Concentrada a la cuina, un diumenge més, remena la cassola amb la cullera de fusta, ara a la dreta, ara a l'esquerra i pica a la vora de l'estri de fang. Aquell tac-tac-tac de l'arròs de diumenge.
La casa, perfecta, tot net i endreçat, el foc ben alegre, fent companyia, i la llenya a la vora, esperant per cremar. Emplenant el silenci, sona la música.
De bon dematí ja ho ha decidit, pesant-li la vida com un sac de ciment: serà l'últim any, no ho pot suportar fingir l'alegria, les ganes, el riure, amb un trau al cor que no es deixa cosir!
Sona Gardel, amb la veu esquinçada, i el cor foradat se li encongeix una mica, esgotat de glatir. "Percanta que me amuraste, en lo mejor de mi vida, dejándome el alma herida y espina en el corazón..."
Ja no queda res, per dins està buida i el que ha construït, casa, família, se n'ha anat en orris, com aigua entre els dits.
Li sobra una estona i surt al carrer i un missatge instantani li arbora les galtes: "Ets a prop. Et vull veure ara". El nom, al missatge, més poètic que mai, així és que el veu ella amb els ulls de l'amor, un amor de mentida que espanta el dolor de la solitud. Un oasi poètic en el desert arenós que li resseca l'entranya.
Contesta, lleugera, "ja vinc, sí que hi sóc. Només mitja horeta..." Deixa la casa, s'escapa, en fuig i arriba a la cita, secreta... Hi arriba i el veu, morè i ben plantat: ell sí que l'espera, un amor amagat. No té gaire temps, només dues hores i les regala a ell, pendent dels seus gestos.
A l'ascensor, l'olor de pintura li ennuvola el cervell. Entra i s'asseu en aquella cadira mentre ell la mira, atentament, per no perdrese'n res, ni un sol esborrall.
Li diu "quieta" i passeja la vista, suaument, per tot el cos d'ella i la imagina, ufanosa, en un altre temps. Amb la mà li dibuixa les línies del cos, unes corbes perfectes, i li esbossa la boca. I ella, que el sent, tremola per dins, delerosa. I amb mans delicades li repassa les cuixes i els botons del pit mig amagats entre el plecs de la brusa.
I amb mà decidida li retoca els cabells, els hi embulla una mica, arrissats i suaus. Al cap d'un moment li ressegueix l'orella amb arracada petita que li emmarca la cara i el coll, que remata, tan blanc, el seu bust perfecte.
Aquella mirada la fa sentir forta i li enlaira l'esperit. Han passat dues hores i ja han acabat. Ella ha marxat, cor ardent, cap a casa, la família l'hi espera, convidats a dinar. Hi entra nerviosa, un pèl esverada, que fer anys no li agrada de ja fa molt temps.
Es posa a la cuina i acaba el dinar: tira l'arròs, vuit mesures de tassa i espera, impacient. Toca el timbre a la porta i va a obrir, decidida, "passa aquí i deixa-ho amb compte", diu furgant la cartera. Amb un bitllet rebregat li paga l'entrega i el deixa marxar, que marxi de pressa que té feina a fer.
Desembolica el paquet i hi penja una nota que ha escrit, de memòria, sense dubtar ni un moment: "Família, aquí em teniu en cos i sense ànima perquè recordeu l'aparença subtil d'una dona invisible. Que dineu de gust, a la meva salut!"
I deixa el quadre pintat amb amor sobre la cadira que ocupa al voltant de la taula i agafa l'abric i se'n va. Un cop al carrer, camina i camina sense girar-se. No hi tornarà més. I mentre camina, el cor se li alegra. S'atura de sobte a comprar un pastís i sobre el vidre mateix de la pastisseria hi clava una espelma. Sense vacil·lar, bufa i l'apaga mentre deixa anar el pes dels records que s'escampen, volàtils, com el fum de la cera.
dimarts, 31 de gener del 2012
dilluns, 23 de gener del 2012
Quan érem David Bowie
Amb passes menudes accelera la marxa, justa de temps, i travessa el pont elevat que creua la via. Mira el rellotge i es neguiteja: deu minuts per sortir..., encara farà tard. Quina ràbia!
La boira li ha barrat el pas durant tot el trajecte en cotxe, implacable, allargassant la ceguesa nocturna fins a punta de dia. Ara només li humiteja els cabells i la cara, pixanera com és. El rellotge de l'estació, tic-tac tic-tac, despreocupat del món, continua el seu ritme compassat, ni s'immuta. Ella esbufega, feixuga.
Entra a dins, per sort arriba, en punt, però arriba mentre sent la cantarella que anuncia el seu tren. Passadís avall, enfila la rampa que la deixarà a l'andana, i mentre la cinta li corre sota els peus, agafa el mòbil i escriu un missatge: "Bon dia, carinyo. No pateixis, ja hi sóc. Enyora'm una mica, però no massa..."
Entrant al vagó, una bafada d'aire calent li fa venir basca. Uf, massa roba! Mentre es desempallega de la bufanda i amb la jaqueta a mig traure, repassa els números que marquen els seients: 194, 196, 198..., fins que els ulls ensopeguen amb la senya que busca: 200, passadís.
Amb una llambregada, es fixa en la noia amb qui compartirrà viatge: prenyada, com ella. Ara es miren l'una a l'altra, còmplices, segures les dues que comparteixen destí. Rialla cortesa. "Bon dia, companya. Disculpa, és el meu", l'assabenta assenyalant el seient amb el dit. I l'altra, amatent, arreplega la bossa que hi ha abandonat, desmaiada.
Portes tancades i amb lentitud, enceten camí. Acluca els ulls i es concentra en aquell silenci de primera hora que s'instal·la al vagó. Es deixa anar i, sense voler-ho, aquella basarda dels últims mesos li ve al pensament, la tenalla. Un fill ara, en aquest moment... no era el millor: els altres fills, grans; la feina, precària, i el company, embrancat en negocis incerts. Però com que ell ho volia li va dir que sí, complaent. Sort que s'estimen, després de tants anys, i l'amor tot ho pot!
-¿Para cuándo lo esperas? -li pregunta la noia asseguda a la vora... tan jove!- Yo lo tengo en dos meses.
-Sí, jo també -li respon sense ganes-. I tot ha anat bé, fins ara?
Sense esperar resposta es gira i l'observa: pocs anys, cap a vint, mirada espontània i pell de vellut, tan fosca com l'ében. I els llavis molsuts i la boca riallera.
Li ha fet recordar, tot d'un plegat, la història de Bowie. Bowie... la banda sonora de la seva vida. El músic excèntric, de mirada enigmàtica, enamorat d'ell mateix.Un Narcís britànic penjat de l'encant de la reina somali de la passarel·la. Bowie li agrada, i al seu company, més. Es pot dir que l'admira, el venera, el seu ídol: cap músic com ell, tan diví!
-Disculpa un momento -i la veu allunyar-se, mentre camina, vagó enllà, buscant no sap què.Sona el telèfon atrapat a la xarxa del seient del costat. Just ara que marxa li sona el telèfon. Desmenjada, se'l mira. Qui li deu trucar, ara, insistent?
La sang se li glaça, la pell de gallina: no és veritat el que veu! Allà a la pantalla, reixada de xarxa, la foto d'un home, l'home que truca, i un nom conegut, conegut de tan seu.
I l'altra retorna al seient, ben tranquil·la, consulta el telèfon i de sobte somriu i sense saber-ho li escup a la cara el verí de l'engany, fastigós.
-!Mi hombre, que llama! Él es su padre... -i amb la mà ben oberta s'acarona la panxa, ignorant de tot, del dolor de l'altra.
-El meu no té pare, no en té, ara ja no -i s'abraça la panxa.
Vençuda, gira la cara i mira endavant, sense veure-hi. Dues llàgrimes de desamor li rodolen cara avall, amargues com la fel que destil·len. El món li ve a sobre, més immens que mai. I a fora els arbres corren de pressa, borrosos, entre la boira.
La boira li ha barrat el pas durant tot el trajecte en cotxe, implacable, allargassant la ceguesa nocturna fins a punta de dia. Ara només li humiteja els cabells i la cara, pixanera com és. El rellotge de l'estació, tic-tac tic-tac, despreocupat del món, continua el seu ritme compassat, ni s'immuta. Ella esbufega, feixuga.
Entra a dins, per sort arriba, en punt, però arriba mentre sent la cantarella que anuncia el seu tren. Passadís avall, enfila la rampa que la deixarà a l'andana, i mentre la cinta li corre sota els peus, agafa el mòbil i escriu un missatge: "Bon dia, carinyo. No pateixis, ja hi sóc. Enyora'm una mica, però no massa..."
Entrant al vagó, una bafada d'aire calent li fa venir basca. Uf, massa roba! Mentre es desempallega de la bufanda i amb la jaqueta a mig traure, repassa els números que marquen els seients: 194, 196, 198..., fins que els ulls ensopeguen amb la senya que busca: 200, passadís.
Amb una llambregada, es fixa en la noia amb qui compartirrà viatge: prenyada, com ella. Ara es miren l'una a l'altra, còmplices, segures les dues que comparteixen destí. Rialla cortesa. "Bon dia, companya. Disculpa, és el meu", l'assabenta assenyalant el seient amb el dit. I l'altra, amatent, arreplega la bossa que hi ha abandonat, desmaiada.
Portes tancades i amb lentitud, enceten camí. Acluca els ulls i es concentra en aquell silenci de primera hora que s'instal·la al vagó. Es deixa anar i, sense voler-ho, aquella basarda dels últims mesos li ve al pensament, la tenalla. Un fill ara, en aquest moment... no era el millor: els altres fills, grans; la feina, precària, i el company, embrancat en negocis incerts. Però com que ell ho volia li va dir que sí, complaent. Sort que s'estimen, després de tants anys, i l'amor tot ho pot!
-¿Para cuándo lo esperas? -li pregunta la noia asseguda a la vora... tan jove!- Yo lo tengo en dos meses.
-Sí, jo també -li respon sense ganes-. I tot ha anat bé, fins ara?
Sense esperar resposta es gira i l'observa: pocs anys, cap a vint, mirada espontània i pell de vellut, tan fosca com l'ében. I els llavis molsuts i la boca riallera.
Li ha fet recordar, tot d'un plegat, la història de Bowie. Bowie... la banda sonora de la seva vida. El músic excèntric, de mirada enigmàtica, enamorat d'ell mateix.Un Narcís britànic penjat de l'encant de la reina somali de la passarel·la. Bowie li agrada, i al seu company, més. Es pot dir que l'admira, el venera, el seu ídol: cap músic com ell, tan diví!
-Disculpa un momento -i la veu allunyar-se, mentre camina, vagó enllà, buscant no sap què.Sona el telèfon atrapat a la xarxa del seient del costat. Just ara que marxa li sona el telèfon. Desmenjada, se'l mira. Qui li deu trucar, ara, insistent?
La sang se li glaça, la pell de gallina: no és veritat el que veu! Allà a la pantalla, reixada de xarxa, la foto d'un home, l'home que truca, i un nom conegut, conegut de tan seu.
I l'altra retorna al seient, ben tranquil·la, consulta el telèfon i de sobte somriu i sense saber-ho li escup a la cara el verí de l'engany, fastigós.
-!Mi hombre, que llama! Él es su padre... -i amb la mà ben oberta s'acarona la panxa, ignorant de tot, del dolor de l'altra.
-El meu no té pare, no en té, ara ja no -i s'abraça la panxa.
Vençuda, gira la cara i mira endavant, sense veure-hi. Dues llàgrimes de desamor li rodolen cara avall, amargues com la fel que destil·len. El món li ve a sobre, més immens que mai. I a fora els arbres corren de pressa, borrosos, entre la boira.
diumenge, 15 de gener del 2012
Final de festa
S'eixuga els ulls, enfonsats i tristos, amb un gest de cansament inacabable. Arraulida al seient del cotxe s'ha fet petita, menuda. I ara, mínima, busca una escletxa per esquitllar-se del món, com un cuc sense terra.
Mira al cel i pensa: "Que bonica, aquesta lluna, no deu entendre d'infeliços, només coneix els qui toquen el cel!". Davant seu, el camp de futbol d'aquell petit poble, un no-lloc sense nom. Hi ha anat a petar fugint dels silencis, dels sabors amargants i les paraules mal dites. Cansada de tot.
Darrere, els fars cegadors dels viatgers de diumenge se li claven al clatell ara sí ara no, i el retrovisor, tossut, li retorna llampades intermeitents, inconstants.
Pensa que fan via amb pressa perquè saben on van. Retornen a casa i algú els hi espera. Potser demà, ben aviat, matinaran per treballar o es podran quedar al llit i deixar passar les hores, esperant una tarda d'amics o d'amants, gastant el temps amb aquella parsimònia dels qui viuen la vida sense grans alegries, es conformen i la viuen i prou. Al fons de l'estómac, un fibló d'enveja li desperta una arcada que li mor a la boca. Fàstic de vida!
Remena la bossa, els dits tremolosos i un pes a la gola de paraules no dites que li assequen la llengua. Remena i no ho troba... Collons!
Fa una estona que ha sortit de casa, boja de neguit i embriaga de llàgrimes, amb aquell desassosec... Els ulls li couen i les galtes li cremen amb el foc de la ràbia. Ha perdut el nord i el sud ja no el troba, com el que cerca a la bossa, que ja no hi és.
Fa una estona, volant a les mans, ho ha deixat tot enrere. No pot pensar ni vol: ni família, ni fills, ni amigues que escolten..., la feina tampoc. Ho ha deixat tot enrere com qui no deixa res.
I un cop al cotxe s'ha sentit ella per fi, alliberada de tot, ni cadenes ni llast. Ha agafat el camí que ha trobat més planer, sense revolts, recte, i s'ha afegit a la cua dels viatgers de diumenge, però ella no torna, se'n va, i condueix lentament, lentament, un destí que l'espera. No pot pensar ni vol i apuja el volum de la música per matar els pensaments, els eixorda.
D'esme hi arriba: el camp de futbol a la nit està mort, buit de crits i rialles, abandonat, solitari com ella.
Remena la bossa i no ho troba.., que estrany!..., sí, sí, és allí, ja ho té. Obre el pot i, a poc a poc, se les posa a la boca, se les va empassant, sense aigua, per notar-ne el refrec. Finalment, la calma, i sense cap recança tanca els ulls que no obrirà més. Llampades intermitents enlluernen el cotxe.
9 de novembre. Allà a la casa que ha deixat per sempre tremolen els vidres amb el castell de focs i tot s'il·lumina, el cel, el riu... tot. I el retruny del tro final deixa el temps en suspens uns segons i després la calma, res més... final de festa!
Mira al cel i pensa: "Que bonica, aquesta lluna, no deu entendre d'infeliços, només coneix els qui toquen el cel!". Davant seu, el camp de futbol d'aquell petit poble, un no-lloc sense nom. Hi ha anat a petar fugint dels silencis, dels sabors amargants i les paraules mal dites. Cansada de tot.
Darrere, els fars cegadors dels viatgers de diumenge se li claven al clatell ara sí ara no, i el retrovisor, tossut, li retorna llampades intermeitents, inconstants.
Pensa que fan via amb pressa perquè saben on van. Retornen a casa i algú els hi espera. Potser demà, ben aviat, matinaran per treballar o es podran quedar al llit i deixar passar les hores, esperant una tarda d'amics o d'amants, gastant el temps amb aquella parsimònia dels qui viuen la vida sense grans alegries, es conformen i la viuen i prou. Al fons de l'estómac, un fibló d'enveja li desperta una arcada que li mor a la boca. Fàstic de vida!
Remena la bossa, els dits tremolosos i un pes a la gola de paraules no dites que li assequen la llengua. Remena i no ho troba... Collons!
Fa una estona que ha sortit de casa, boja de neguit i embriaga de llàgrimes, amb aquell desassosec... Els ulls li couen i les galtes li cremen amb el foc de la ràbia. Ha perdut el nord i el sud ja no el troba, com el que cerca a la bossa, que ja no hi és.
Fa una estona, volant a les mans, ho ha deixat tot enrere. No pot pensar ni vol: ni família, ni fills, ni amigues que escolten..., la feina tampoc. Ho ha deixat tot enrere com qui no deixa res.
I un cop al cotxe s'ha sentit ella per fi, alliberada de tot, ni cadenes ni llast. Ha agafat el camí que ha trobat més planer, sense revolts, recte, i s'ha afegit a la cua dels viatgers de diumenge, però ella no torna, se'n va, i condueix lentament, lentament, un destí que l'espera. No pot pensar ni vol i apuja el volum de la música per matar els pensaments, els eixorda.
D'esme hi arriba: el camp de futbol a la nit està mort, buit de crits i rialles, abandonat, solitari com ella.
Remena la bossa i no ho troba.., que estrany!..., sí, sí, és allí, ja ho té. Obre el pot i, a poc a poc, se les posa a la boca, se les va empassant, sense aigua, per notar-ne el refrec. Finalment, la calma, i sense cap recança tanca els ulls que no obrirà més. Llampades intermitents enlluernen el cotxe.
9 de novembre. Allà a la casa que ha deixat per sempre tremolen els vidres amb el castell de focs i tot s'il·lumina, el cel, el riu... tot. I el retruny del tro final deixa el temps en suspens uns segons i després la calma, res més... final de festa!
dimarts, 10 de gener del 2012
Drassanes
La fascina aquell tros de cel de la Rambla. Puja les escales del metro i olora: salobre, i un doll de llum blanca li pessiga la cara i li fa plorar els ulls. Ja hi és. Un dijous més, el dit de Colom senyalant les Amèriques, impassible, immòbil, més a prop del cel que ningú.
La Rambla tot just es desperta, humida de mar i xopa de vida. El quiosc ja és obert, s'hi atansa i demana tabac, que fumar l'apressa. Un dijous més viurà una altra vida, aquella dels qui no n'han viscut cap abans. Una vida en una altra.
Gira a l'esquerra, carrer Ample amunt i camina a poc a poc, com si no anés enlloc. Sap el sabor de sentir-se una altra i el regust acerat que li deixa a la boca. L'hi pot sentir ara i gairebé mastegar-lo.
Al Safrà Cafè, un dijous com un altre, seu a la taula de sempre i el veu a la barra, sol, malgastat. Cabell embullat i ulleres de pasta, prim, no gaire alt i aquella mirada que només desxifren els qui han perdut.
Se'l mira, la mira, combat de mirades. Olor de cafè i de llimó espremut.
Ara és l'altra, se sent l'altra. S'apropa a la barra, demana un cafè i "els serveis, sisplau?"
La mira, se'l mira, un xoc de rialles, captius l'un de l'altre, apressats de tan sols.
Allà a dins, al lavabo, pestell fora, es mira al mirall i s'hi reconeix: aquella altra ella que es deixa sentir. I s'obre la porta, suau, sense pressa, el temps aturat. Combat dels cossos, desig i combat i aquella fiblada que la fa sentir viva, el goig de l'amor, plaer desfermat.
Ell ja no hi és i ella, vestint-se, recorda aquells versos que l'havien colpit quan era una nena: "Ser mestre d'amor, qui no pagaria, ara que en sóc jo, l'aprenenta em tira".
A fora, s'asseu a la taula, el cafè s'ha fet fred i en demana un altre. Ningú a la barra, cap més aprenent. Surt al carrer i, lentament, respira. A la tarda, tornarà a la Rambla sota el mateix cel i Colom, impassible, senyalarà les Amèriques.
dilluns, 9 de gener del 2012
Regal de Reis
Com cada dia, remena el cafè mentre a fora la vida passa sense pausa, sense espera. Deixa la cullereta al plat, sense adonar-se que el cafè ha vessat i la tassa emergeix d'una petita inundació fosca i densa. No entén pas què acaba de passar allà a dalt, al pis que han compartit tant de temps.
Dia de Reis, la cafeteria buida, la música a mig volum i ella allà, amb els seus pensaments amb la calma de qui no espera res i ningú no l'espera.
Somriu per dins, sense moure ni un múscul.... I els vidres, entelats, protegeixen involuntaris la intimitat solitària dels qui matinen sense haver dormit. Somriu un altre cop, i ara sí, una espurna de llum li brilla als ulls i un assaig de somriure li apunta als llavis.
Allà a dalt, al pis...
- Carinyo, va, anem. Ens esperen per dinar, lleva't, que hi hem de ser abans de les dotze.
- No vinc, vés-hi tu...
- Lleva't, sisplau, que ens esperen...
Paraules inútils i, com sempre, aquell ai al cor dels qui no decideixen, impotents, vençuts. Un altre cop la família, el tortell, i "no ha vingut perquè no està bé", i la mare "pobre, treballa massa" i el pare, sense aixecar els ulls del plat "sí, sí, treballa massa". I un altre any tornar al pis, al capvespre, ben buit, silenciós, tan sol!
Aquest matí, finalment, l'ha guanyat la decepció i l'ha pogut la ràbia i ha actuat amb la determinació dels valents, dels qui no es fan enrere, i sense saber ben bé com, s'ha trobat el coixí entre les mans, pudent d'aquella bravada de nit tronada, d'alcohol agre i sexes aliens.
I ell allà al llit, ulls oberts sense llum, sense vida, amb el desmai etern dels qui ja no hi són.
-M'he regalat a tu un cop i un altre cop i un altre i mil més... Avui són els Reis; m'he regalat a tu tantes vegades...
A la cafeteria hi és sola, no hi ha ningú més. Només el cambrer que, endormiscat, neteja la barra per als clients que vindran. Deixa dos euros sobre la taula i les claus d'un pis que dringuen en fregar la tassa. Agafa la bossa, s'aixeca, "bon dia", li diu al cambrer, "que els Reis siguin generosos". I pensa, per fi, en ella, en aquest matí de Reis, la seva llibertat embolicada en paper de regal. Mentre va cap a la porta, fluixeta, fluixeta, escolta la seva cançó; l'obre i surt al món: "I will survive, I will survive..."
Dia de Reis, la cafeteria buida, la música a mig volum i ella allà, amb els seus pensaments amb la calma de qui no espera res i ningú no l'espera.
Somriu per dins, sense moure ni un múscul.... I els vidres, entelats, protegeixen involuntaris la intimitat solitària dels qui matinen sense haver dormit. Somriu un altre cop, i ara sí, una espurna de llum li brilla als ulls i un assaig de somriure li apunta als llavis.
Allà a dalt, al pis...
- Carinyo, va, anem. Ens esperen per dinar, lleva't, que hi hem de ser abans de les dotze.
- No vinc, vés-hi tu...
- Lleva't, sisplau, que ens esperen...
Paraules inútils i, com sempre, aquell ai al cor dels qui no decideixen, impotents, vençuts. Un altre cop la família, el tortell, i "no ha vingut perquè no està bé", i la mare "pobre, treballa massa" i el pare, sense aixecar els ulls del plat "sí, sí, treballa massa". I un altre any tornar al pis, al capvespre, ben buit, silenciós, tan sol!
Aquest matí, finalment, l'ha guanyat la decepció i l'ha pogut la ràbia i ha actuat amb la determinació dels valents, dels qui no es fan enrere, i sense saber ben bé com, s'ha trobat el coixí entre les mans, pudent d'aquella bravada de nit tronada, d'alcohol agre i sexes aliens.
I ell allà al llit, ulls oberts sense llum, sense vida, amb el desmai etern dels qui ja no hi són.
-M'he regalat a tu un cop i un altre cop i un altre i mil més... Avui són els Reis; m'he regalat a tu tantes vegades...
A la cafeteria hi és sola, no hi ha ningú més. Només el cambrer que, endormiscat, neteja la barra per als clients que vindran. Deixa dos euros sobre la taula i les claus d'un pis que dringuen en fregar la tassa. Agafa la bossa, s'aixeca, "bon dia", li diu al cambrer, "que els Reis siguin generosos". I pensa, per fi, en ella, en aquest matí de Reis, la seva llibertat embolicada en paper de regal. Mentre va cap a la porta, fluixeta, fluixeta, escolta la seva cançó; l'obre i surt al món: "I will survive, I will survive..."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)