dissabte, 31 de març del 2012

Conversa instantània

S'acomoda a la cadira com un gat casolà davant del foc a terra: l'esquena l'adreça al respatller de pell i redreça el coixi que, tossut, se li ha rebregat sota el cul i es clava a les natges sense compassió. Després, aigua neta en un drap, es refresca les mans i la cara, embotades i brutes d'escriure i vetllar sense límit d'hores davant la pantalla que li emplena la vida.

S'ha adormit esgotada, no és conscient de quant fa, però sap que ha somiat, nostàlgica, la vida d'abans de la tecnologia, quan la migdiada la feia al sofà, estirada i lliure de senyals  lluminosos, acústics, que la connectessin al món d'allà a fora que li fa tanta por.

Mira el correu primer i només comercials que proposen la compra de qualsevol cosa, fútils inútils de segona mà que no fan servei però calmen, barats, la compulsió de comprar.

Després mira el feisbuc carregat d'amics que fa anys que no veu i hi cerca, curiosa, la vida dels altres per saber què fan i sentir-se partícip anònima, impune, dels seus sentiments. I escoltar-ne la música que els fa recordar, evocadora com és, fragments del passat i moments memorables. I busca conèixer, rere els gustos dels altres, sensacions suggerents que mai no ha sentit però enyora, addicta, amb el deler incontrolable dels assedegats mancats d'aigua bevible.

Es passeja després per la seva pàgina, construïda amb retalls del que ha quedat d'ella després d'anul·lar-se i tractar-se, sense contemplacions, com una escombra vella que no fa cap funció i arreplega, submissa, els rastres deixats pels qui viuen la vida lliures de jous.

I amb aquests retalls enganyosos i pobres ha bastit un jo de persona especial, amb caràcter indòmit i bones anècdotes, opinions ben formades, criteri per tot. És una altra ella que no serà mai a la realitat, però el món virtual li retorna una imatge que la fa sentir aquella que sempre ha volgut ser.

I de sobte un avís a l'espai dels missatges, l'obre segura que algú pensa en ella, perfil inventat de persona especial. I llegeix el missatge que l'altra li adreça: li demana conversa per coneixe's millor. Xat activat, conversa instantània, parlen de tot, de res, de la vida i s'adona tot d'una que ja no es diverteix quan l'altra li diu: "Antoni, t'estimo, ets un home ideal. Em saps escoltar i m'entens sense veure'm".

Tot s'ha embolicat i no sap com sortir-se'n, segura que està que és una traïdora de perfil mentider. Davant la pantalla, muda d'engany, no troba les tecles per posar-hi paraules.

Escolta tot d'una la porta del pis, que es tanca feixuga, fort, de patac, i sent un "hola" llunyà que no encerta a respondre. "Mare, que hi ets?... Mare, què fas?..." I un nus a la gola li atura la veu que mor, silenciosa, abans d'escoltar-se.

El seu fill al davant la mira astorat, entristit per la imatge de la dona que estima per sobre de tot. Una dona mig jove, encara bonica, miratge del que era pocs mesos enllà. Els ulls enfonsats, pupil·la petita, sense pentinar-se, vestida amb pijama, apartada del món. Surt molt poc de casa, enganxada per sempre a la pantalla brillant de l'ordinador.

Les galtes rosades no ho són ja, sense sol, i descolorides remarquen uns pòmuls magres de carn, sense llum, esllanguits. "Que no et trobes bé? Fa hores que et truco! On tens el telèfon?". Li busca la vista i no pot respondre, no sap què ha de dir. No sap quin dia és, ni l'hora... Ara que hi pensa no ha anat a la feina... la feina... no hi havia pensat!

"Mare, t'has vist? Això no pot ser, ho hem d'acabar! No menges, no et dutxes... Em vols dir què et passa? Estic preocupat". I amb els ulls buits i tristos, però dolços d'amor, intenta somriure i deslligar les paraules del nus de la gola: "Tranquil, estic bé. Tu ja pots marxar, fes la teva".

I com una autòmata sense voluntat encén la burilla d'un cigarret, oblidada al cendrer, que no s'ha consumit. Mou els dits en l'aire enrarit com una pianista abans del concert i absorta de nou en el món tecnològic tecleja un missatge d'home enamorat. Missatge instantani que signa convençuda de qui és, qui serà d'aleshores ençà en la seva nova vida de perfil inventat, masculina, segura.

"Jo també t'estimo, princesa virtual, deixa'm coneixe't i et diré l'amor que ens farà reviure com el foc a l'hivern. Et prometo paraules que no t'han dit mai, converses nocturnes pintades de lluna i escoltar-te per sempre sense veure't els ulls". I signa amb el nom que ha triat per ser lliure, el nom del seu pare, un home valent que la va ensenyar a viure i no defallir.

2 comentaris:

  1. M'agrada molt. Per arribar a perdre la identitat, com ha patit la protagonista abans.L' estructura es perfecta,transmet el bloqueix de la dona i el sense sortida on esta anclada,la indiferencia al mon real i l'addiccio a l' imaginari que l'anestesia de tot fins a fer-la desapareixer.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roseret, jo no ho hauria sabut dir millor. Com m'entens! Sito

      Elimina