divendres, 20 de març del 2020

Serem

Ens perdrem les flors dels ametllers,
ens perdrem les abelles que les volten,
sentirem el caliu del sol rompent
rere els vidres, orenetes que es revolten.

Serem hivern que s'escora cap a abril
i cor fort que no és pedra sinó estima,
serem riu que mai més no corre igual,
serem tot, qui som ara, pura vida.

divendres, 14 de juny del 2019

L'espiga daurada


Com el gra, que cau
subtilment quan l'espiga és madura
i al bec d'un ocell
travessa el cel nu i es deixa acollir
per la terra futura.

Com un cop de vent
que obre el finestral de la casa tancada,
fresc, nou i potent,
neteja els segons de vida passada
deixant un cel net. 

Soc vent, sóc el gra, 
soc l'ocell i la casa, la terra llaurada,
soc temps i renaixo
al camp adobat, l'espiga daurada.

diumenge, 2 de setembre del 2018

Setembre

M'agrada
quan surto al matí
i oloro el café
a la terrassa veïna. 

M'agrada
la Harley que passa
el matí de diumenge
i el tro del motor
que peta i que marxa. 

M'agrada
quan surto al matí
la fresca a la cara
i al cor un robí. 

M'agrada
el matí de diumenge
que fa olor de nou,
olor se silenci
i tot recomença. 

dilluns, 2 d’abril del 2018

Soc terra, soc ponent

No soc jo sense l’abril,
d’ametllers blancs ben florits 
que emblanquinen la mirada. 

No sóc jo sense el juliol, 
en què a la nit canten els grills, 
nits de lluna musicada. 

No sóc jo sense el ponent 
del sol rogenc de capaltard 
que t’avisa de la pluja 
i potser del vent gelat.

No soc jo sense la reu, 
al desembre, solcant terra mig gelada 
per sembrar-hi la llavor. 

No sóc jo si no soc sol, vent i gel, 
potser rosada, no soc jo si no m’arrelo 
a la terra de ponent, seca terra, noble i dura, 
ponentina i catalana. 

diumenge, 11 de març del 2018

Remor

Dis-me, a cau d’orella, què sents
i la remor de les paraules 
em pessigollejarà l’ànima.

dissabte, 24 de febrer del 2018

Ja no et vull

Tristesa, 
ja no et vull, 
perquè em portes a l’infern,
perquè em robes l’alegria,
ja no et vull. 

Ja no et vull,
perquè em xucles l’energia,
la foscor guanya a la llum
i ja no et vull ni et voldré més. 

Ho sé ara, no ho sentia,
res a perdre, res a fer,
res tenim i res no ens lliga,
ja no et vull, no et reconec. 

Si hi hagués una altra vida, 
i un nirvana a l’horitzó, 
ni aleshores et voldria,
deixaria de ser jo. 

Tristesa, 
ja no et vull. 

dissabte, 17 de febrer del 2018

Potser només


Potser, només potser, mirant 
enrere aprendré el destí. 
Només, potser només, sentint
l’encara, que encara és l’ara,
sense el després, sabré escollir. 

Potser, només potser, acceptaré 
un futur incert de tot possible. 
Només, potser només, ho reaprendré,
la vida dolça, la fel amarga,
ara i aquí,  ho deixaré ser. 

Sense passat, sense futur,
la pulsió ferma del cor obert,
mirada neta de ment serena,
respiro fondo i em sento a mi. 

Només potser, potser només,
vivint encara, respirant  cendra
de l’au eterna que renaix sempre,
amb ulls alegres, sense patir.