon que ja pot baixar, paraigua a la mà per no batejar-se, ritual iniciàtic, amb la pluja de nit, que cau insistent sobre la vorera. Van caminant fins al restaurant, la pluja no cessa, frisosa de maig, i inocula a la terra la saó necessària per fer-la ben verda. La terra promesa acaramullada de fruits de secà.

Ja hi han arribat, diuen "bona nit" i hi troben, sorpresos, més gent que no esperen, ventall reduït de versions humanes, perfils variats de fènixs nocturns que cerquen la fosca per batre les ales.

Hi ha el desencisat que mira, callat, el que passa a la vora. Observa només les vides dels altres; la seva, perduda, no paga la pena, i aprofita paraules de converses alienes per imaginar que tot és millor en cases estranyes.

A la seva vora, el que ha patit més del cos que de l'ànima. La malaltia l'ha fet adonar que res no és etern, tot cau i tot passa i cal aprofitar de la vida l'instant. Aquest "hi som ara, potser no demà" li ha pesat massa, una revelació per a resistents a les envestides. Per suportar-ho, pólvores màgiques amb tacte de talc, el bàlsam superflu per als qui han perdut tant que ho arrisquen tot. Un granet de força i de lucidesa artificial.

I s'asseu al costat del fènix vistós que ha perdut el niu i no el recupera malgrat els esforços. Ho prova i ho prova i no hi ha manera. Arrossega el llast de la vida viscuda i no troba el fil de la que ha de venir, laberint sense Ariadna que l'impulsi a seguir sense renunciar.

I li fa una rialla només amb els llavis que ella retorna amb un gest de promesa que va més enllà de la cortesia. Però els ulls els té tristos, fosca la mirada de ninetes negres cansades de tot, fins i tot de promeses afalagadores.

En queda un altre, que no s'està quiet, a la cerca contínua de l'aventura. Xerra i no diu i riu sense gràcia. El protagonista d'una obra acabada que ha fracassat abans d'estrenar-se. Es disfressa, impúdic, d'irreverent per no doblegar-se a les convencions i per dins està buit com un arbre corcat, escorça resseca i arrels de mentida.

I després dos parelles que semblen felices, refetes de nou, reconstruïdes amb pedaços antics de vestits mal tallats que han resistit el desgast de la vida. Ara llueixen com ocells diürns i en ells es concentra la llum de la sala que deixa  a les fosques la resta de taula i ombreja els perfils dels fènixs nocturns.

I enmig de la fauna de vida nocturna ella, asseguda, es mira i no es veu. No es troba, no hi és. S'adona que és buida com l'arbre corcat de l'aventurer i que, en l'alegria que reparteix, només hi ha les ganes de ser diferent i de projectar-se, miratge enganyós, amb la llum de quinqué que il·lumina la taula.

S'alça tot d'una, cadira per terra , i no diu ni "adéu" abans de marxar. I es llança al carrer sense paraigua i nota la pluja sobre el cabell. Les gotes rodolen sobre la cara i li enganxen al cos la roba mullada. Xopa de pluja fèrtil de maig camina descalça per la vorera i l'eixutesa de dona resseca, terrós consistent, es comença a estovar com la terra agostada de la Noguera.