dissabte, 4 d’agost del 2012

Moment crep

Es desperta de cop i nota les mans suades i fredes i els llençols rebregats sota el cos que no sent, que coneix perquè és seu però no l'acompanya. No té consciència de ser ni d'estar, però l'angúnia passada la remena per dins, la posa malalta, olor de podrit a dins de l'entranya.

I sense voler-ho es posa la mà al coll per saber si encara és allí i estossega una mica per sentir-se la veu. No és muda, per sort! Intenta parlar i li surt un gemec que la va despertant del malson de la nit.

Ara sap que té veu, un luxe inconscient dels qui no han callat mai i dos llàgrimes soles li rellisquen, fatals, de la cua de l'ull fins a darrere l'orella. Una tristor que encara no sent però li vessa de dins, la nit estelada no ha pogut ofegar-la. Ni l'estel fugaç que davant dels seus ulls s'ha fet fonedís propiciant un desig que no ha sabut demanar.

El record durarà tres sospirs mal comptats que no pot exhalar. El patir de sentir que no pot deixar anar el que la corca per dins. Intensa la nit i el malson que ha somiat la fan beure aigua per recuperar-se. La serp arrapada al naixement de la gola l'ofega traïdora.

Intenta orientar-se amb la llum del matí i mata la por que la fa vulnerable. S'ha somiat sense veu, dona de paraules, patint la incertesa del que no ha pogut dir. Se sent indefensa en un món de sintagmes, promeses balderes que no compleix ningú. I amb la boca resseca pel desassossec intenta ser ella en el desert del matí.

I quan necessita la companyia d'algú que l'abraci en un món descarnat i amenaçador sent els aspersors que reguen la gespa a la riba del riu. I els ànecs aliens a tant de dolor grallen inconscients de la desventura. I l'olor perfumada de bolero tronat li acut als narius com una lletania.

La dona valenta, freda per fora, mantega per dins, desperta conscient del mal que la sotja i intenta oblidar-se'n. I amb els peus a terra descalça de mal, comença a ballar un txa-txa-txa imaginari. I es diu que és alegre, que tot passarà, que tot anirà bé afortunada com és en els embats de la vida. A sota dels peus, un paper rebregat.

En el ball desfermat de l'alliberament, somia desperta un amant guaridor, algú que l'estimi per sobre de tot i balli al seu ritme de dona valenta que no tem res per fi.

El paper rebregat sota els peus balladors li amorteix el rau-rau de pensaments derrotistes. I s'aplana inconscient i recull el paper i llegeix el que hi diu, natura curiosa de balladora de salsa. "Recepta de cuina per a desencisades", ajuda segura per a vides amargues sense edulcorants, saxòfon de fons de música de salsa poc convencional.

Farina de blat, sucre de canya, ous per lligar-ho i sal de la vida. I els peus balladors, rialla a la boca, la duen a la cuina de l'apartament. I allí, bona cuinera d'esperances perdudes i il·lusions per venir, fa la barreja que li alegri el matí.

I després de cuinar-ho, després d'estimar-se com ella es mereix, assaboreix seductora la crep de l'oblit. I l'agafa amb els dits, poc sofisticada, i la mossega amb deler del qui no ha menjat mai, un regal dels sentits que li esborrona la pell. Xocolata calenta i nous a trossets i el plaer regalima per les comissures d'uns llavis molsuts que han perdut les paraules.

I els sospirs reprimits en el malson de la nit li escapen subtils en cada mossada, i el bolero tronat amb què ha despertat es transforma en un tango de passió desfermada.