dimecres, 12 de desembre del 2012

No hi ets

Em pesa l'amor
com el fred del matí,
dens i punyent,
que em rosega per dins,
ganivet esmolat,
en cada alenada.

S'ha escolat la nit
com aigua entre els dits,
rellotge d'arena
de ritme implacable.
Et sento a la pell
abrusada de tu,
foc de mil besades
roents de desig.

Cloc les parpelles
xopes de nit
que em besen el ulls
humits de silenci.
T'oloro i no hi ets.

diumenge, 11 de novembre del 2012

Sóc jo i no

Sóc l'os dels teus dits,
que em despullen la pell
i em vesteixen l'oblit
i el dol que em fa vella.

Sóc l'iris dels ulls
que travessen els meus
i em claven el verd
en el buit de l'espera.

Sóc jo i no sóc jo
en el joc de donar-te'm,
sóc jo i tu no ets tu,
tu ets jo i som els dos
en el joc que em fa teva.

divendres, 19 d’octubre del 2012

Trencadís

Cruiximent de padellassos
mar endins de la tempesta,
esberlat de tu el meu cos
sal de llàgrima segrega.

Trencadissa de llum blava,
vidres lúcids, ulls de mort
són els teus ulls, desconhort
en la nit de lluna plena.

Sal de llàgrima, ulls de mort,
diu l'oracle desventura,
mals auguris, negra sort,
lluna blanca, llum de lluna.

dijous, 18 d’octubre del 2012

Combat

Em lliuro a tu
i al foc que m'enceta
la carn secreta
de l'entrecuix.

I et prenc per mi,
sageta encesa,
que em bada l'entranya
infèrtil i seca.

Rosa desclosa
de llavis ardents,
aroma golosa
amb perfum de desig,

el foc ens devora
salvatge i ferotge,
luxúria de luxe,
combat i delit.

Laura C.

dissabte, 4 d’agost del 2012

Moment crep

Es desperta de cop i nota les mans suades i fredes i els llençols rebregats sota el cos que no sent, que coneix perquè és seu però no l'acompanya. No té consciència de ser ni d'estar, però l'angúnia passada la remena per dins, la posa malalta, olor de podrit a dins de l'entranya.

I sense voler-ho es posa la mà al coll per saber si encara és allí i estossega una mica per sentir-se la veu. No és muda, per sort! Intenta parlar i li surt un gemec que la va despertant del malson de la nit.

Ara sap que té veu, un luxe inconscient dels qui no han callat mai i dos llàgrimes soles li rellisquen, fatals, de la cua de l'ull fins a darrere l'orella. Una tristor que encara no sent però li vessa de dins, la nit estelada no ha pogut ofegar-la. Ni l'estel fugaç que davant dels seus ulls s'ha fet fonedís propiciant un desig que no ha sabut demanar.

El record durarà tres sospirs mal comptats que no pot exhalar. El patir de sentir que no pot deixar anar el que la corca per dins. Intensa la nit i el malson que ha somiat la fan beure aigua per recuperar-se. La serp arrapada al naixement de la gola l'ofega traïdora.

Intenta orientar-se amb la llum del matí i mata la por que la fa vulnerable. S'ha somiat sense veu, dona de paraules, patint la incertesa del que no ha pogut dir. Se sent indefensa en un món de sintagmes, promeses balderes que no compleix ningú. I amb la boca resseca pel desassossec intenta ser ella en el desert del matí.

I quan necessita la companyia d'algú que l'abraci en un món descarnat i amenaçador sent els aspersors que reguen la gespa a la riba del riu. I els ànecs aliens a tant de dolor grallen inconscients de la desventura. I l'olor perfumada de bolero tronat li acut als narius com una lletania.

La dona valenta, freda per fora, mantega per dins, desperta conscient del mal que la sotja i intenta oblidar-se'n. I amb els peus a terra descalça de mal, comença a ballar un txa-txa-txa imaginari. I es diu que és alegre, que tot passarà, que tot anirà bé afortunada com és en els embats de la vida. A sota dels peus, un paper rebregat.

En el ball desfermat de l'alliberament, somia desperta un amant guaridor, algú que l'estimi per sobre de tot i balli al seu ritme de dona valenta que no tem res per fi.

El paper rebregat sota els peus balladors li amorteix el rau-rau de pensaments derrotistes. I s'aplana inconscient i recull el paper i llegeix el que hi diu, natura curiosa de balladora de salsa. "Recepta de cuina per a desencisades", ajuda segura per a vides amargues sense edulcorants, saxòfon de fons de música de salsa poc convencional.

Farina de blat, sucre de canya, ous per lligar-ho i sal de la vida. I els peus balladors, rialla a la boca, la duen a la cuina de l'apartament. I allí, bona cuinera d'esperances perdudes i il·lusions per venir, fa la barreja que li alegri el matí.

I després de cuinar-ho, després d'estimar-se com ella es mereix, assaboreix seductora la crep de l'oblit. I l'agafa amb els dits, poc sofisticada, i la mossega amb deler del qui no ha menjat mai, un regal dels sentits que li esborrona la pell. Xocolata calenta i nous a trossets i el plaer regalima per les comissures d'uns llavis molsuts que han perdut les paraules.

I els sospirs reprimits en el malson de la nit li escapen subtils en cada mossada, i el bolero tronat amb què ha despertat es transforma en un tango de passió desfermada.

dilluns, 23 de juliol del 2012

Roig carmesí

Fuma el cigarret amb pipades profundes i el fum que n'exhala s'enfila lleuger, cargolat i olorós, cap al sostre en penombra de l'habitació. Amb cada pipada deixa anar un pensament que la fibla per dins i la carrega de culpa.

S'hi ha donat del tot sense cap mirament per deixar-se surar, neta del passat, en un mar d'amor que la faci ser humana, per fi, més enllà de la carn. Gairebé no el coneix però l'ha mirat als ulls, tristos de desengany, i s'hi ha vist reflectida. Una espurna de llum en el verd d'ultramar de mariner naufragat.

I després de molt temps de llençols compartits amb amants sense nom, mariners inexperts, ha sentit l'emoció reprimida fa segles de dona enamorada. Mentrestant ell reposa adormit a la vora, el descans del guerrer després de la batalla, o és abans de la lluita que en la calma total cal trobar fortalesa per no defallir?

I es sorprèn extasiada mirant de cua d'ull el seu respirar assossegat i tranquil. I tot d'una s'espanta i se sent vulnerable, perdut el poder que li ha regalat en haver-s'hi lliurat vençuda d'entrada.

Sense fer soroll, etèria i subtil, el besa prudent, sense ni acostar-s'hi, amb el pensament, i asseguda al llit, d'esquena al desig, comença a vestir-se sentint-se una intrusa en la vida de l'altre. Es recull el cabell, despentinat i salvatge, per recuperar l'aparença serena de dona assenyada i es pinta la rialla de roig carmesí mentre deixa morir, ben endins, a l'entranya, el goig fascinant que l'hi acaba de néixer.

I amb la mel a la boca de besades intenses carregades de sal es penja la bossa que ha abandonat, rebregada i inerta, en un racó del sofà de la sala del pis. Obre la porta per abandonar el món d'esperances en què ha reviscut les últimes hores, i el gust de la mel que guardava a la boca es fa ben amarg mentre surt al replà.

I comença a baixar escales avall amb punxades d'agulla al cor de cartró i unes ales minúscules li creixen als talons i vola i s'escola pel forat de l'escala. I davant de la porta que mena al carrer es creua discreta amb la certitud que ha tornat a errar.

Un nen menudet, cinc anys com a molt, hi ensopega distret en la seva carrera i la mare al darrere carregada amb la compra el renya amb paraules tenyides d'afecte: "ajuda la senyora a recollir-ho tot, li has fet caure la bossa". I els dits rodanxons recullen del terra el pintallavis granat que li escriu la rialla.

Ella allarga la mà i li diu "gràcies, preciós" i sense voler s'emmiralla en els ulls que la miren curiosos, ulls verds d'ultramar de mirada profunda. Queda corpresa i sorpresa tot d'una i entreobre la boca per no dir res més, el llavis pintats de roig carmesí.

I sense botjar-se escolta les veus que ressonen alegres escales amunt, "no despertis el pare, que està molt cansat, no facis soroll!". I un bon cop de porta percut violent i la paralalitza com un tret precís a boca de cor. Vibra tot l'edifici.

I molt digna ella, esquinçada la joia, surt al foscant del carrer solitari. I emprèn la fugida, les ales als peus i jura segura que no hi tornarà. No vol saber res de guerrers mariners amb ulls de naufragi. Sirena que ha estat massa vegades d'aigües profundes privades de llum.

dilluns, 25 de juny del 2012

Margarides als traus

Són les tres al campanar de l'església. L'última escletxa de sol que s'escola entre els arbres li escalfa l'estada a la terrassa d'estiu. I es deixa fluir en el silenci luxós de la tarda novella en ple mes de juny, al centre de Lleida.

Quan ve la cambrera, que tant la coneix, li fa una rialla d'afecte sincer i demana, com sempre, dos plats ben senzills i simples, discrets. Com li agrada la vida sense complicacions!

En la fresca agradívola de sol retirat, mentre espera pacient, solitud i silenci, obre el llibre de versos que li mou l'emoció. Racons amagats d'ànima malalta, rimes que guareixen ferides profundes que insensibilitzen.

Al costat una taula ocupada per dos, parella gastada inconscient de la manca de complicitat. El buit que els envolta és com un precipici i el voregen conscients només del moment, que malgasten, maldestres, sense ni adornar-se'n, a punt d'estimbar-s'hi. Per la boca d'un paraules banals per l'auricular que el connecta al telèfon, i als ulls de la companya els mots encreuats del diari arrugat li prenen el temps de gaudi de l'altre.

Ella no s'immuta, lectora que es vol de versos romàntics tranquil·litzadors.

Es trenca el silenci, un grup de col·legues xerren animats de l'última festa que han compartit . Riallades autèntiques rodolen alegres sobre el paviment de la terrassa d'estiu.

Per fi arriba ell, ella l'espera sense esperar res, només la sorpresa del joc de mirades que hi vol compartir. Ho té tot per donar, i per rebre ho té tot i rebusca en els versos del llibre d'amor la besada joiosa dels amants generosos: "Deixa't besar, i tu besa després/ que és sempre als llavis/ que l'amor perdura". I amb el dit resegueix, cega d'amor, la lletra negreta que del full sobresurt. I amb la besada entre els dits dels versos plaents es frega amb delit els llavis humits per la boca de l'altre.

Fan un cafè, acabat el dinar, i es miren als ulls per trobar-se un a l'altre. Espurneja vivaç en les ninetes d'ella la imatge amorosa que ell li ofereix. I per atrapar-ne la màgia fugaç li fa una foto de boca riallera i ulls petoners i la desa, endreçada, a l'àlbum incomplet de rialles d'amor.

S'han dit adéu sense gaires preàmbuls i amb el buit a l'estómac d'un desig que comença, incert i arriscat, suspira ben fort i aixeca la vista resseguint en silenci el deixant fugaç que ell desprèn en marxar.

I enmig de la llum que es fon a poc a poc apareix del no-res la dona del carro. Ja té bastants anys, no sabria dir quants, i els cabells mal tallats, groguencs, blanc cremat, li emmarquen la cara cosida d'arrugues.

S'acosta a la taula i estira la mà demanant caritat i ella commoguda per la margarida esfullada i llardosa que li serva els cabells, li posa a la mà el llibre de versos que ha estat rellegint i amb l'amor que li vessa quan obre la boca li diu les paraules que la dona no espera: "aliment per a l'ànima".

La dona del carro, que ha oblidat les paraules amb què no ha de dir res, la mira curiosa, i una ombra de llum li apunta breument als ulls blaus de mar cansats de la vida.

I rebusca frenètica entre bosses i capses i draps i parracs que emplenen el carro. Per fi troba el que cerca i, després de besar-la, li allarga una foto sèpia de temps i cosida d'arrugues com la mà que l'aguanta tremolosa d'amor.

Ella mira la foto que la vella li dóna i hi veu retratat un home atractiu de cinquanta anys enrere, vestit blanc elegant, una margarida de fulles blanquíssimes al trau invisible de l'americana.

Sense temps, sense espai, les dos fora del món es miren als ulls i somriuen ben còmplices, paraules sobreres que no cal compartir. I continua camí, tirant resignada del carro mig ple de versos d'amor.

Una glopada d'aire calent estova les fulles que embruten el terra de la terrassa d'estiu i un calfred imprevist li recorre l'esquena i li arriba al clatell. Amb un gest mecànic, sense pensar-hi gaire, agafa la càmera i obre l'àlbum inacabat de rialles d'amor i sense cap recança esborra les fotos que ha anat col·leccionant. Rialles seductores, margarides als traus que no la destruiran.


dimarts, 29 de maig del 2012

Marina poètica

Vola l'estel com un ocell sense niu, sobre l'arena. Al passeig marítim formigues humanes dibuixen camins en un caos discret: aquell amb el gos i rialla a la cara, i l'altra amb parella, amor convencional de besades supèrflues, ràncies i escasses.

Ella s'ho mira com una estrangera, és d'un altre món i saber-ho fa mal. I mentre l'estel voleia lleuger, fúcsia de moda, pistatxo lluent i groc cridaner, observa extasiada el passeig vora el mar. Passa fuent la patinadora, rodes rabents, vial mariner.

I ella s'ho mira, terrassa indiscreta, i té enveja de tot i no enyora res, sola que està en el seu despertar de dissabte a la tarda. Una bona amiga l'ha convidat. Conèixer gent nova, experiència expectant en la solitud.

I arriba un missatge d'enamorat al xat que té al feisbuc, paraules fingides que enardeixen el cor i li donen poder en la distància. Emoció fugaç de dissabte a la tarda. El desert solitari en què ha sobreviscut l'ha fet adonar del valor de ser lliure, preu elevat, absolta per fi de dependències.

I durant un moment es troba bonica en la rialla sincera, estrella de mar, i decideix retratar-se ben sola, marina poètica de platja foscant. El sol ja s'ha post rere el mar esverat que ratlla la línia de l'horitzó.

Arriben festius els convidats, plats exquisits per guanyar-se una nit de coneixences inesperades, persones fantàstiques que contemplaran el passeig marítim, àvides d'un sol que, gandulejant, s'ha post fa una estona. Pluja sobtada en la platja sorrenca neta per fi d'estels voladors.

I es diverteix, conversa animada, trobada de luxe, sopar delicat servit, esmerat, a la vora del mar. I sent la remor d'un altre missatge que vibra insistent, pantalla de llum a dins de la bossa. I el cor li fa un tomb, li suen les mans, pendent com està d'una bona sorpresa. Espera que sigui la definitiva. Missatge en el feisbuc d'amor impossible.

Rient i xerrant el cor s'accelera, punxada a la panxa, no sap ni què es diu. Sap el que espera i té por del que sent. Espurna daurada d'uns ulls tan profunds com el mar que contempla. I queda sense esma per mirar si li escriu, si la cerca. I li retorna a les cames el pessigolleig de l'amor innocent de l'estiu d'en fa trenta, quan l'amor tenia un nom carregat de promeses eternes que la feien reviure.

No vol mirar si el nom del missatge és el que ella espera, no vol que s'acabi la il·lusió adolescent de l'amor correspost que somia fa dies.

I es deixa bressar per la marinada que li eriça la pell, i gaudeix en secret de la torrentada d'escalf potiner que s'escampa, indecent, per les cames immòbils i descarrega, elèctric de mar, en les mans que s'esforcen a servar els coberts sense tremolar.

Acaba el sopar, una bona experiència, maduixes amb nata i xocolate calent. Copa de cava, efervescent de bombolles, un brindis futur amb regust de passat que li pesa, tossut, en la matinada.

Quan només hi ha silenci i tot s'ha adormit baixa a la platja per assossegar-se i gosa llegir l'amor al telèfon. Amb lletres petites negres de dol no hi troba el consol que hi cerca en la nit salobre de mar. I la sal que hi ha en l'aire es barreja subtil amb la que li rellisca galtes avall.

Amb ràbia impotent agafa el telèfon i el colga ben fondo d'arena de platja i es treu les sabates que li ofeguen els peus. Sense esperar res, ni missatges d'amor ni promeses de fum, camina descalça de necessitats. Comença de cop la tormenta esperada i els trons es confonen, solitud en la nit, amb els versos que canta per no pensar en res.

I en la llunyania, no sap si ho veu bé, una llum juganera li fa la guerxina. I cap allí s'encamina, sense dubtar-ho, un far en la fosca que li marca el camí per arribar a port segur en la nit de tronada salada de mar.

dimecres, 16 de maig del 2012

Paradís perdut

El saluda de lluny, caminant cap al cotxe, amb rialla sincera d'agraïment. La nit es presenta a vessar de promeses, cita programada de cap de setmana, plans convencionals d'amants ordenats.

Quan el té al costat, pilot esmerat, els ulls el traeixen, hi veu el delit de tenir-la a prop i tastar-ne l'escalf. Li diu "on anem?, et porto allà on vulguis" i passeja insolent la mà tèbia d'amor per la cuixa d'ella que espia, procaç, sota la faldilla. Ella somriu d'aquella manera que tant insinua sense paraules: les puntes dels llavis girades amunt apuntant cap als ulls que espurnegen alegres a dintre del cotxe.

L'amor que no hi ha ella se l'inventa i crea, valenta, un nou paradís per substituir aquell que ha perdut, irrecuperable, i compartir la joia del nou amb algú que s'ho valgui. Se sap presonera de la solitud i necessitada de romanticisme, pessic d'aventura a boca de nit que caducarà amb la llum del dia.

I el besa afamada de tornar a sentir, desig condensat en una besada, i el gust dels seus llavis, fruita dessaborida, li apaga la sed però la fam continua. I sent a la panxa la buidor d'aliment.

"Porta'm on vulguis, sorprèn-me una mica", i encén el cigarret que compartiran en el seu paradís carregat de mentida. Ell hi està d'acord, la vol satisfer i si ella ho volgués li demanaria de tenir-la al costat cada matí, penjat com està de la seva rialla, les puntes dels llavis girades amunt.

I cerca per a ella un racó romàntic, espelma olorosa, roses a la taula, i generós li regala estimant-la les flors més boniques que ha sentit en anys. Ella és el seu centre, el seu equilibri, el sol lluminós al voltant del qual gira, és la seva llum, "ets preciosa, una nina".

Ella voldria sentir voleiar, en el seu interior, papallones menudes i el pessigolleig del goig retrobat. S'hi esforça i no pot, carn anestesiada pel dolor insuportable de focs apagats que tot ho han consumit, nafra de cremada que no cicatritza.

Per postres escull pastís de llimó i xocolata calenta i mira d'emplenar, que ell no se n'adoni, el forat sense fons que es fa gran a l'entranya i gairebé no la deixa ni respirar.

Se sent mentidera en el seu paradís, falsa com ella sola, i s'espanta de sobte sense remei. No pot enganyar impunement i quedar-se tranquil·la amb rialla postissa de circumstàncies. Té por de comprometre's, no vol lligams i no sap com dir-ho i en lloc d'explicar-ho teixeix, viuda negra, una xarxa invisible d'aranya gegant.

Afamada que està de jocs amatoris la guanyen les ganes de deixar-se estimar a risc de sentir-se encara més sola quan acabi la nit. L'abraça amb deler, el cos li respon, punxada esmolada que neix a l'entrecuix i mor en un sospir, a cau d'orella d'ell. I s'entrega amb desig al combat cos a cos i guanya la batalla al dolor resclosit que per fi s'allibera en el plaer de la carn.

Quan tot ha acabat, gemecs apagats per la satisfacció, s'hi ajeu al costat i venç el silenci amb mots insensats, d'aquells que fabrica l'eufòria fugaç del llit compartit: "jo també t'estimo". I quan ho acaba de dir ja s'ha penedit del que ha pronunciat, però no ho pot esborrar.

Entra al labavo i tanca la porta, gelosa guardiana de secrets en la nit. Agafa el telèfon i fa una trucada. Arranja una cita per a l'endemà. Un nou paradís per sentir-se viva. I la teranyina d'aranya gegant s'eixampla una mica i ordeix, enganxosa, la trampa golosa per a un nou amant.

dijous, 10 de maig del 2012

Living Balaguer

Un divendres de maig, càlid com un altre, ensopit com són tots, uniforme en l'horari i en l'avorriment. El temps es fa llarg, passa i no corre, un rellotge aturat sense segonera, minuts que són hores, rellotge de sol que lluu esplendorós, rellotge d'arena de temps infinit.

Acaba la feina i directe a comprar i al supermercat se sent estrangera: cap accent com el seu. Pells diferents de colors de paleta de pintor estrafalari que no és de la terra. Només la dependenta, que la mira i somriu.

Compra automàtica sense pensar gaire, feina monòtona de mestressa de casa que no vol exercir però no té més remei: ha de ser el que s'espera, una bona mare, família harmoniosa, la casa impol·luta i alegria de viure per fer els seus contents.

S'atura als prestatges dels productes d'estètica. Una dona deu s'hi ha de fixar per poder mantenir-se bonica per sempre. I els pots de les cremes, en fila ordenada, la fan adonar que tot ho necessita: la crema antiarrugues per a un cutis més ters, el lífting potent per a les potes de gall i el corrector d'ulleres marcades per les nits en blanc en què no descansa. N'agafa un de cada i al carro que va, amb la vana esperança que obrin la màgia de la joventut.

Després de pagar se'n va cap a casa, hi arriba esgotada i només vol plorar. Però en lloc de llàgrimes, aigua salada, ensuma la flaire de riu estancat.

Surt a la terrasssa cremada pel sol i s'estira, gandula, a l'hamaca de teka i amb els ulls entreoberts mira endavant i amunt cap al cel per projectar-s'hi i una silueta d'església romànica se li posa al davant. És Santa Maria, i al costat la muralla, i allò li recorda la terra adoptiva: és filla orgullosa de la capital de comtat medieval de conte de fades.

Ara sí, tanca els ulls negats per les llàgrimes i els prem tant com pot, que té por d'ofegar-s'hi si les deixa anar. El gust de la sal se li fon a la boca i quan empassa saliva el clorur verinós se li escampa pel cos i la mata  per dins. Temps estancat, rellotge d'arena embussat i inservible: toquen les set a Santa Maria, onze planys de campana de so medieval.

I arriba el dissabte de cap de setmana, càlid com un altre, brogit de mercat. Passeig obligat entre les parades, gitanos il·lustres, verdures del reng i els bacallaners que venen olives. Olors de dissabte, mercat ancestral de conte de fades, vuit segles d'història al Mercadal. I allí s'hi sent viva, baula subtil de cadena antiga que l'ancora al passat i la lliga al present.

Després un vermut tocant del mercat, a la cantonada dels porxos frescals. Observa la vida com passa imparable en la desfilada d'amants de la Plaça: mestresses de casa que semblen felices, nens amb els pares que van a passeig, padrines d'algú que arrosseguen el pes de les bosses que pengen de mans sarmentoses.

L'esperit del vermut l'escalfa una mica i, després de fer un glop, remena distreta el gel que hi ha al got que s'ha diluït fins a desaparèixer, com la seva tristor.

Arriba la nit i, sola que està, li cal companyia, caliu entre copes de bars amb tradició. Una copa al Sifò per començar de l'oci la ruta i després cap al Tirgyps, ple com un ou. I acaba el periple amb l'última a l'Umm, estol de jovent de cara riallera que sap la manera de gaudir la nit.

Mig avorrida, cansada de tot, veu a la barra un vell amic que està sol com ella i sembla aïllat, cuirassa invisible, de la música màquina. S'hi acosta tranquil·la, terreny conegut, i el saluda contenta de retrobar-lo. Ell se la mira sense reconèixer-la però ho dissimula per ser dos i no un en la nit solitària de dissabte de maig.

I després de conversa i records compartits, les vivències amargues ja no ho semblen tant i surten plegats per recórrer el Passeig que els separa, frondós, passadís teulat d'arbres, de la vora del riu.

Donats de la mà, al parc de la Transsegre, es despullen ben junts del pes que arrosseguen i abandonen la roba a la vora del riu. Amb joia infinita d'amants retrobats entren a l'aigua al costat l'un de l'altra. Es deixen anar com dos rais antics, forts i segurs, sense resistència i l'aigua del Segre, lliscant lentament, arrossega els amants cap a terres ignotes. Unes altres estrelles de llum titil·lant en sabran el destí.

Diumenge al matí, tot dorm, res respira i no hi ha visitants a la vora del riu. Només un esportista que premsa la gespa en la seva carrera d'atleta amateur. El gos que el segueix ensopega amb la roba dels dos fugitius i n'agafa una peça entre les dents que porta fidel a l'amo esportista. "Castís, deixa això, que és roba vella! Vinga, no em sents?" I continua corrent sense imaginar-se la màgia radiant que el gos ha ensumat en la roba trobada.

Toquen les dotze a Santa Maria i parelles devotes entren al Sant Crist a l'hora marcada de la missa major. I els més matiners, a baix a Balaguer, comencen a anar, tradició de diumenge, a la pastisseria. Costum obligat de bon balaguerí.

dimecres, 2 de maig del 2012

Fènixs nocturns

Plou al carrer a bots i barrals. Aparta l'estor i mira la terrassa, fosca, mullada, una gola de llop que no invita a sortir. Ha dit que sí a la proposició per no quedar sola i seure a escoltar com cau la pluja, rítmica i trista, sobre el celobert. Les gotes nocturnes, com agulles de pi, perfumen la nit i fereixen la calma interior que ella s'imposa, respirar compassat.

Mentre s'espera recull les dos tasses del cafè de la tarda que baden, resseques de sucre, sobre la tauleta. I aprofita, lleugera, per treure la pols de sobre dels llibres. Lectures que esperen el moment oportú que algú els doni vida amb ulls àvids d'històries per descobrir.

Li truquen al timbre de l'intèrfon que ja pot baixar, paraigua a la mà per no batejar-se, ritual iniciàtic, amb la pluja de nit, que cau insistent sobre la vorera. Van caminant fins al restaurant, la pluja no cessa, frisosa de maig, i inocula a la terra la saó necessària per fer-la ben verda. La terra promesa acaramullada de fruits de secà.

Ja hi han arribat, diuen "bona nit" i hi troben, sorpresos, més gent que no esperen, ventall reduït de versions humanes, perfils variats de fènixs nocturns que cerquen la fosca per batre les ales.

Hi ha el desencisat que mira, callat, el que passa a la vora. Observa només les vides dels altres; la seva, perduda, no paga la pena, i aprofita paraules de converses alienes per imaginar que tot és millor en cases estranyes.

A la seva vora, el que ha patit més del cos que de l'ànima. La malaltia l'ha fet adonar que res no és etern, tot cau i tot passa i cal aprofitar de la vida l'instant. Aquest "hi som ara, potser no demà" li ha pesat massa, una revelació per a resistents a les envestides. Per suportar-ho, pólvores màgiques amb tacte de talc, el bàlsam superflu per als qui han perdut tant que ho arrisquen tot. Un granet de força i de lucidesa artificial.

I s'asseu al costat del fènix vistós que ha perdut el niu i no el recupera malgrat els esforços. Ho prova i ho prova i no hi ha manera. Arrossega el llast de la vida viscuda i no troba el fil de la que ha de venir, laberint sense Ariadna que l'impulsi a seguir sense renunciar.

I li fa una rialla només amb els llavis que ella retorna amb un gest de promesa que va més enllà de la cortesia. Però els ulls els té tristos, fosca la mirada de ninetes negres cansades de tot, fins i tot de promeses afalagadores.

En queda un altre, que no s'està quiet, a la cerca contínua de l'aventura. Xerra i no diu i riu sense gràcia. El protagonista d'una obra acabada que ha fracassat abans d'estrenar-se. Es disfressa, impúdic, d'irreverent per no doblegar-se a les convencions i per dins està buit com un arbre corcat, escorça resseca i arrels de mentida.

I després dos parelles que semblen felices, refetes de nou, reconstruïdes amb pedaços antics de vestits mal tallats que han resistit el desgast de la vida. Ara llueixen com ocells diürns i en ells es concentra la llum de la sala que deixa  a les fosques la resta de taula i ombreja els perfils dels fènixs nocturns.

I enmig de la fauna de vida nocturna ella, asseguda, es mira i no es veu. No es troba, no hi és. S'adona que és buida com l'arbre corcat de l'aventurer i que, en l'alegria que reparteix, només hi ha les ganes de ser diferent i de projectar-se, miratge enganyós, amb la llum de quinqué que il·lumina la taula.

S'alça tot d'una, cadira per terra , i no diu ni "adéu" abans de marxar. I es llança al carrer sense paraigua i nota la pluja sobre el cabell. Les gotes rodolen sobre la cara i li enganxen al cos la roba mullada. Xopa de pluja fèrtil de maig camina descalça per la vorera i l'eixutesa de dona resseca, terrós consistent, es comença a estovar com la terra agostada de la Noguera.

dimecres, 25 d’abril del 2012

Flors en conserva

Entre llibres i roses, enmig de la gent, se li'n va el pensament a un altre Sant Jordi, trenta anys enrere, un dia de sol que estarnava les pedres. I sent a la pell endurida pel temps la nostàlgia olorosa de roses més tendres, poncelles vermelles que clapen records d'un amor de bugada, fresc de tan blanc.

Va passejant, paradetes guarnides, agafada orgullosa de la mà de ningú. Un buit al costat que la va acompanyant sense treva possible en el seu deambular entre roses i llibres. Sadolla de lletres escrites per altres se sent blanc sense negre de cal·ligrafia: quartilla impol·luta de vida per viure, interrogadora d'històries futures incertes i obscures.

I enyora sincera aquell enamorament de nena atrevida de trenta anys enrere, quan creia, innocent, que el goig que sentia era immortal. Només ella podia, vestida de negre i enjoiada de roses, tocar el cel amb les mans d'un blau tan intens que semblava irreal. En la màgia envejable d'un amor com el seu, incondicional, hi cantaven els àngels del cel blau que fregava amb les puntes dels dits.

El temps s'ha escolat i l'ara és aquí. S'atura perduda entremig de la gent i rebusca en la bossa que li penja del braç un cigarret per tranquil·litzar-se. I n'aspira l'aroma que s'ha estès rambla amunt, jardí improvisat de flors en conserva, roses ben mortes tallades arran que pinten la rambla de colors impossibles. Impossible és escriure amb lletres perfectes sobre paper marcat de tinta esborrada.

Cigarret a la mà, ensopega amb el rètol de la parada que busca i el llegeix fort i clar, per sentir-se la veu i tornar-se a trobar, perduda que estava: "llibres d'oblit". I hi comença a cercar un volum impossible confegit amb paraules que guareixen el mal de records dolorosos. Remena i remena i no hi troba res, només papers grocs, polsegosos de temps, desgastats i inservibles.

I dos pams més enllà, la segona parada, amb nom poc comercial que desassossega: "llibres de lluita". I un grupet de gent, de semblança madura i anys indefinits, que hi rebusquen lectures que els empenyin a viure, dia rere dia, amarrats a l'armella de l'obligació: una feina insegura, la família difícil, la ràbia engabiada al fons de l'entranya per no poder ser ells.

Els ulls li espurnegen d'excitació. A la vora mateix, una altra parada, l'última de totes, amb música en viu que alegra l'estada dels lectors potencials que s'hi amunteguen. Els pessiga la fam de lectures amenes, fruits saborosos de versos d'amants, de joia de viure i primaveres eternes. "Llibres d'amor", així diu el rètol que interpel·la en silenci la passió dels vianants i els permet temperar el desig que els rosega de sentir-se estimats.

S'hi atansa a pleret, com si no volgués ser-hi, i amb els colzes punxents es procura un espai entre la cridòria de lectors esverats. A les palpentes, estira una pàgina de paper masegat que ja no té llibre en què estar empresonada i, atabalada, fuig del tumult i s'amaga a la vora dels músics de carrer.

I allisa el paper que ha pogut engrapar a la paradeta dels llibres d'amor i el llegeix, sense pressa. Vol gaudir de l'essència d'amor infinit que traspua, gentil, la veu del poeta: " Perquè has vingut han florit els lilàs i han dit llur joia, envejosa, a les roses..." Mentre va llegint, va pujant per la rambla i a poquet a poquet va deixant enrere els sants jordis passats i perd pel camí els llibres de lluita que havia comprat i oblida els d'oblit en un banc de la rambla.

Tot passejant entra a la floristeria que troba primer i amb paraules alegres diu al dependent " vull un lilà blanc per plantar-lo al jardí". I el noi se la mira com si no l'entengués: "no vol una rosa?, és el símbol perfecte de l'amor català". I dient que no, surt de la botiga amb el test a la mà, amb promeses de liles per al pròxim Sant Jordi. "Perquè has vingut han florit els lilàs... Perquè has vingut ara torno a estimar. Diré el teu nom i el cantarà l'alosa"

I el buit del costat, fidel companyia a qui dóna la mà, va regalimant en la tarda d'abril, un sol que estarna, fins a desaparèixer.

dimecres, 18 d’abril del 2012

Menú tòxic

Divendres al vespre. L'han convidat a un sopar organitzat de veus femenines. Té ganes d'anar-hi per deixar-se anar i compartir les paraules que altres no entenen, que no deixen dir per por de sentir veritats que fereixen si els llavis d'on vénen els són estimats i tremolen, plorosos, en la confessió.

Està emocionada: un grup de dones que no coneix gens però té l'esperança que hi combregarà, amigues que són d'una bona amiga, i que podrà encaixar-hi sense dificultat. Suport femení amb força moral, un cercle de dones vestides de nit per connectar-se en una xarxa teixida de complicitats.

Rebusca a l'armari per trobar-hi disfressa de dona gosada. Potser uns pantalons de caiguda lleugera que li afinen el cos i l'afavoreixen o potser aquella brusa de seda brodada que tan bé li escau guarnida de plata d'argenter de disseny.

I agafa al final el Dolce&Gabana que penja fa temps al fons de l'armari. Un vestit de luxe per a una ocasió, que no ha trobat mai, que valgui la pena. Quin dia millor que la nit que l'espera per vestir-se de gala, de dona valenta que mira de cara el món que l'envolta?

I amb ànim festiu s'abilla, expectant, davant del mirall: mitges ben fines, negres de nit, sabates de punta de bruixa malvada de conte infantil i, com un guant ajustat, el vestit que vestia el racó de l'armari.

Arriba al sopar de dones madures a l'hora acordada i és ben rebuda, molt bona acollida, quadrilla d'amigues que sabran escoltar la seva experiència i el seu pensament, que guardava discreta al fons de l'armari, amb la roba de luxe.

I amb el primer plat es comença a adonar que s'ha equivocat, que el seu món és un altre i la conversa distesa de les dones xerraires s'allunya, estèril com és, dels seus interessos. Les veu mastegar, sense contemplacions, crítiques dures contra dones valentes que no hi són presents i escupen al plat ofenses injustes que es barregen, obscenes, amb els caps de les gambes que han succionat, llamineres de crítiques de vides estranyes que ni tan sols coneixen.

Amb la copa mig plena de vi de reserva fan el primer brindis per la felicitat i beuen plegades el líquid granat amb buquet que amargueja pel ressentiment de les boques que emplena.

I amb el segon plat empitjora el menú i les dones frustrades, caníbals de mena, engoleixen goloses opinions ressentides del sexe contrari. Menú de divendres tan superficial! "Els homes no tenen sensibilitat ni et saben complaure. Tampoc no et comprenen ni esmercen esforços a fer-nos felices".

Uns tòpics tan típics que li embasquen l'estómac. I ha de deixar al plat la vianda servida, amassada amb rancúnia en una bola immenjable que no es pot empassar.

Abans de les postres està decebuda, rabiosa, enfadada, i no es vol sentir una en el cercle enutjós de fèmines tòxiques. I amb fam de conversa de dones paletes constructores de móns i sense menjar per no deglutir aquell menú tòxic de sopar de divendres, s'aixeca de taula, bel·ligerant.

Als ulls li apunta una ombra de fàstic i una espurna de ràbia incendia l'ambient. Disfressada de luxe s'ha trobat malament en el cercle pervers de dones supèrflues. I ben convençuda i sense vacil·lar, al peu de la taula comença un striptease ben provocador: obre les sivelles de les sabates de punta  i les treu, sense pressa, dels peus masegats. Després va a a les mitges sedoses i fines que llisquen, lleugeres, cames avall. Finalment el vestit, cremallera vençuda, es desmaia deforme sobre els peus despullats.

I ben dignament tensa les espatlles i sembla tot d'una que el coll se li allargui i li brolla una veu amenaçadora: "Vergonya que em fa de ser dona amb vosaltres!"

I es gira orgullosa d'una revolada, i desvestida de nit camina segura sense disfressa. I es va repetint que haurà de trobar un cercle de dones d'aquelles autèntiques que l'enriquiran. I travessa la porta que la deixa al carrer despullada de tòpics i de prejudicis, a punt de ser lliure per tornar a començar.

dimarts, 10 d’abril del 2012

Sol de trons

Comença el dia amb el peu al revés, diuen que l'esquerre. Potser és que està núvol i el gris del carrer, com el fum de la palla, dens a glopades, pinta el paisatge de fantasmes antics, que són ben presents però no es manifesten.

Asseguda a la cuina, remena el cafè, com cada matí, i el suc de taronja, del color de l'estiu, li fa la guerxina, traïdor, vestint de rovell l'ambient apagat.

No ha dormit a la nit, estava intranquil·la i ha mudat la pell de serp sibil·lina que la protegeix d'enemics invisibles: s'ha fet petita perduda en l'onatge del llit solitari que ningú comparteix. I amb una pell nova, d'angúnia i neguit, ha vist com la nit moria de pressa i a punta de dia s'ha llevat, matinera: "que passi ben ràpid, aquest dia feixuc".

Sucant la torrada al cafè americà es va preguntant què passa dins seu. L'estómac li pesa, pedra foguera, i la bola de foc que li puja a la boca li crema la gola i la deixa ben muda, paraules de cendra que s'han esvaït, com el fum de la palla, abans de ser dites.

Esquitxa la taula amb el tros de torrada que es trenca, pesada, com els seus pensaments, mentre el timbre insistent de dit de carter escrostona el silenci de les parets de la cuina.

D'una revolada va a obrir la porta, segura que està de males notícies, i al cel s'endevina la llum que enlluerna, un sol lleganyós de premonicions de noves amargues, aquell sol de trons que marca tempesta.

Recull delerosa el sobre rugós que li allarga el carter i abans de llegir que ve del jutjat ja ho ha endevinat, sibil·la de nou que domina l'oracle. I en aquell moment demana al carter "no marxis, sisplau, que no ho vull fer sola" i el noi novencell, missatger de fa poc, no sap dir que no i espera pacient al marc de la porta que ella llegeixi el comunicat.

I mentre l'observa obrir el sobre tancat amb mà tremolosa, li veu al darrere, només un moment, una ombra incorpòrea, un bri d'esperança que li escapa del cos, cercant la tronada que mulla el carrer.

-Passa, sisplau, ho hem de celebrar! Papers de divorci...

-Vol dir? No ho sé pas... la feina... és que jo...

-No  valen excuses, va passa, no badis...

I tanca la porta i l'estira amb la mà que agafa amb les seves, glaçades de nits en llits solitaris. I el besa a la boca buscant-hi un gust nou de promeses plaents que hauran de venir. Dòcil, lleument, ell s'hi resisteix, els músculs tensats, sorprès per la força de la seva besada. El cos li cedeix, finalment, embullat en el d'ella, desig que la crema i ja no té amo. I abraça, pell nova de trinca de serp resistent, el que ell representa, l'oportunitat de tornar acomençar, de bell nou, i no viure més dies feixucs encetats amb l'esquerra.

I els trons al carrer retrunyen potents i la casa segura, llar de família, tremola una mica, esquinçada pel so.

dimarts, 3 d’abril del 2012

Temps aturat

Busca una recepta ben tradicional per començar el dia. Posarà en el dinar el gust ancestral de la cuina que es fa com si el temps no existís, ben a poc a poc, a foc lent si pot ser. I a la boca li ve el regust de la infància, la dolçor de la calma del temps aturat, la rialla segura d'aquella innocència de la inconsciència de viure, respirar pausat gaudint del moment perquè no hi ha res més en la ment infantil.

Ha de trobar els ingredients adequats que la duguin directe a tornar a viure el moment sense por d'un futur que no hi és ni s'espera, preparada per tot, delerosa de res, calma total de temps que no passa però flueix lentament, un riu d'experiències de canvis constants però imperceptibles.

S'emplena la copa de cava gelat i bombolles alegres mentre Freddie Mercury ressona a la cuina i l'eleva lleugera per sobre de tot, com l'olor del menjar que tot ho ha envaït evocant el passat. I fa un glop de cava a la salut d'ella, de la dona valenta que li va fer de mare, dona de poble del segle anterior, sis fills i sense home i amb el caràcter potent de qui ha patit molt i ho ha superat, la vida hi obliga!

I en fa un altre glop a la seva salut i jura segura que no l'oblidarà mai i apuja el volum de la música màgica que la fa sentir ella com és de veritat, una sentimental rere la cuirassa de seguretat que vesteix, mentidera, en la vida diària.

I balla una mica, no la veu ningú, mentre fa xup-xup a la cassola de terra el que ha preparat per lligar-se a ella, la dona cuinera que li deia a l'orella, fluixet, en secret: " Tu seràs algú en el futur que t'espera, no desfalleixis, tu pots, que jo ho sé. Seràs una dona que decideix per ella sense fer-se enrere per res ni ningú". I mentre li deia això li feia tastar el dinar de diumenge per afegir-hi la sal que hi faltava i equilibrar el sabor de la menja de gust ancestral.

La recorda serena, amb la copa a la mà, i amb el record li rendeix l'homenatge que l'altra es mereix amb escreix, mare dos vegades, d'ella i de la seva, sàvia cuinera de consells a foc lent. Fa molt temps que ha marxat i la va deixar òrfena, sense voler-ho, i ara que ningú li diu "nena" la troba a faltar per deixar-se anar com una criatura en el temps aturat i la innocència perduda.

A fora, el dia no es mou, no fa sol, està núvol, i la primavera no s'hi endevina i plou una pluja lleugera i subtil que deixarà aquella olor de terra mullada que tot ho renova.

I la flaire de terra es barreja, promíscua, amb la de cassola i l'empeny a pensar que encara ho pot fer, tornar a començar sense recança, essent ella per fi, sense dubtar-ho, la dona que l'altra preveia en els secrets de la cuina.

I se sent animada i les bombolles del cava li baixen als peus que es mouen, rockers, mentre remena amb cullera de fusta la cassola de fang. Al carrer, entre les gotes de pluja d'abril, queda suspesa la campana que toca, tocs lents, un lament, toquen a morts: sí que passa la vida i se'n va per no tornar més, fugissera.

I ben decidida, apaga la música i mostra respecte, com li van ensenyar quan era una nena, tal com va aprendre, alumna de nota, tasta el menjar: una mica de pebre i un pessic de sal. Serà un bon dinar. Ja ho ha decidit, tot continua i ella també i ho farà bé amb receptes antigues de dones cuineres de plats suculents.

I a la ment li acuden, amb significat nou, les paraules de Mercury, que fa seves, autèntiques, sense cap por d'aprenent de cuinera: "Show must go on" li ressona a la ment i la fa sentir viva.

dissabte, 31 de març del 2012

Conversa instantània

S'acomoda a la cadira com un gat casolà davant del foc a terra: l'esquena l'adreça al respatller de pell i redreça el coixi que, tossut, se li ha rebregat sota el cul i es clava a les natges sense compassió. Després, aigua neta en un drap, es refresca les mans i la cara, embotades i brutes d'escriure i vetllar sense límit d'hores davant la pantalla que li emplena la vida.

S'ha adormit esgotada, no és conscient de quant fa, però sap que ha somiat, nostàlgica, la vida d'abans de la tecnologia, quan la migdiada la feia al sofà, estirada i lliure de senyals  lluminosos, acústics, que la connectessin al món d'allà a fora que li fa tanta por.

Mira el correu primer i només comercials que proposen la compra de qualsevol cosa, fútils inútils de segona mà que no fan servei però calmen, barats, la compulsió de comprar.

Després mira el feisbuc carregat d'amics que fa anys que no veu i hi cerca, curiosa, la vida dels altres per saber què fan i sentir-se partícip anònima, impune, dels seus sentiments. I escoltar-ne la música que els fa recordar, evocadora com és, fragments del passat i moments memorables. I busca conèixer, rere els gustos dels altres, sensacions suggerents que mai no ha sentit però enyora, addicta, amb el deler incontrolable dels assedegats mancats d'aigua bevible.

Es passeja després per la seva pàgina, construïda amb retalls del que ha quedat d'ella després d'anul·lar-se i tractar-se, sense contemplacions, com una escombra vella que no fa cap funció i arreplega, submissa, els rastres deixats pels qui viuen la vida lliures de jous.

I amb aquests retalls enganyosos i pobres ha bastit un jo de persona especial, amb caràcter indòmit i bones anècdotes, opinions ben formades, criteri per tot. És una altra ella que no serà mai a la realitat, però el món virtual li retorna una imatge que la fa sentir aquella que sempre ha volgut ser.

I de sobte un avís a l'espai dels missatges, l'obre segura que algú pensa en ella, perfil inventat de persona especial. I llegeix el missatge que l'altra li adreça: li demana conversa per coneixe's millor. Xat activat, conversa instantània, parlen de tot, de res, de la vida i s'adona tot d'una que ja no es diverteix quan l'altra li diu: "Antoni, t'estimo, ets un home ideal. Em saps escoltar i m'entens sense veure'm".

Tot s'ha embolicat i no sap com sortir-se'n, segura que està que és una traïdora de perfil mentider. Davant la pantalla, muda d'engany, no troba les tecles per posar-hi paraules.

Escolta tot d'una la porta del pis, que es tanca feixuga, fort, de patac, i sent un "hola" llunyà que no encerta a respondre. "Mare, que hi ets?... Mare, què fas?..." I un nus a la gola li atura la veu que mor, silenciosa, abans d'escoltar-se.

El seu fill al davant la mira astorat, entristit per la imatge de la dona que estima per sobre de tot. Una dona mig jove, encara bonica, miratge del que era pocs mesos enllà. Els ulls enfonsats, pupil·la petita, sense pentinar-se, vestida amb pijama, apartada del món. Surt molt poc de casa, enganxada per sempre a la pantalla brillant de l'ordinador.

Les galtes rosades no ho són ja, sense sol, i descolorides remarquen uns pòmuls magres de carn, sense llum, esllanguits. "Que no et trobes bé? Fa hores que et truco! On tens el telèfon?". Li busca la vista i no pot respondre, no sap què ha de dir. No sap quin dia és, ni l'hora... Ara que hi pensa no ha anat a la feina... la feina... no hi havia pensat!

"Mare, t'has vist? Això no pot ser, ho hem d'acabar! No menges, no et dutxes... Em vols dir què et passa? Estic preocupat". I amb els ulls buits i tristos, però dolços d'amor, intenta somriure i deslligar les paraules del nus de la gola: "Tranquil, estic bé. Tu ja pots marxar, fes la teva".

I com una autòmata sense voluntat encén la burilla d'un cigarret, oblidada al cendrer, que no s'ha consumit. Mou els dits en l'aire enrarit com una pianista abans del concert i absorta de nou en el món tecnològic tecleja un missatge d'home enamorat. Missatge instantani que signa convençuda de qui és, qui serà d'aleshores ençà en la seva nova vida de perfil inventat, masculina, segura.

"Jo també t'estimo, princesa virtual, deixa'm coneixe't i et diré l'amor que ens farà reviure com el foc a l'hivern. Et prometo paraules que no t'han dit mai, converses nocturnes pintades de lluna i escoltar-te per sempre sense veure't els ulls". I signa amb el nom que ha triat per ser lliure, el nom del seu pare, un home valent que la va ensenyar a viure i no defallir.

dimarts, 20 de març del 2012

Tulipes de vidre

Encara ara, després de tant temps, se sent vulnerable. Li agafa el telèfon i li escolta la veu de timbre perfecte que la porta al passat, als dies de glòria que ja han caducat, acabats.

Ell no diu les paraules, les canta, i la melodia d'un conte encantat pren força, enganyosa, entre un món de records triats a l'atzar.

S'acosta la copa als llavis pintats, tulipa de vidre en un jardí de disseny, i fa un glop desganat que li crema la gola i li escalfa l'entranya, gelada de sola. I l'esperit de l'alcohol, poderós, la fa sentir forta i potent i, com un ganxo punxent, li tiba la llengua que respon, verinosa, "hola, què vols?, et vaig demanar que cap més trucada, no et vull sentir més".

I la llum de la cara se li apaga tot d'una, respira de pressa, escoltant neguitosa, aparell a l'orella, melodies passades que no porten enlloc. No penja el telèfon, s'empassa les llàgrimes i el gin tònic d'un cop i se sobreposa, animosa, a l'onada perversa d'emocions estroncades que brollen salvatges i la fan tremolar. "Ja t'he dit adéu, no vull tornar a fer-ho, tu i jo hem acabat i ja no som res".

Sap que han esgotat la seva odissea i els cants de sirena que els van separar encara ressonen en un eco llunyà que només pot enfonsar-los, mar endins, cants enllà, en la insignificança del temps escolat.

Ha penjat finalment el telèfon, i el fil que els unia, invisible i insà, s'ha fos com el gel de la tulipa de vidre. Agafa la bossa, s'atansa a la barra i paga el gin tònic. Surt de pressa al carrer perquè vol comprovar, amb el fred a les galtes, que pot sentir encara. Que el suro lleuger que li ha pres el cos no li arribarà a l'ànima i la farà esdevenir insensible per sempre, de tan buida inservible.

Camina distreta per la nit lleidatana i s'atura, discreta, en un altre bar de tulipes de vidre. I una altra beguda que demana a la barra li acompanya l'estona que malgasta, sorruda, asseguda a la taula del bar de disseny. Una taula petita amb espelma minúscula que il·lumina, olorosa, les converses alegres dels enamorats.

Mira al voltant, se sent fora del món. A la dreta una taula curulla d'amics que riuen les gràcies d'experiències viscudes i, a la dreta, parelles, mitges taronges de gallons esquinçats que encaixen, perfectes, només de proposar-s'ho.

I més enllà uns quants nois, molt més joves que ella, ben vestits, atractius, fan riallades que envegen els de somrriure discret. Rialles cruels, inconscients, descarades i que desconcerten com un cop de puny en baralles alienes, obscenes com són.

I ella, tot d'una, els sentits embotats per l'alcohol anestèsic, aixeca la mà per un dry martini que li portarà un dels de la rialla. Ell pren un Manhattan i seu a la taula de l'espelma romàntica que ella, atuïda, no ha aprofitat. Li seu a la vora, mirada indiscreta i li frega la cuixa amb la mà falaguera i el suro de l'ànima se li estova una mica.

S'aixeca, insegura, de la taula petita i amb gest vacil·lant li engega un "anem!". I s'acosta un cop més a la barra del bar i paga el Manhattan i la companyia. I quan són al carrer de la nit lleidatana camina a la vora del xicot rialler, molt més jove que ella, més sola que mai.

dimarts, 13 de març del 2012

Parella de ball

Quan està a punt de travessar la porta, sent a dins, contagiosa, la música suau que rep els aprenents amb promeses fal·laces de balls encantats, de girs impossibles, passos de ball reservats per als gràcils.

Espera a la porta parella de ball, com cada divendres, pacient impacient de teràpies incertes per creure's feliç i poder conformar-se amb aquell dia a dia correcte, ordenat als ulls de tothom, tan fantàstic de viure, gens vulgar, refinat. Es fa l'hora d'entrar i ell no hi arriba, com sempre fa tard, massa enfeinat per donar prioritat a la classe de ball en què han de gaudir-se, absurd remei buit de sentit si no és guaridor.

Ell sempre ha estat un home segur que no vol predir què farà amb el seu temps. Té un rellotge especial que marca les hores del temps dels qui el volen i aquest temps no és el seu, que no gasta, gasiu. És el temps dedicat a hores d'espera, a quarts retallats als rellotges dels altres, minuts descomptats de vides alienes, minúsculs segons que consumen el temps i fins a esgotar-lo. No compten els altres, només compta ell.

Per retrobar-se han de compartir moments especials, noves experiències, veure's de nou amb ulls diferents per poder-se curar i recuperar-se, com dos malalts crònics. Ballaran els dos junts intentant de trobar en els girs compartits l'equilibri perdut.

I es fixa en els altres. Pel vidre indiscret de la porta ajustada els veu ballar a dins: els peus ben centrats en les marques del terra, encarats l'un a l'altra, a punt, agafats, cintura enllaçada i espatlla premuda per mans inexpertes de parella de ball.

Un dos, endavant; un, dos, endarrere; un dos, al costat. I ho tornen a fer fins que els peus hi van sols i no cal mirar-se per seguir, sense esforç, un ritme comú que els gronxa, impalpable, els cossos i l'ànima.

I allà rere el vidre es sorprèn enrabiada i la ira li puja com un glop de llet, agre i amarg, que no ha paït bé. I les mans li tremolen, el cor pica ràpid, se sent humiliada i desfeta per dins. Ho ha tornat a fer, deixar-la plantada sense ni avisar, no ha pensat en ella i la seva promesa de dansa conjunta ha quedat en no res.

I ha deixat enrere la sala de ball i feta una fúria, ulls coents plens de llàgrimes, s'ha llençat exaltada escales avall. No vol mirar enrere, ni rumba ni salsa ni vals, res de res. Ha callat la música que volia ballar i no hi ha marxa enrere, no té aturador, impulsiva com és.

I surt al carrer de la nit de divendres i, arravatada, recorre, clapada de fosca, la llum dels fanals. I gira el carrer, a mà dreta, encegada, i no el veu venir, aquell home discret que li ve al damunt i sense voler-ho l'empeny i el fa caure sobre el terra gelat de la nit de divendres.

I mentre es disculpa li recull els llibres que han quedat escampats sobre les llambordes. I troba, en mirar-se'l, uns ulls verds de mar que riuen distesos enmig de la fosca. I enllà de la llum dels fanals de ciutat comença a sentir una música suau que, subtil, l'agombola.

I els passos de ball assajats cent vegades en solitud li acuden als peus. Cintura enllaçada, espatlla premuda, ben acompanyada, comença a ballar.

dimarts, 6 de març del 2012

Tango iniciàtic

Es deperta, al matí, quan ja és ben gran dia, i un doll de llum grisa penetra a la suite  i la transforma en real, llum que la cega i li fa prémer els ulls per defensar-se'n.

Estira la mà i a la vora ningú, ni aquell ballarí de tangos tronats, cabells molls de gomina i mocador blanc al coll, que es guanya la vida enriolant les turistes i fent-les ballar amb tres passos comptats que el desesperen de tant repetir-los.

La nit ha estat màgica, com totes les nits que, fosques, discretes, deixen fer realitat els somnis no dits però tan cobejats dels qui passen el dia sota el jou castrador de fer el que és correcte.

La nit anterior va anar a aquell cafè per alimentar-se de la música trista del tanguista més cèlebre de l'univers argentí, Carlos Gardel, un uruguaià que cantava la pena del patir dels amants, de les vides trencades i esperances perdudes més bé que ningú. Escoltant el dol d'ell es fa el seu petit i el mal que la corca s'apaivaga amb la música i el bàlsam del tango li retorna, catàrtic, el gust de sentir més enllà del dolor.

I amb la música, el ball, la passió l'arrossega i se sent l'heroïna d'una història tristíssima amb un mal final. I el dolor de la vida li fa pessigolles a boca d'estómac i arrambada al tanguista un pessic al baix ventre, solitud i desig, la fa convidar-lo a gaudir junts la nit fins que l'estrella del dia els faci dir adéu per no veure's mai més.

I, en sortir de l'hotel, ensopega al davant amb la imatge imponent del gran Obelisc i afamada de ganes s'hi asseu sota l'ombra i amb totes les forces demana per dins "vull refundar-me i ser una altra jo per no escolar-me sense remei pel desguàs dels fracassos". I mentre ho desitja es pren el cafè que el cambrer, matusser, li ha servit displicent, ignorant del dol d'ella, del seu allunyar-se per trobar-se de nou i reinventar-se.

I sense pensar-s'ho, a la plaça de Mayo, amb un taxi gastat d'aquells tan porteños, taxista argentí ben amable i xerrarire: "vos sos catalana... Que bueno es Serrat!", i allí l'ha deixat, a la Casa Rosada, el símbol modern de la nova Argentina.

I ha passejat al pas dels autòctons, sense pressa turista, per la plaça de Mayo resseguint les petjades de les mares coratge que reclamen justícia pels seus fills perduts. I s'ha fet solidària compartint el dolor de la pèrdua, tan dura, de carn de la teva, i per primera vegada, de molt temps ençà, se sent afortunada pels fills sans i segurs que li vetllen l'espera, Atlàntic enllà, desitjant d'abraçar-la.

I per fi s'ha alleujat i se sent tota una altra, nova de trinca, per tirar endavant, i tan contenta que està se li acosta la dona, una gitana d'aquelles que llegeix les mans per vint pesos escassos i amb la mà entre les seves i mirant-la, intensa, li llegeix un futur de desgràcies marcades, amor fracassat i hores doloroses. I remata per fi amb un "vos sed valiente" la premonició.

La veu allunyar-se, mal vestida, esdentada, perseguint els turistes per llegir-los les mans, i nota les seves ben fredes, suades, per la por del futur. I tot d'una somriu i esclafeix a riure ben fort i diu en veu alta, sota el cel argentí, " les mans que ha llegit eren de l'altra, la que va arribar aquí cercant de trobar la força perduda en la lluita vital que l'ha destruït".

I corre de pressa, rabent, rere la gitana i prepara vint pesos que li pagarà per una nova lectura de mans renovades que bastiran, traçudes, el destí que l'espera.

dimecres, 29 de febrer del 2012

Mirades creuades

Van caminant pel Passeig de Gràcia, concentrats a parlar, pendents l'un de l'altre. Un tema poc transcendent que els manté connectats amb un fil invisible, que no es veu però hi és, teixit amb les ganes d'anar més enllà i de descobrir-se.

Semblen, de fora, una parella normal d'aquelles tan típiques que enceta aventura: paraules de sobres, mirades creuades i al cos l'alegria de qui se sent desitjat, un tresor amagat que es mostra de nou, amarat de riqueses.

Fa poc temps que es festegen com qui no vol la cosa; fer sense dir i no perdre el control d'escollir i decidir, a cada moment, el ritme a seguir en el seu ball conjunt, sensual i arriscat.

Posen en joc el millor d'ells mateixos i no mostren a l'altre les cicatrius, que ja hi haurà temps. Desitjos potents d'agradar l'oponent més enllà de qui són, mostrant aquell jo que s'han fabricat, ideal.

Ell, atractiu, es veu complagut penjat del braç d'ella, escoltant-la quan parla amb interès creixent que no dissimula. La seva mà forta servant-la, segura, per mantenir-s'hi a la vora. És alt i correcte i sembla sincer i dels seus ulls melosos se'n desprèn calidesa, una utopia de parella perfecta, atent i expressiu, amb el desig de romandre en el mateix univers.

Per dins insegur, vacil·la en secret de donar-se a ella, la dona que cerca, potser, de fa temps, però tan irreal... L'espanta sentir-se, en la seva il·lusió, vulnerable i dèbil, exposat en un joc sense normes pactades. I no ho verbalitza. La vol i no ho diu, però s'hi apropa amb l'impuls d'acostar-se-la als llavis i besar-la un cop més per no dir les paraules que el comprometrien.

Ella mai li sent dir "que bé estic amb tu" sinó "que bé que estem junts", construint un nosaltres que no evidenciï la por de recaure en un vincle impossible que el faci patir.

Ella, expectant, sembla contenta de tenir companyia i somriu, seductora, per correspondre'l. S'hi sent molt a prop perquè ell li endevina, entre converses banals, els desitjos que amaga i no vol desvetllar fins que no en sigui l'hora.

No promet amor, ni projectes conjunts, ni destins compartits, perquè no sap què vol. Amb ell hi està bé, moments puntuals en dies marcats en vermell en el calendari, que la deixen lliure i no l'obliguen a res. Res no li ha promès però no el vol decebre ni desassossegar-lo.

Ha estat molt ambigua i ho sap i no ho diu. Tampoc no rectifica i no li assegura el que ell vol sentir perquè no ho pot fer sense dir mentida i farcir d'engany el que comparteixen. Ella, segura, vol assajar una nova manera de relacionar-se, sense llaços que estrenyen ni promeses incertes, ni olor de renúncia a altres vides possibles abans de conèixer-les.

I davant la Pedrera s'aturen els dos i es fonen joiosos en una abraçada que no acaba mai més, llarga i intensa. Les galtes es toquen i comparteixen alè i la urgència per l'altre se'ls veu a la cara colrada de foc i a la punta dels dits que, sobre la roba, pidolen sentir el tacte de l'altre.

I passa de sobte el que no ha de passar: l'atzar s'interposa sense avisar prèviament i apareix del no-res aquell altre ell que completa setmanes en calendaris oberts de dies marcats.

Espera, pacient, el final d'abraçada i somriu astorat sense entendre gran cosa i mirant-la als ulls com si fossin ells sols la saluda "princesa, que feliç sóc de veure't". I no li costa acostar-s'hi i abraçar-la ben fort i prémer-li els llavis contra els seus, petoners, i delectar-se en el bes que, com sempre, la guanya.

El temps s'ha aturat, i el brogit, i és tènue la llum com en un final d'acte: només són ells tres en un cercle tancat que fa molt difícil un triangle perfecte d'angles polits.

El semàfor en verd els aboca al damunt un riu imparable de vianants apressats i entre la multitud es miren tots tres, entenent-se, per fi, sense dir ni paraula. I ella, alleujada, va obrint el cercle que tenien tancat, la mà dreta a l'un i a l'altre l'esquerra i un futur al davant que no es pot preveure.

I en el seu interior comença un temps nou i un nou calendari amb dies marcats de colors diferents que ja no s'han d'amagar, coneguts de tots tres.

dimarts, 21 de febrer del 2012

Present imperfecte

Després de pensar-hi durant hores seguides s'ha fet una llista que li doni resposta: què fa malament? N'està ben segura que no pot ser gran cosa, una petitesa en què no para esment ni que vulgui.

I la torna a mirar, la llegeix, l'estudia, i no ho descobreix, lletreta petita de qui no gosa dir la veritat del que pensa i no gosa ni escriure-ho de la por que li fa el trasbals de la vida que s'hi pot albirar si és clara la lletra.

Asseguda al sofà arreplega la manta que li escalfa l'espera de les hores perdudes, i sobre el blanc de la ment gargoteja arguments que donin suport, imperfectes, a la vida inventada a què no vol renunciar.

I tot d'un plegat, la clau a la porta que, abans de girar, ho ha sentit, tentineja, cercant d'encertar, en la confusió de l'alcohol, el forat d'un pany que ja no guarda res, incertesa només d'un present imperfecte i un pretèrit malmès, tan llunyà.

Ara entra i la veu, no la mira, la ignora i li deixa sentir una onada de fúria prenyada de burla i d'indiferència. I per sota el nas fi, aquella rialla dels qui volen ferir els qui tenen a prop, per sentir-se més forts en el seu cau de febleses.

I a ella, tot d'una, l'angúnia passada se li acumula a la gola i li desfà les paraules, rabioses, que ja no podrà dir, i el discurs se li esqueixa i no és ella quan diu amb un fil de veu: "no et puc suportar; tu qui et penses que ets?".

Per fi li han sortit les paraules recloses que fa temps que imagina i el dit amb què el signa li tremola insegur. Ben de pressa el retira perquè ja veu venir la bèstia adormida que despertarà. I ell s'hi acosta i en un núvol etílic li aixeca la mà, ressentit amb la vida, i el cop que no dóna esmicola a trossets el poc que quedava del que han compartit.

I de sobte el silenci, no se sent però pesa, i el cop de la porta que en tancar-se ressona com un tret de canó.

I ella, irada i amb l'orgull malferit, prepara la bossa amb el poc que li queda: tres besades comptades de quan eren amants, les rialles perdudes en cada batalla i els sabors amargants dels moments malviscuts.

I amb aquell equipatge pesat de portar camina endavant per noves dreceres que li semblen segures i tan solitàries. I mentre fa via descarrega resolta al costat del camí la motxilla pesant que li frena la marxa, per no destruir-se.

I un diumenge plàcid, a la Barceloneta, se sorprèn satisfeta davant d'un refresc. La llum l'enlluerna i no fan prou barrera les ulleres de sol, i gaudeix de la calma del matí de diumenge silenciós i tranquil.

Serè el mar al davant, cadencioses les ones li acompanyen la lletra de la seva cançó, que va repetint amb ritme imperfecte, com una lletania. I Leonard Cohen li ressona a l'oïda, com la brisa marina: "If you want a lover, I'll do anything you ask me to..."

De sobte s'atura i calla de cop perquè algú la saluda. Allí al seu costat el veu, després de tants anys, palplantat i rialler, gens canviat. I amb aquella alegria dels qui no recorden li diu "hola, quants anys sense veure'ns..." i ella respon amb la veu esquinçada "hola, quina sorpresa..." I es fixa que l'home va acompanyat d'una nova família que li omple la vida. I un impuls del passat li esborrona la pell.

Sense gaires pareaules es diuen adéu. Mentre marxen els mira com si no els conegués i es fixa en la dona que, per un moment, li ha aguantat la mirada. I li ha vist als ulls la por del futur i aquella tristesa de secrets vergonyants que tant costen de dir. I quan es van allunyant s'esborra per sempre aquell eco distant de mil portes tancades de cop que, per sort, no tornarà a obrir.

dimarts, 14 de febrer del 2012

Senderes trillades

Va pedalant al compàs que marca la màquina, sense parar-hi atenció, un ritme seguit i monòton que li embota els sentits. Pedala i pedala per no arribar enlloc, amb el miratge enganyós d'un cos molt més jove que li aplani el camí per tornar a començar, de bell nou, més enllà dels quaranta.

És més orgullosa que una vella diva i no ho vol reconèixer que persegueix, decebuda, les ganes de viure, l'emoció del futur i la força caduca de la joventut, que ha passat de puntetes i no tornarà.

I allí al costat seu, aquella altra dona, quaranta com ella, pedala i pedala cercant de trobar, en un físic perfecte, la clau de la màgia que s'ha endut el temps, implacable, en passar.

S'hi posa a parlar i es diuen mentides, com cada dia, mentides d'aquelles que no volen fer mal, que enganyen els altres per fer-los sentir que no està tot perdut.

- No, si jo visc feliç. Això de l'esport és un passatemps... activar-me una mica... per estar-ne segura, que em cuido com cal.

- I no et fa mandra venir cada dia? -pregunta l'altra per allargar la conversa.

- No gaire, no. Em sento contenta contemplant-me una mica. N'he après molt d'aviciar-me en tota una vida!

- És veritat, tens raó. Malcriar-nos un pèl i dedicar-nos esforços ens fa revifar, com un peix a l'aigua.

I així cada dia, converses banals, veritats amagades que no es poden dir per no despullar-se i mostrar-se ben nues i encara més fràgils als ulls de qui mira.

Ella no hi pensa que l'altra la sotja, que té ganes de veure-la com és de veritat: fora caretes de dones valentes, mirem-nos als ulls i donem-nos les mans. I anem més enllà de l'avui que ens envolta, volem tu i jo juntes, sense final.

Ella ni ho veu, que sigui possible, que l'altra l'entengui de mirar-la als ulls, escoltar-li la veu i sentir-la propera, i pedala i pedala per marxar ben lluny. Qui ho sap què l'espera! Però sap què no vol: jugar la partida amb cartes marcades que la perjudiquen. Ja no es vol sotmetre, ni donar explicacions ni viure sense ales que la facin volar.

I un dia i un altre l'altra la guaita i la fa sentir bé sense paraules. Companya incansable de viatges enlloc. Sense saber ben bé com, li explica la vida i les ganes de canvi, de córrer senderes sense trillar i ensopegar-hi, sense haver-ho triat, l'alegria de viure i el riure tossut, que arriba per sempre i no marxa mai més.

I així cada dia, dos cossos passats més enllà dels quaranta que amaguen a dins ànimes noves maldant per trobar-se i fer-se companyes de viatges més llargs, a terres ignotes de senderes trillades.

I l'altra l'encara, una nit, en sortir, i a la llum de la lluna li cerca la mà i li agafa i li diu a pleret "vine amb mi i volem juntes fins a terres llunyanes. Dóna'm l'amor que et fa ser com ets. Jo et donaré, cada dia, si em deixes, partides de cartes que no estan marcades i jugarem net tu i jo. Deixa't sentir el poder de ser lliure que t'endanya per dins i que malda per néixer."

I ella es sorprèn i vacil·la i primer diu que "no, no t'entenc", i enretira la mà que l'altra li serva, tranquil·la. I una glopada de ganes de viure li omple la boca i no la deixa parlar. I més dòcil que mai, com un xai desvalgut, es deixa guiar, negra nit, fosca enllà... Qui sap si demà trobaran totes dues camins per recórrer, senderes trillades que es deixin sembrar.

dimarts, 7 de febrer del 2012

Xampany francès

Un dia més es mira al mirall, sense ganes de veure's. Li fa por reconèixer en les seves pupil·les el desànim ferotge de les hores viscudes. Aquella no és ella, no ho és, no ho vol ser: la cara tan pàl·lida, el front arrufat i la boca petita, avesada que està a menjar-se paraules inútils de dir.

A primera hora d'aquest matí el fred la rosega, per dins, gel que crema i li glaça la força que l'empeny endavant, anul·lant-la. S'hi sent una estranya, en la seva vida, un mapa esborrat de camins inservibles, i en voldria una altra de ben diferent, sense pors, amb sorpreses i amb aquella màgia que fa descobrir rutes ignotes per on transitar.

Es mira al mirall i sense fixar-s'hi, prepara la màscara: molt negres els ulls, que miren intensos, i un blau tan brillant que li emmarca la vista, brillant com el traç que li pinta la rialla, plasent i postissa.

Avui hi ha quedat i en té cobejança, de fer-se'n amant. Amb ell pot ser una altra, més ella que aquella que es mira al mirall, espantada de veure-s'hi.

El veu cada dia, més ben dit l'imagina, amb els ulls del desig i unes ganes intenses de jocs prohibits que capgiren el viure. Novell, misteriós, la boira l'envolta i no el pot encalçar, eteri i subtil.

El temps, lent com mai, senyala les cinc, que és l'hora esperada, i es troben i es busquen amb mitges paraules davant d'un tallat. Concert desigual: la urgència per a ella; ell, més calmat.

No calen paraules senceres d'amor, que el cos els abrusa i els fa sentir alhora anhels de la carn. Caminen, plegats, el tros que els separa del seu món a mitges i pugen al cotxe sense haver-ho pactat, cercant de tenir-se en un lloc ignorat, com dos novencells.

No són amants i juguen a ser-ho i les mans d'ell, trapasseres, desvetllen en ella plaers oblidats. Per paga li torna l'escalf amb la boca que el torba, excitat, i ella, golosa, demana penyora: tornar-lo a besar, un bes molt més tendre, com dos vells amants.

Ja està, tot és curt, la joia i el goig i el joc i l'espurna i ella, tel·lúrica, obre la porta del cotxe aturat i, feliç i descalça, trepitja ben fort: contacte amb la terra per sentir-s'hi arrelada i no esvanir-se sense retorn.

Allà al món de fora finalment s'ha fet fosc i han de tornar-hi. Final esperat de trobades furtives. I es diuen adéu i no fins demà.

Quan ha quedat sola es mira al mirall i s'hi reconeix, ara sí: les galtes enceses i un riure ben franc, als ulls, centelleig, i el front relaxat. I a les seves pupil·les negres de nit l'esclat de diamant de les hores viscudes. I al cor i a la panxa aquell mareig lleu que provoca, autèntic, el xampany francès, que ennuvola els sentits però només una mica.

dimarts, 31 de gener del 2012

Arròs de diumenge

Concentrada a la cuina, un diumenge més, remena la cassola amb la cullera de fusta, ara a la dreta, ara a l'esquerra i pica a la vora de l'estri de fang. Aquell tac-tac-tac de l'arròs de diumenge.

La casa, perfecta, tot net i endreçat, el foc ben alegre, fent companyia, i la llenya a la vora, esperant per cremar. Emplenant el silenci, sona la música.

De bon dematí ja ho ha decidit, pesant-li la vida com un sac de ciment: serà l'últim any, no ho pot suportar fingir l'alegria, les ganes, el riure, amb un trau al cor que no es deixa cosir!

Sona Gardel, amb la veu esquinçada, i el cor foradat se li encongeix una mica, esgotat de glatir. "Percanta que me amuraste, en lo mejor de mi vida, dejándome el alma herida y espina en el corazón..."

Ja no queda res, per dins està buida i el que ha construït, casa, família, se n'ha anat en orris, com aigua entre els dits.

Li sobra una estona i surt al carrer i un missatge instantani li arbora les galtes: "Ets a prop. Et vull veure ara". El nom, al missatge, més poètic que mai, així és que el veu ella amb els ulls de l'amor, un amor de mentida que espanta el dolor de la solitud. Un oasi poètic en el desert arenós que li resseca l'entranya.

Contesta, lleugera, "ja vinc, sí que hi sóc. Només mitja horeta..." Deixa la casa, s'escapa, en fuig i arriba a la cita, secreta... Hi arriba i el veu, morè i ben plantat: ell sí que l'espera, un amor amagat. No té gaire temps, només dues hores i les regala a ell, pendent dels seus gestos.

A l'ascensor, l'olor de pintura li ennuvola el cervell. Entra i s'asseu en aquella cadira mentre ell la mira, atentament, per no perdrese'n res, ni un sol esborrall.

Li diu "quieta" i passeja la vista, suaument, per tot el cos d'ella i la imagina, ufanosa, en un altre temps. Amb la mà li dibuixa les línies del cos, unes corbes perfectes, i li esbossa la boca. I ella, que el sent, tremola per dins, delerosa. I amb mans delicades li repassa les cuixes i els botons del pit mig amagats entre el plecs de la brusa.

I amb mà decidida li retoca els cabells, els hi embulla una mica, arrissats i suaus. Al cap d'un moment li ressegueix l'orella amb arracada petita que li emmarca la cara i el coll, que remata, tan blanc, el seu bust perfecte.

Aquella mirada la fa sentir forta i li enlaira l'esperit. Han passat dues hores i ja han acabat. Ella ha marxat, cor ardent, cap a casa, la família l'hi espera, convidats a dinar. Hi entra nerviosa, un pèl esverada, que fer anys no li agrada de ja fa molt temps.

Es posa a la cuina i acaba el dinar: tira l'arròs, vuit mesures de tassa i espera, impacient. Toca el timbre a la porta i va a obrir, decidida, "passa aquí i deixa-ho amb compte", diu furgant la cartera. Amb un bitllet rebregat li paga l'entrega i el deixa marxar, que marxi de pressa que té feina a fer.

Desembolica el paquet i hi penja una nota que ha escrit, de memòria, sense dubtar ni un moment: "Família, aquí em teniu en cos i sense ànima perquè recordeu l'aparença subtil d'una dona invisible. Que dineu de gust, a la meva salut!"

I deixa el quadre pintat amb amor sobre la cadira que ocupa al voltant de la taula i agafa l'abric i se'n va. Un cop al carrer, camina i camina sense girar-se. No hi tornarà més. I mentre camina, el cor se li alegra. S'atura de sobte a comprar un pastís i sobre el vidre mateix de la pastisseria hi clava una espelma. Sense vacil·lar, bufa i l'apaga mentre deixa anar el pes dels records que s'escampen, volàtils, com el fum de la cera.

dilluns, 23 de gener del 2012

Quan érem David Bowie

Amb passes menudes accelera la marxa, justa de temps, i travessa el pont elevat que creua la via. Mira el rellotge i es neguiteja: deu minuts per sortir..., encara farà tard. Quina ràbia!

La boira li ha barrat el pas durant tot el trajecte en cotxe, implacable, allargassant la ceguesa nocturna fins a punta de dia. Ara només li humiteja els cabells i la cara, pixanera com és. El rellotge de l'estació, tic-tac tic-tac, despreocupat del món, continua el seu ritme compassat, ni s'immuta. Ella esbufega, feixuga.

Entra a dins, per sort arriba, en punt, però arriba mentre sent la cantarella que anuncia el seu tren. Passadís avall, enfila la rampa que la deixarà a l'andana, i mentre la cinta li corre sota els peus, agafa el mòbil i escriu un missatge: "Bon dia, carinyo. No pateixis, ja hi sóc. Enyora'm una mica, però no massa..."

Entrant al vagó, una bafada d'aire calent li fa venir basca. Uf, massa roba! Mentre es desempallega de la bufanda i amb la jaqueta a mig traure, repassa els números que marquen els seients: 194, 196, 198..., fins que els ulls ensopeguen amb la senya que busca: 200, passadís.

Amb una llambregada, es fixa en la noia amb qui compartirrà viatge: prenyada, com ella. Ara es miren l'una a l'altra, còmplices, segures les dues que comparteixen destí. Rialla cortesa. "Bon dia, companya. Disculpa, és el meu", l'assabenta assenyalant el seient amb el dit. I l'altra, amatent, arreplega la bossa que hi ha abandonat, desmaiada.

Portes tancades i amb lentitud, enceten camí. Acluca els ulls i es concentra en aquell silenci de primera hora que s'instal·la al vagó. Es deixa anar i, sense voler-ho, aquella basarda dels últims mesos li ve al pensament, la tenalla. Un fill ara, en aquest moment... no era el millor: els altres fills, grans; la feina, precària, i el company, embrancat en negocis incerts. Però com que ell ho volia li va dir que sí, complaent. Sort que s'estimen, després de tants anys, i l'amor tot ho pot!

-¿Para cuándo lo esperas? -li pregunta la noia asseguda a la vora... tan jove!- Yo lo tengo en dos meses.
-Sí, jo també -li respon sense ganes-. I tot ha anat bé, fins ara?

Sense esperar resposta es gira i l'observa: pocs anys, cap a vint, mirada espontània i pell de vellut, tan fosca com l'ében. I els llavis molsuts i la boca riallera.

Li ha fet recordar, tot d'un plegat, la història de Bowie. Bowie... la banda sonora de la seva vida. El músic excèntric, de mirada enigmàtica, enamorat d'ell mateix.Un Narcís britànic penjat de l'encant de la reina somali de la passarel·la. Bowie li agrada, i al seu company, més. Es pot dir que l'admira, el venera, el seu ídol: cap músic com ell, tan diví!

-Disculpa un momento -i la veu allunyar-se, mentre camina, vagó enllà, buscant no sap què.Sona el telèfon atrapat a la xarxa del seient del costat. Just ara que marxa li sona el telèfon. Desmenjada, se'l mira. Qui li deu trucar, ara, insistent?

La sang se li glaça, la pell de gallina: no és veritat el que veu! Allà a la pantalla, reixada de xarxa, la foto d'un home, l'home que truca, i un nom conegut, conegut de tan seu.

I l'altra retorna al seient, ben tranquil·la, consulta el telèfon i de sobte somriu i sense saber-ho li escup a la cara el verí de l'engany, fastigós.

-!Mi hombre, que llama! Él es su padre... -i amb la mà ben oberta s'acarona la panxa, ignorant de tot, del dolor de l'altra.
-El meu no té pare, no en té, ara ja no -i s'abraça la panxa.

Vençuda, gira la cara i mira endavant, sense veure-hi. Dues llàgrimes de desamor li rodolen cara avall, amargues com la fel que destil·len. El món li ve a sobre, més immens que mai. I a fora els arbres corren de pressa, borrosos, entre la boira.

diumenge, 15 de gener del 2012

Final de festa

S'eixuga els ulls, enfonsats i tristos, amb un gest de cansament inacabable. Arraulida al seient del cotxe s'ha fet petita, menuda. I ara, mínima, busca una escletxa per esquitllar-se del món, com un cuc sense terra.

Mira al cel i pensa: "Que bonica, aquesta lluna, no deu entendre d'infeliços, només coneix els qui toquen el cel!". Davant seu, el camp de futbol d'aquell petit poble, un no-lloc sense nom. Hi ha anat a petar fugint dels silencis, dels sabors amargants i les paraules mal dites. Cansada de tot.

Darrere, els fars cegadors dels viatgers de diumenge se li claven al clatell ara sí ara no, i el retrovisor, tossut, li retorna llampades intermeitents, inconstants.

Pensa que fan via amb pressa perquè saben on van. Retornen a casa i algú els hi espera. Potser demà, ben aviat, matinaran per treballar o es podran quedar al llit i deixar passar les hores, esperant una tarda d'amics o d'amants, gastant el temps amb aquella parsimònia dels qui viuen la vida sense grans alegries, es conformen i la viuen i prou. Al fons de l'estómac, un fibló d'enveja li desperta una arcada que li mor a la boca. Fàstic de vida!

Remena la bossa, els dits tremolosos i un pes a la gola de paraules no dites que li assequen la llengua. Remena i no ho troba... Collons!

Fa una estona que ha sortit de casa, boja de neguit i embriaga de llàgrimes, amb aquell desassosec... Els ulls li couen i les galtes li cremen amb el foc de la ràbia. Ha perdut el nord i el sud ja no el troba, com el que cerca a la bossa, que ja no hi és.

Fa una estona, volant a les mans, ho ha deixat tot enrere. No pot pensar ni vol: ni família, ni fills, ni amigues que escolten..., la feina tampoc. Ho ha deixat tot enrere com qui no deixa res.

I un cop al cotxe s'ha sentit ella per fi, alliberada de tot, ni cadenes ni llast. Ha agafat el camí que ha trobat més planer, sense revolts, recte, i s'ha afegit a la cua dels viatgers de diumenge, però ella no torna, se'n va, i condueix lentament, lentament, un destí que l'espera. No pot pensar ni vol i apuja el volum de la música per matar els pensaments, els eixorda.

D'esme hi arriba: el camp de futbol a la nit està mort, buit de crits i rialles, abandonat, solitari com ella.

Remena la bossa i no ho troba.., que estrany!..., sí, sí, és allí, ja ho té. Obre el pot i, a poc a poc, se les posa a la boca, se les va empassant, sense aigua, per notar-ne el refrec. Finalment, la calma, i sense cap recança tanca els ulls que no obrirà més. Llampades intermitents enlluernen el cotxe.

9 de novembre. Allà a la casa que ha deixat per sempre tremolen els vidres amb el castell de focs i tot s'il·lumina, el cel, el riu... tot. I el retruny del tro final deixa el temps en suspens uns segons i després la calma, res més... final de festa!

dimarts, 10 de gener del 2012

Drassanes





La fascina aquell tros de cel de la Rambla. Puja les escales del metro i olora: salobre, i un doll de llum blanca li pessiga la cara i li fa plorar els ulls. Ja hi és. Un dijous més, el dit de Colom senyalant les Amèriques, impassible, immòbil, més a prop del cel que ningú.

La Rambla tot just es desperta, humida de mar i xopa de vida. El quiosc ja és obert, s'hi atansa i demana tabac, que fumar l'apressa. Un dijous més viurà una altra vida, aquella dels qui no n'han viscut cap abans. Una vida en una altra.

Gira a l'esquerra, carrer Ample amunt i camina a poc a poc, com si no anés enlloc. Sap el sabor de sentir-se una altra i el regust acerat que li deixa a la boca. L'hi pot sentir ara i gairebé mastegar-lo.

Al Safrà Cafè, un dijous com un altre, seu a la taula de sempre i el veu a la barra, sol, malgastat. Cabell embullat i ulleres de pasta, prim, no gaire alt i aquella mirada que només desxifren els qui han perdut.

Se'l mira, la mira, combat de mirades. Olor de cafè i de llimó espremut.

Ara és l'altra, se sent l'altra. S'apropa a la barra, demana un cafè i "els serveis, sisplau?"

La mira, se'l mira, un xoc de rialles, captius l'un de l'altre, apressats de tan sols.

Allà a dins, al lavabo, pestell fora, es mira al mirall i s'hi reconeix: aquella altra ella que es deixa sentir. I s'obre la porta, suau, sense pressa, el temps aturat. Combat dels cossos, desig i combat i aquella fiblada que la fa sentir viva, el goig de l'amor, plaer desfermat.

Ell ja no hi és i ella, vestint-se, recorda aquells versos que l'havien colpit quan era una nena: "Ser mestre d'amor, qui no pagaria, ara que en sóc jo, l'aprenenta em tira".

A fora, s'asseu a la taula, el cafè s'ha fet fred i en demana un altre. Ningú a la barra, cap més aprenent. Surt al carrer i, lentament, respira. A la tarda, tornarà a la Rambla sota el mateix cel i Colom, impassible, senyalarà les Amèriques.

dilluns, 9 de gener del 2012

Regal de Reis

Com cada dia, remena el cafè mentre a fora la vida passa sense pausa, sense espera. Deixa la cullereta al plat, sense adonar-se que el cafè ha vessat i la tassa emergeix d'una petita inundació fosca i densa. No entén pas què acaba de passar allà a dalt, al pis que han compartit tant de temps.

Dia de Reis, la cafeteria buida, la música a mig volum i ella allà, amb els seus pensaments amb la calma de qui no espera res i ningú no l'espera.

Somriu per dins, sense moure ni un múscul.... I els vidres, entelats, protegeixen involuntaris la intimitat solitària dels qui matinen sense haver dormit. Somriu un altre cop, i ara sí, una espurna de llum li brilla als ulls i un assaig de somriure li apunta als llavis.

Allà a dalt, al pis...
- Carinyo, va, anem. Ens esperen per dinar, lleva't, que hi hem de ser abans de les dotze.
- No vinc, vés-hi tu...
- Lleva't, sisplau, que ens esperen...

Paraules inútils i, com sempre, aquell ai al cor dels qui no decideixen, impotents, vençuts. Un altre cop la família, el tortell, i "no ha vingut perquè no està bé", i la mare "pobre, treballa massa" i el pare, sense aixecar els ulls del plat "sí, sí, treballa massa". I un altre any tornar al pis, al capvespre, ben buit, silenciós, tan sol!

Aquest matí, finalment, l'ha guanyat la decepció i l'ha pogut la ràbia i ha actuat amb la determinació dels valents, dels qui no es fan enrere, i sense saber ben bé com, s'ha trobat el coixí entre les mans, pudent d'aquella bravada de nit tronada, d'alcohol agre i sexes aliens.

 I ell allà al llit, ulls oberts sense llum, sense vida, amb el desmai etern dels qui ja no hi són.

-M'he regalat a tu un cop i un altre cop i un altre i mil més... Avui són els Reis; m'he regalat a tu tantes vegades...

A la cafeteria hi és sola, no hi ha ningú més. Només el cambrer que, endormiscat, neteja la barra per als clients que vindran. Deixa dos euros sobre la taula i les claus d'un pis que dringuen en fregar la tassa. Agafa la bossa, s'aixeca, "bon dia", li diu al cambrer, "que els Reis siguin generosos". I pensa, per fi, en ella, en aquest matí de Reis, la seva llibertat embolicada en paper de regal. Mentre va cap a la porta, fluixeta, fluixeta, escolta la seva cançó; l'obre i surt al món: "I will survive, I will survive..."