Mastego el teu gust
de terra promesa
amb fam insaciable
de caminant de deserts.
Em bec els teus llavis,
sang que revifa,
un glop rere un altre,
amb set infinita
i addicta em delecto,
porpra de vellut.
Llepo goluda,
pell a contrapell,
la sal que destil.la
la gana de mi.
Abraço vençuda
els braços que gronxen,
bressol acerat,
el son de la nit.
dilluns, 7 de gener del 2013
dimecres, 12 de desembre del 2012
No hi ets
Em pesa l'amor
com el fred del matí,
dens i punyent,
que em rosega per dins,
ganivet esmolat,
en cada alenada.
S'ha escolat la nit
com aigua entre els dits,
rellotge d'arena
de ritme implacable.
Et sento a la pell
abrusada de tu,
foc de mil besades
roents de desig.
Cloc les parpelles
xopes de nit
que em besen el ulls
humits de silenci.
T'oloro i no hi ets.
com el fred del matí,
dens i punyent,
que em rosega per dins,
ganivet esmolat,
en cada alenada.
S'ha escolat la nit
com aigua entre els dits,
rellotge d'arena
de ritme implacable.
Et sento a la pell
abrusada de tu,
foc de mil besades
roents de desig.
Cloc les parpelles
xopes de nit
que em besen el ulls
humits de silenci.
T'oloro i no hi ets.
diumenge, 11 de novembre del 2012
Sóc jo i no
Sóc l'os dels teus dits,
que em despullen la pell
i em vesteixen l'oblit
i el dol que em fa vella.
Sóc l'iris dels ulls
que travessen els meus
i em claven el verd
en el buit de l'espera.
Sóc jo i no sóc jo
en el joc de donar-te'm,
sóc jo i tu no ets tu,
tu ets jo i som els dos
en el joc que em fa teva.
que em despullen la pell
i em vesteixen l'oblit
i el dol que em fa vella.
Sóc l'iris dels ulls
que travessen els meus
i em claven el verd
en el buit de l'espera.
Sóc jo i no sóc jo
en el joc de donar-te'm,
sóc jo i tu no ets tu,
tu ets jo i som els dos
en el joc que em fa teva.
divendres, 19 d’octubre del 2012
Trencadís
Cruiximent de padellassos
mar endins de la tempesta,
esberlat de tu el meu cos
sal de llàgrima segrega.
Trencadissa de llum blava,
vidres lúcids, ulls de mort
són els teus ulls, desconhort
en la nit de lluna plena.
Sal de llàgrima, ulls de mort,
diu l'oracle desventura,
mals auguris, negra sort,
lluna blanca, llum de lluna.
mar endins de la tempesta,
esberlat de tu el meu cos
sal de llàgrima segrega.
Trencadissa de llum blava,
vidres lúcids, ulls de mort
són els teus ulls, desconhort
en la nit de lluna plena.
Sal de llàgrima, ulls de mort,
diu l'oracle desventura,
mals auguris, negra sort,
lluna blanca, llum de lluna.
dijous, 18 d’octubre del 2012
Combat
Em lliuro a tu
i al foc que m'enceta
la carn secreta
de l'entrecuix.
I et prenc per mi,
sageta encesa,
que em bada l'entranya
infèrtil i seca.
Rosa desclosa
de llavis ardents,
aroma golosa
amb perfum de desig,
el foc ens devora
salvatge i ferotge,
luxúria de luxe,
combat i delit.
Laura C.
i al foc que m'enceta
la carn secreta
de l'entrecuix.
I et prenc per mi,
sageta encesa,
que em bada l'entranya
infèrtil i seca.
Rosa desclosa
de llavis ardents,
aroma golosa
amb perfum de desig,
el foc ens devora
salvatge i ferotge,
luxúria de luxe,
combat i delit.
Laura C.
dissabte, 4 d’agost del 2012
Moment crep
Es desperta de cop i nota les mans suades i fredes i els llençols rebregats sota el cos que no sent, que coneix perquè és seu però no l'acompanya. No té consciència de ser ni d'estar, però l'angúnia passada la remena per dins, la posa malalta, olor de podrit a dins de l'entranya.
I sense voler-ho es posa la mà al coll per saber si encara és allí i estossega una mica per sentir-se la veu. No és muda, per sort! Intenta parlar i li surt un gemec que la va despertant del malson de la nit.
Ara sap que té veu, un luxe inconscient dels qui no han callat mai i dos llàgrimes soles li rellisquen, fatals, de la cua de l'ull fins a darrere l'orella. Una tristor que encara no sent però li vessa de dins, la nit estelada no ha pogut ofegar-la. Ni l'estel fugaç que davant dels seus ulls s'ha fet fonedís propiciant un desig que no ha sabut demanar.
El record durarà tres sospirs mal comptats que no pot exhalar. El patir de sentir que no pot deixar anar el que la corca per dins. Intensa la nit i el malson que ha somiat la fan beure aigua per recuperar-se. La serp arrapada al naixement de la gola l'ofega traïdora.
Intenta orientar-se amb la llum del matí i mata la por que la fa vulnerable. S'ha somiat sense veu, dona de paraules, patint la incertesa del que no ha pogut dir. Se sent indefensa en un món de sintagmes, promeses balderes que no compleix ningú. I amb la boca resseca pel desassossec intenta ser ella en el desert del matí.
I quan necessita la companyia d'algú que l'abraci en un món descarnat i amenaçador sent els aspersors que reguen la gespa a la riba del riu. I els ànecs aliens a tant de dolor grallen inconscients de la desventura. I l'olor perfumada de bolero tronat li acut als narius com una lletania.
La dona valenta, freda per fora, mantega per dins, desperta conscient del mal que la sotja i intenta oblidar-se'n. I amb els peus a terra descalça de mal, comença a ballar un txa-txa-txa imaginari. I es diu que és alegre, que tot passarà, que tot anirà bé afortunada com és en els embats de la vida. A sota dels peus, un paper rebregat.
En el ball desfermat de l'alliberament, somia desperta un amant guaridor, algú que l'estimi per sobre de tot i balli al seu ritme de dona valenta que no tem res per fi.
El paper rebregat sota els peus balladors li amorteix el rau-rau de pensaments derrotistes. I s'aplana inconscient i recull el paper i llegeix el que hi diu, natura curiosa de balladora de salsa. "Recepta de cuina per a desencisades", ajuda segura per a vides amargues sense edulcorants, saxòfon de fons de música de salsa poc convencional.
Farina de blat, sucre de canya, ous per lligar-ho i sal de la vida. I els peus balladors, rialla a la boca, la duen a la cuina de l'apartament. I allí, bona cuinera d'esperances perdudes i il·lusions per venir, fa la barreja que li alegri el matí.
I després de cuinar-ho, després d'estimar-se com ella es mereix, assaboreix seductora la crep de l'oblit. I l'agafa amb els dits, poc sofisticada, i la mossega amb deler del qui no ha menjat mai, un regal dels sentits que li esborrona la pell. Xocolata calenta i nous a trossets i el plaer regalima per les comissures d'uns llavis molsuts que han perdut les paraules.
I els sospirs reprimits en el malson de la nit li escapen subtils en cada mossada, i el bolero tronat amb què ha despertat es transforma en un tango de passió desfermada.
I sense voler-ho es posa la mà al coll per saber si encara és allí i estossega una mica per sentir-se la veu. No és muda, per sort! Intenta parlar i li surt un gemec que la va despertant del malson de la nit.
Ara sap que té veu, un luxe inconscient dels qui no han callat mai i dos llàgrimes soles li rellisquen, fatals, de la cua de l'ull fins a darrere l'orella. Una tristor que encara no sent però li vessa de dins, la nit estelada no ha pogut ofegar-la. Ni l'estel fugaç que davant dels seus ulls s'ha fet fonedís propiciant un desig que no ha sabut demanar.
El record durarà tres sospirs mal comptats que no pot exhalar. El patir de sentir que no pot deixar anar el que la corca per dins. Intensa la nit i el malson que ha somiat la fan beure aigua per recuperar-se. La serp arrapada al naixement de la gola l'ofega traïdora.
Intenta orientar-se amb la llum del matí i mata la por que la fa vulnerable. S'ha somiat sense veu, dona de paraules, patint la incertesa del que no ha pogut dir. Se sent indefensa en un món de sintagmes, promeses balderes que no compleix ningú. I amb la boca resseca pel desassossec intenta ser ella en el desert del matí.
I quan necessita la companyia d'algú que l'abraci en un món descarnat i amenaçador sent els aspersors que reguen la gespa a la riba del riu. I els ànecs aliens a tant de dolor grallen inconscients de la desventura. I l'olor perfumada de bolero tronat li acut als narius com una lletania.
La dona valenta, freda per fora, mantega per dins, desperta conscient del mal que la sotja i intenta oblidar-se'n. I amb els peus a terra descalça de mal, comença a ballar un txa-txa-txa imaginari. I es diu que és alegre, que tot passarà, que tot anirà bé afortunada com és en els embats de la vida. A sota dels peus, un paper rebregat.
En el ball desfermat de l'alliberament, somia desperta un amant guaridor, algú que l'estimi per sobre de tot i balli al seu ritme de dona valenta que no tem res per fi.
El paper rebregat sota els peus balladors li amorteix el rau-rau de pensaments derrotistes. I s'aplana inconscient i recull el paper i llegeix el que hi diu, natura curiosa de balladora de salsa. "Recepta de cuina per a desencisades", ajuda segura per a vides amargues sense edulcorants, saxòfon de fons de música de salsa poc convencional.
Farina de blat, sucre de canya, ous per lligar-ho i sal de la vida. I els peus balladors, rialla a la boca, la duen a la cuina de l'apartament. I allí, bona cuinera d'esperances perdudes i il·lusions per venir, fa la barreja que li alegri el matí.
I després de cuinar-ho, després d'estimar-se com ella es mereix, assaboreix seductora la crep de l'oblit. I l'agafa amb els dits, poc sofisticada, i la mossega amb deler del qui no ha menjat mai, un regal dels sentits que li esborrona la pell. Xocolata calenta i nous a trossets i el plaer regalima per les comissures d'uns llavis molsuts que han perdut les paraules.
I els sospirs reprimits en el malson de la nit li escapen subtils en cada mossada, i el bolero tronat amb què ha despertat es transforma en un tango de passió desfermada.
dilluns, 23 de juliol del 2012
Roig carmesí
Fuma el cigarret amb pipades profundes i el fum que n'exhala s'enfila lleuger, cargolat i olorós, cap al sostre en penombra de l'habitació. Amb cada pipada deixa anar un pensament que la fibla per dins i la carrega de culpa.
S'hi ha donat del tot sense cap mirament per deixar-se surar, neta del passat, en un mar d'amor que la faci ser humana, per fi, més enllà de la carn. Gairebé no el coneix però l'ha mirat als ulls, tristos de desengany, i s'hi ha vist reflectida. Una espurna de llum en el verd d'ultramar de mariner naufragat.
I després de molt temps de llençols compartits amb amants sense nom, mariners inexperts, ha sentit l'emoció reprimida fa segles de dona enamorada. Mentrestant ell reposa adormit a la vora, el descans del guerrer després de la batalla, o és abans de la lluita que en la calma total cal trobar fortalesa per no defallir?
I es sorprèn extasiada mirant de cua d'ull el seu respirar assossegat i tranquil. I tot d'una s'espanta i se sent vulnerable, perdut el poder que li ha regalat en haver-s'hi lliurat vençuda d'entrada.
Sense fer soroll, etèria i subtil, el besa prudent, sense ni acostar-s'hi, amb el pensament, i asseguda al llit, d'esquena al desig, comença a vestir-se sentint-se una intrusa en la vida de l'altre. Es recull el cabell, despentinat i salvatge, per recuperar l'aparença serena de dona assenyada i es pinta la rialla de roig carmesí mentre deixa morir, ben endins, a l'entranya, el goig fascinant que l'hi acaba de néixer.
I amb la mel a la boca de besades intenses carregades de sal es penja la bossa que ha abandonat, rebregada i inerta, en un racó del sofà de la sala del pis. Obre la porta per abandonar el món d'esperances en què ha reviscut les últimes hores, i el gust de la mel que guardava a la boca es fa ben amarg mentre surt al replà.
I comença a baixar escales avall amb punxades d'agulla al cor de cartró i unes ales minúscules li creixen als talons i vola i s'escola pel forat de l'escala. I davant de la porta que mena al carrer es creua discreta amb la certitud que ha tornat a errar.
Un nen menudet, cinc anys com a molt, hi ensopega distret en la seva carrera i la mare al darrere carregada amb la compra el renya amb paraules tenyides d'afecte: "ajuda la senyora a recollir-ho tot, li has fet caure la bossa". I els dits rodanxons recullen del terra el pintallavis granat que li escriu la rialla.
Ella allarga la mà i li diu "gràcies, preciós" i sense voler s'emmiralla en els ulls que la miren curiosos, ulls verds d'ultramar de mirada profunda. Queda corpresa i sorpresa tot d'una i entreobre la boca per no dir res més, el llavis pintats de roig carmesí.
I sense botjar-se escolta les veus que ressonen alegres escales amunt, "no despertis el pare, que està molt cansat, no facis soroll!". I un bon cop de porta percut violent i la paralalitza com un tret precís a boca de cor. Vibra tot l'edifici.
I molt digna ella, esquinçada la joia, surt al foscant del carrer solitari. I emprèn la fugida, les ales als peus i jura segura que no hi tornarà. No vol saber res de guerrers mariners amb ulls de naufragi. Sirena que ha estat massa vegades d'aigües profundes privades de llum.
S'hi ha donat del tot sense cap mirament per deixar-se surar, neta del passat, en un mar d'amor que la faci ser humana, per fi, més enllà de la carn. Gairebé no el coneix però l'ha mirat als ulls, tristos de desengany, i s'hi ha vist reflectida. Una espurna de llum en el verd d'ultramar de mariner naufragat.
I després de molt temps de llençols compartits amb amants sense nom, mariners inexperts, ha sentit l'emoció reprimida fa segles de dona enamorada. Mentrestant ell reposa adormit a la vora, el descans del guerrer després de la batalla, o és abans de la lluita que en la calma total cal trobar fortalesa per no defallir?
I es sorprèn extasiada mirant de cua d'ull el seu respirar assossegat i tranquil. I tot d'una s'espanta i se sent vulnerable, perdut el poder que li ha regalat en haver-s'hi lliurat vençuda d'entrada.
Sense fer soroll, etèria i subtil, el besa prudent, sense ni acostar-s'hi, amb el pensament, i asseguda al llit, d'esquena al desig, comença a vestir-se sentint-se una intrusa en la vida de l'altre. Es recull el cabell, despentinat i salvatge, per recuperar l'aparença serena de dona assenyada i es pinta la rialla de roig carmesí mentre deixa morir, ben endins, a l'entranya, el goig fascinant que l'hi acaba de néixer.
I amb la mel a la boca de besades intenses carregades de sal es penja la bossa que ha abandonat, rebregada i inerta, en un racó del sofà de la sala del pis. Obre la porta per abandonar el món d'esperances en què ha reviscut les últimes hores, i el gust de la mel que guardava a la boca es fa ben amarg mentre surt al replà.
I comença a baixar escales avall amb punxades d'agulla al cor de cartró i unes ales minúscules li creixen als talons i vola i s'escola pel forat de l'escala. I davant de la porta que mena al carrer es creua discreta amb la certitud que ha tornat a errar.
Un nen menudet, cinc anys com a molt, hi ensopega distret en la seva carrera i la mare al darrere carregada amb la compra el renya amb paraules tenyides d'afecte: "ajuda la senyora a recollir-ho tot, li has fet caure la bossa". I els dits rodanxons recullen del terra el pintallavis granat que li escriu la rialla.
Ella allarga la mà i li diu "gràcies, preciós" i sense voler s'emmiralla en els ulls que la miren curiosos, ulls verds d'ultramar de mirada profunda. Queda corpresa i sorpresa tot d'una i entreobre la boca per no dir res més, el llavis pintats de roig carmesí.
I sense botjar-se escolta les veus que ressonen alegres escales amunt, "no despertis el pare, que està molt cansat, no facis soroll!". I un bon cop de porta percut violent i la paralalitza com un tret precís a boca de cor. Vibra tot l'edifici.
I molt digna ella, esquinçada la joia, surt al foscant del carrer solitari. I emprèn la fugida, les ales als peus i jura segura que no hi tornarà. No vol saber res de guerrers mariners amb ulls de naufragi. Sirena que ha estat massa vegades d'aigües profundes privades de llum.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)