dimarts, 20 de març de 2012

Tulipes de vidre

Encara ara, després de tant temps, se sent vulnerable. Li agafa el telèfon i li escolta la veu de timbre perfecte que la porta al passat, als dies de glòria que ja han caducat, acabats.

Ell no diu les paraules, les canta, i la melodia d'un conte encantat pren força, enganyosa, entre un món de records triats a l'atzar.

S'acosta la copa als llavis pintats, tulipa de vidre en un jardí de disseny, i fa un glop desganat que li crema la gola i li escalfa l'entranya, gelada de sola. I l'esperit de l'alcohol, poderós, la fa sentir forta i potent i, com un ganxo punxent, li tiba la llengua que respon, verinosa, "hola, què vols?, et vaig demanar que cap més trucada, no et vull sentir més".

I la llum de la cara se li apaga tot d'una, respira de pressa, escoltant neguitosa, aparell a l'orella, melodies passades que no porten enlloc. No penja el telèfon, s'empassa les llàgrimes i el gin tònic d'un cop i se sobreposa, animosa, a l'onada perversa d'emocions estroncades que brollen salvatges i la fan tremolar. "Ja t'he dit adéu, no vull tornar a fer-ho, tu i jo hem acabat i ja no som res".

Sap que han esgotat la seva odissea i els cants de sirena que els van separar encara ressonen en un eco llunyà que només pot enfonsar-los, mar endins, cants enllà, en la insignificança del temps escolat.

Ha penjat finalment el telèfon, i el fil que els unia, invisible i insà, s'ha fos com el gel de la tulipa de vidre. Agafa la bossa, s'atansa a la barra i paga el gin tònic. Surt de pressa al carrer perquè vol comprovar, amb el fred a les galtes, que pot sentir encara. Que el suro lleuger que li ha pres el cos no li arribarà a l'ànima i la farà esdevenir insensible per sempre, de tan buida inservible.

Camina distreta per la nit lleidatana i s'atura, discreta, en un altre bar de tulipes de vidre. I una altra beguda que demana a la barra li acompanya l'estona que malgasta, sorruda, asseguda a la taula del bar de disseny. Una taula petita amb espelma minúscula que il·lumina, olorosa, les converses alegres dels enamorats.

Mira al voltant, se sent fora del món. A la dreta una taula curulla d'amics que riuen les gràcies d'experiències viscudes i, a la dreta, parelles, mitges taronges de gallons esquinçats que encaixen, perfectes, només de proposar-s'ho.

I més enllà uns quants nois, molt més joves que ella, ben vestits, atractius, fan riallades que envegen els de somrriure discret. Rialles cruels, inconscients, descarades i que desconcerten com un cop de puny en baralles alienes, obscenes com són.

I ella, tot d'una, els sentits embotats per l'alcohol anestèsic, aixeca la mà per un dry martini que li portarà un dels de la rialla. Ell pren un Manhattan i seu a la taula de l'espelma romàntica que ella, atuïda, no ha aprofitat. Li seu a la vora, mirada indiscreta i li frega la cuixa amb la mà falaguera i el suro de l'ànima se li estova una mica.

S'aixeca, insegura, de la taula petita i amb gest vacil·lant li engega un "anem!". I s'acosta un cop més a la barra del bar i paga el Manhattan i la companyia. I quan són al carrer de la nit lleidatana camina a la vora del xicot rialler, molt més jove que ella, més sola que mai.

2 comentaris: