dissabte, 31 de març de 2012

Conversa instantània

S'acomoda a la cadira com un gat casolà davant del foc a terra: l'esquena l'adreça al respatller de pell i redreça el coixi que, tossut, se li ha rebregat sota el cul i es clava a les natges sense compassió. Després, aigua neta en un drap, es refresca les mans i la cara, embotades i brutes d'escriure i vetllar sense límit d'hores davant la pantalla que li emplena la vida.

S'ha adormit esgotada, no és conscient de quant fa, però sap que ha somiat, nostàlgica, la vida d'abans de la tecnologia, quan la migdiada la feia al sofà, estirada i lliure de senyals  lluminosos, acústics, que la connectessin al món d'allà a fora que li fa tanta por.

Mira el correu primer i només comercials que proposen la compra de qualsevol cosa, fútils inútils de segona mà que no fan servei però calmen, barats, la compulsió de comprar.

Després mira el feisbuc carregat d'amics que fa anys que no veu i hi cerca, curiosa, la vida dels altres per saber què fan i sentir-se partícip anònima, impune, dels seus sentiments. I escoltar-ne la música que els fa recordar, evocadora com és, fragments del passat i moments memorables. I busca conèixer, rere els gustos dels altres, sensacions suggerents que mai no ha sentit però enyora, addicta, amb el deler incontrolable dels assedegats mancats d'aigua bevible.

Es passeja després per la seva pàgina, construïda amb retalls del que ha quedat d'ella després d'anul·lar-se i tractar-se, sense contemplacions, com una escombra vella que no fa cap funció i arreplega, submissa, els rastres deixats pels qui viuen la vida lliures de jous.

I amb aquests retalls enganyosos i pobres ha bastit un jo de persona especial, amb caràcter indòmit i bones anècdotes, opinions ben formades, criteri per tot. És una altra ella que no serà mai a la realitat, però el món virtual li retorna una imatge que la fa sentir aquella que sempre ha volgut ser.

I de sobte un avís a l'espai dels missatges, l'obre segura que algú pensa en ella, perfil inventat de persona especial. I llegeix el missatge que l'altra li adreça: li demana conversa per coneixe's millor. Xat activat, conversa instantània, parlen de tot, de res, de la vida i s'adona tot d'una que ja no es diverteix quan l'altra li diu: "Antoni, t'estimo, ets un home ideal. Em saps escoltar i m'entens sense veure'm".

Tot s'ha embolicat i no sap com sortir-se'n, segura que està que és una traïdora de perfil mentider. Davant la pantalla, muda d'engany, no troba les tecles per posar-hi paraules.

Escolta tot d'una la porta del pis, que es tanca feixuga, fort, de patac, i sent un "hola" llunyà que no encerta a respondre. "Mare, que hi ets?... Mare, què fas?..." I un nus a la gola li atura la veu que mor, silenciosa, abans d'escoltar-se.

El seu fill al davant la mira astorat, entristit per la imatge de la dona que estima per sobre de tot. Una dona mig jove, encara bonica, miratge del que era pocs mesos enllà. Els ulls enfonsats, pupil·la petita, sense pentinar-se, vestida amb pijama, apartada del món. Surt molt poc de casa, enganxada per sempre a la pantalla brillant de l'ordinador.

Les galtes rosades no ho són ja, sense sol, i descolorides remarquen uns pòmuls magres de carn, sense llum, esllanguits. "Que no et trobes bé? Fa hores que et truco! On tens el telèfon?". Li busca la vista i no pot respondre, no sap què ha de dir. No sap quin dia és, ni l'hora... Ara que hi pensa no ha anat a la feina... la feina... no hi havia pensat!

"Mare, t'has vist? Això no pot ser, ho hem d'acabar! No menges, no et dutxes... Em vols dir què et passa? Estic preocupat". I amb els ulls buits i tristos, però dolços d'amor, intenta somriure i deslligar les paraules del nus de la gola: "Tranquil, estic bé. Tu ja pots marxar, fes la teva".

I com una autòmata sense voluntat encén la burilla d'un cigarret, oblidada al cendrer, que no s'ha consumit. Mou els dits en l'aire enrarit com una pianista abans del concert i absorta de nou en el món tecnològic tecleja un missatge d'home enamorat. Missatge instantani que signa convençuda de qui és, qui serà d'aleshores ençà en la seva nova vida de perfil inventat, masculina, segura.

"Jo també t'estimo, princesa virtual, deixa'm coneixe't i et diré l'amor que ens farà reviure com el foc a l'hivern. Et prometo paraules que no t'han dit mai, converses nocturnes pintades de lluna i escoltar-te per sempre sense veure't els ulls". I signa amb el nom que ha triat per ser lliure, el nom del seu pare, un home valent que la va ensenyar a viure i no defallir.

dimarts, 20 de març de 2012

Tulipes de vidre

Encara ara, després de tant temps, se sent vulnerable. Li agafa el telèfon i li escolta la veu de timbre perfecte que la porta al passat, als dies de glòria que ja han caducat, acabats.

Ell no diu les paraules, les canta, i la melodia d'un conte encantat pren força, enganyosa, entre un món de records triats a l'atzar.

S'acosta la copa als llavis pintats, tulipa de vidre en un jardí de disseny, i fa un glop desganat que li crema la gola i li escalfa l'entranya, gelada de sola. I l'esperit de l'alcohol, poderós, la fa sentir forta i potent i, com un ganxo punxent, li tiba la llengua que respon, verinosa, "hola, què vols?, et vaig demanar que cap més trucada, no et vull sentir més".

I la llum de la cara se li apaga tot d'una, respira de pressa, escoltant neguitosa, aparell a l'orella, melodies passades que no porten enlloc. No penja el telèfon, s'empassa les llàgrimes i el gin tònic d'un cop i se sobreposa, animosa, a l'onada perversa d'emocions estroncades que brollen salvatges i la fan tremolar. "Ja t'he dit adéu, no vull tornar a fer-ho, tu i jo hem acabat i ja no som res".

Sap que han esgotat la seva odissea i els cants de sirena que els van separar encara ressonen en un eco llunyà que només pot enfonsar-los, mar endins, cants enllà, en la insignificança del temps escolat.

Ha penjat finalment el telèfon, i el fil que els unia, invisible i insà, s'ha fos com el gel de la tulipa de vidre. Agafa la bossa, s'atansa a la barra i paga el gin tònic. Surt de pressa al carrer perquè vol comprovar, amb el fred a les galtes, que pot sentir encara. Que el suro lleuger que li ha pres el cos no li arribarà a l'ànima i la farà esdevenir insensible per sempre, de tan buida inservible.

Camina distreta per la nit lleidatana i s'atura, discreta, en un altre bar de tulipes de vidre. I una altra beguda que demana a la barra li acompanya l'estona que malgasta, sorruda, asseguda a la taula del bar de disseny. Una taula petita amb espelma minúscula que il·lumina, olorosa, les converses alegres dels enamorats.

Mira al voltant, se sent fora del món. A la dreta una taula curulla d'amics que riuen les gràcies d'experiències viscudes i, a la dreta, parelles, mitges taronges de gallons esquinçats que encaixen, perfectes, només de proposar-s'ho.

I més enllà uns quants nois, molt més joves que ella, ben vestits, atractius, fan riallades que envegen els de somrriure discret. Rialles cruels, inconscients, descarades i que desconcerten com un cop de puny en baralles alienes, obscenes com són.

I ella, tot d'una, els sentits embotats per l'alcohol anestèsic, aixeca la mà per un dry martini que li portarà un dels de la rialla. Ell pren un Manhattan i seu a la taula de l'espelma romàntica que ella, atuïda, no ha aprofitat. Li seu a la vora, mirada indiscreta i li frega la cuixa amb la mà falaguera i el suro de l'ànima se li estova una mica.

S'aixeca, insegura, de la taula petita i amb gest vacil·lant li engega un "anem!". I s'acosta un cop més a la barra del bar i paga el Manhattan i la companyia. I quan són al carrer de la nit lleidatana camina a la vora del xicot rialler, molt més jove que ella, més sola que mai.

dimarts, 13 de març de 2012

Parella de ball

Quan està a punt de travessar la porta, sent a dins, contagiosa, la música suau que rep els aprenents amb promeses fal·laces de balls encantats, de girs impossibles, passos de ball reservats per als gràcils.

Espera a la porta parella de ball, com cada divendres, pacient impacient de teràpies incertes per creure's feliç i poder conformar-se amb aquell dia a dia correcte, ordenat als ulls de tothom, tan fantàstic de viure, gens vulgar, refinat. Es fa l'hora d'entrar i ell no hi arriba, com sempre fa tard, massa enfeinat per donar prioritat a la classe de ball en què han de gaudir-se, absurd remei buit de sentit si no és guaridor.

Ell sempre ha estat un home segur que no vol predir què farà amb el seu temps. Té un rellotge especial que marca les hores del temps dels qui el volen i aquest temps no és el seu, que no gasta, gasiu. És el temps dedicat a hores d'espera, a quarts retallats als rellotges dels altres, minuts descomptats de vides alienes, minúsculs segons que consumen el temps i fins a esgotar-lo. No compten els altres, només compta ell.

Per retrobar-se han de compartir moments especials, noves experiències, veure's de nou amb ulls diferents per poder-se curar i recuperar-se, com dos malalts crònics. Ballaran els dos junts intentant de trobar en els girs compartits l'equilibri perdut.

I es fixa en els altres. Pel vidre indiscret de la porta ajustada els veu ballar a dins: els peus ben centrats en les marques del terra, encarats l'un a l'altra, a punt, agafats, cintura enllaçada i espatlla premuda per mans inexpertes de parella de ball.

Un dos, endavant; un, dos, endarrere; un dos, al costat. I ho tornen a fer fins que els peus hi van sols i no cal mirar-se per seguir, sense esforç, un ritme comú que els gronxa, impalpable, els cossos i l'ànima.

I allà rere el vidre es sorprèn enrabiada i la ira li puja com un glop de llet, agre i amarg, que no ha paït bé. I les mans li tremolen, el cor pica ràpid, se sent humiliada i desfeta per dins. Ho ha tornat a fer, deixar-la plantada sense ni avisar, no ha pensat en ella i la seva promesa de dansa conjunta ha quedat en no res.

I ha deixat enrere la sala de ball i feta una fúria, ulls coents plens de llàgrimes, s'ha llençat exaltada escales avall. No vol mirar enrere, ni rumba ni salsa ni vals, res de res. Ha callat la música que volia ballar i no hi ha marxa enrere, no té aturador, impulsiva com és.

I surt al carrer de la nit de divendres i, arravatada, recorre, clapada de fosca, la llum dels fanals. I gira el carrer, a mà dreta, encegada, i no el veu venir, aquell home discret que li ve al damunt i sense voler-ho l'empeny i el fa caure sobre el terra gelat de la nit de divendres.

I mentre es disculpa li recull els llibres que han quedat escampats sobre les llambordes. I troba, en mirar-se'l, uns ulls verds de mar que riuen distesos enmig de la fosca. I enllà de la llum dels fanals de ciutat comença a sentir una música suau que, subtil, l'agombola.

I els passos de ball assajats cent vegades en solitud li acuden als peus. Cintura enllaçada, espatlla premuda, ben acompanyada, comença a ballar.

dimarts, 6 de març de 2012

Tango iniciàtic

Es deperta, al matí, quan ja és ben gran dia, i un doll de llum grisa penetra a la suite  i la transforma en real, llum que la cega i li fa prémer els ulls per defensar-se'n.

Estira la mà i a la vora ningú, ni aquell ballarí de tangos tronats, cabells molls de gomina i mocador blanc al coll, que es guanya la vida enriolant les turistes i fent-les ballar amb tres passos comptats que el desesperen de tant repetir-los.

La nit ha estat màgica, com totes les nits que, fosques, discretes, deixen fer realitat els somnis no dits però tan cobejats dels qui passen el dia sota el jou castrador de fer el que és correcte.

La nit anterior va anar a aquell cafè per alimentar-se de la música trista del tanguista més cèlebre de l'univers argentí, Carlos Gardel, un uruguaià que cantava la pena del patir dels amants, de les vides trencades i esperances perdudes més bé que ningú. Escoltant el dol d'ell es fa el seu petit i el mal que la corca s'apaivaga amb la música i el bàlsam del tango li retorna, catàrtic, el gust de sentir més enllà del dolor.

I amb la música, el ball, la passió l'arrossega i se sent l'heroïna d'una història tristíssima amb un mal final. I el dolor de la vida li fa pessigolles a boca d'estómac i arrambada al tanguista un pessic al baix ventre, solitud i desig, la fa convidar-lo a gaudir junts la nit fins que l'estrella del dia els faci dir adéu per no veure's mai més.

I, en sortir de l'hotel, ensopega al davant amb la imatge imponent del gran Obelisc i afamada de ganes s'hi asseu sota l'ombra i amb totes les forces demana per dins "vull refundar-me i ser una altra jo per no escolar-me sense remei pel desguàs dels fracassos". I mentre ho desitja es pren el cafè que el cambrer, matusser, li ha servit displicent, ignorant del dol d'ella, del seu allunyar-se per trobar-se de nou i reinventar-se.

I sense pensar-s'ho, a la plaça de Mayo, amb un taxi gastat d'aquells tan porteños, taxista argentí ben amable i xerrarire: "vos sos catalana... Que bueno es Serrat!", i allí l'ha deixat, a la Casa Rosada, el símbol modern de la nova Argentina.

I ha passejat al pas dels autòctons, sense pressa turista, per la plaça de Mayo resseguint les petjades de les mares coratge que reclamen justícia pels seus fills perduts. I s'ha fet solidària compartint el dolor de la pèrdua, tan dura, de carn de la teva, i per primera vegada, de molt temps ençà, se sent afortunada pels fills sans i segurs que li vetllen l'espera, Atlàntic enllà, desitjant d'abraçar-la.

I per fi s'ha alleujat i se sent tota una altra, nova de trinca, per tirar endavant, i tan contenta que està se li acosta la dona, una gitana d'aquelles que llegeix les mans per vint pesos escassos i amb la mà entre les seves i mirant-la, intensa, li llegeix un futur de desgràcies marcades, amor fracassat i hores doloroses. I remata per fi amb un "vos sed valiente" la premonició.

La veu allunyar-se, mal vestida, esdentada, perseguint els turistes per llegir-los les mans, i nota les seves ben fredes, suades, per la por del futur. I tot d'una somriu i esclafeix a riure ben fort i diu en veu alta, sota el cel argentí, " les mans que ha llegit eren de l'altra, la que va arribar aquí cercant de trobar la força perduda en la lluita vital que l'ha destruït".

I corre de pressa, rabent, rere la gitana i prepara vint pesos que li pagarà per una nova lectura de mans renovades que bastiran, traçudes, el destí que l'espera.