Mirades creuades

Van caminant pel Passeig de Gràcia, concentrats a parlar, pendents l'un de l'altre. Un tema poc transcendent que els manté connectats amb un fil invisible, que no es veu però hi és, teixit amb les ganes d'anar més enllà i de descobrir-se.

Semblen, de fora, una parella normal d'aquelles tan típiques que enceta aventura: paraules de sobres, mirades creuades i al cos l'alegria de qui se sent desitjat, un tresor amagat que es mostra de nou, amarat de riqueses.

Fa poc temps que es festegen com qui no vol la cosa; fer sense dir i no perdre el control d'escollir i decidir, a cada moment, el ritme a seguir en el seu ball conjunt, sensual i arriscat.

Posen en joc el millor d'ells mateixos i no mostren a l'altre les cicatrius, que ja hi haurà temps. Desitjos potents d'agradar l'oponent més enllà de qui són, mostrant aquell jo que s'han fabricat, ideal.

Ell, atractiu, es veu complagut penjat del braç d'ella, escoltant-la quan parla amb interès creixent que no dissimula. La seva mà forta servant-la, segura, per mantenir-s'hi a la vora. És alt i correcte i sembla sincer i dels seus ulls melosos se'n desprèn calidesa, una utopia de parella perfecta, atent i expressiu, amb el desig de romandre en el mateix univers.

Per dins insegur, vacil·la en secret de donar-se a ella, la dona que cerca, potser, de fa temps, però tan irreal... L'espanta sentir-se, en la seva il·lusió, vulnerable i dèbil, exposat en un joc sense normes pactades. I no ho verbalitza. La vol i no ho diu, però s'hi apropa amb l'impuls d'acostar-se-la als llavis i besar-la un cop més per no dir les paraules que el comprometrien.

Ella mai li sent dir "que bé estic amb tu" sinó "que bé que estem junts", construint un nosaltres que no evidenciï la por de recaure en un vincle impossible que el faci patir.

Ella, expectant, sembla contenta de tenir companyia i somriu, seductora, per correspondre'l. S'hi sent molt a prop perquè ell li endevina, entre converses banals, els desitjos que amaga i no vol desvetllar fins que no en sigui l'hora.

No promet amor, ni projectes conjunts, ni destins compartits, perquè no sap què vol. Amb ell hi està bé, moments puntuals en dies marcats en vermell en el calendari, que la deixen lliure i no l'obliguen a res. Res no li ha promès però no el vol decebre ni desassossegar-lo.

Ha estat molt ambigua i ho sap i no ho diu. Tampoc no rectifica i no li assegura el que ell vol sentir perquè no ho pot fer sense dir mentida i farcir d'engany el que comparteixen. Ella, segura, vol assajar una nova manera de relacionar-se, sense llaços que estrenyen ni promeses incertes, ni olor de renúncia a altres vides possibles abans de conèixer-les.

I davant la Pedrera s'aturen els dos i es fonen joiosos en una abraçada que no acaba mai més, llarga i intensa. Les galtes es toquen i comparteixen alè i la urgència per l'altre se'ls veu a la cara colrada de foc i a la punta dels dits que, sobre la roba, pidolen sentir el tacte de l'altre.

I passa de sobte el que no ha de passar: l'atzar s'interposa sense avisar prèviament i apareix del no-res aquell altre ell que completa setmanes en calendaris oberts de dies marcats.

Espera, pacient, el final d'abraçada i somriu astorat sense entendre gran cosa i mirant-la als ulls com si fossin ells sols la saluda "princesa, que feliç sóc de veure't". I no li costa acostar-s'hi i abraçar-la ben fort i prémer-li els llavis contra els seus, petoners, i delectar-se en el bes que, com sempre, la guanya.

El temps s'ha aturat, i el brogit, i és tènue la llum com en un final d'acte: només són ells tres en un cercle tancat que fa molt difícil un triangle perfecte d'angles polits.

El semàfor en verd els aboca al damunt un riu imparable de vianants apressats i entre la multitud es miren tots tres, entenent-se, per fi, sense dir ni paraula. I ella, alleujada, va obrint el cercle que tenien tancat, la mà dreta a l'un i a l'altre l'esquerra i un futur al davant que no es pot preveure.

I en el seu interior comença un temps nou i un nou calendari amb dies marcats de colors diferents que ja no s'han d'amagar, coneguts de tots tres.

Present imperfecte

Després de pensar-hi durant hores seguides s'ha fet una llista que li doni resposta: què fa malament? N'està ben segura que no pot ser gran cosa, una petitesa en què no para esment ni que vulgui.

I la torna a mirar, la llegeix, l'estudia, i no ho descobreix, lletreta petita de qui no gosa dir la veritat del que pensa i no gosa ni escriure-ho de la por que li fa el trasbals de la vida que s'hi pot albirar si és clara la lletra.

Asseguda al sofà arreplega la manta que li escalfa l'espera de les hores perdudes, i sobre el blanc de la ment gargoteja arguments que donin suport, imperfectes, a la vida inventada a què no vol renunciar.

I tot d'un plegat, la clau a la porta que, abans de girar, ho ha sentit, tentineja, cercant d'encertar, en la confusió de l'alcohol, el forat d'un pany que ja no guarda res, incertesa només d'un present imperfecte i un pretèrit malmès, tan llunyà.

Ara entra i la veu, no la mira, la ignora i li deixa sentir una onada de fúria prenyada de burla i d'indiferència. I per sota el nas fi, aquella rialla dels qui volen ferir els qui tenen a prop, per sentir-se més forts en el seu cau de febleses.

I a ella, tot d'una, l'angúnia passada se li acumula a la gola i li desfà les paraules, rabioses, que ja no podrà dir, i el discurs se li esqueixa i no és ella quan diu amb un fil de veu: "no et puc suportar; tu qui et penses que ets?".

Per fi li han sortit les paraules recloses que fa temps que imagina i el dit amb què el signa li tremola insegur. Ben de pressa el retira perquè ja veu venir la bèstia adormida que despertarà. I ell s'hi acosta i en un núvol etílic li aixeca la mà, ressentit amb la vida, i el cop que no dóna esmicola a trossets el poc que quedava del que han compartit.

I de sobte el silenci, no se sent però pesa, i el cop de la porta que en tancar-se ressona com un tret de canó.

I ella, irada i amb l'orgull malferit, prepara la bossa amb el poc que li queda: tres besades comptades de quan eren amants, les rialles perdudes en cada batalla i els sabors amargants dels moments malviscuts.

I amb aquell equipatge pesat de portar camina endavant per noves dreceres que li semblen segures i tan solitàries. I mentre fa via descarrega resolta al costat del camí la motxilla pesant que li frena la marxa, per no destruir-se.

I un diumenge plàcid, a la Barceloneta, se sorprèn satisfeta davant d'un refresc. La llum l'enlluerna i no fan prou barrera les ulleres de sol, i gaudeix de la calma del matí de diumenge silenciós i tranquil.

Serè el mar al davant, cadencioses les ones li acompanyen la lletra de la seva cançó, que va repetint amb ritme imperfecte, com una lletania. I Leonard Cohen li ressona a l'oïda, com la brisa marina: "If you want a lover, I'll do anything you ask me to..."

De sobte s'atura i calla de cop perquè algú la saluda. Allí al seu costat el veu, després de tants anys, palplantat i rialler, gens canviat. I amb aquella alegria dels qui no recorden li diu "hola, quants anys sense veure'ns..." i ella respon amb la veu esquinçada "hola, quina sorpresa..." I es fixa que l'home va acompanyat d'una nova família que li omple la vida. I un impuls del passat li esborrona la pell.

Sense gaires pareaules es diuen adéu. Mentre marxen els mira com si no els conegués i es fixa en la dona que, per un moment, li ha aguantat la mirada. I li ha vist als ulls la por del futur i aquella tristesa de secrets vergonyants que tant costen de dir. I quan es van allunyant s'esborra per sempre aquell eco distant de mil portes tancades de cop que, per sort, no tornarà a obrir.

Senderes trillades

Va pedalant al compàs que marca la màquina, sense parar-hi atenció, un ritme seguit i monòton que li embota els sentits. Pedala i pedala per no arribar enlloc, amb el miratge enganyós d'un cos molt més jove que li aplani el camí per tornar a començar, de bell nou, més enllà dels quaranta.

És més orgullosa que una vella diva i no ho vol reconèixer que persegueix, decebuda, les ganes de viure, l'emoció del futur i la força caduca de la joventut, que ha passat de puntetes i no tornarà.

I allí al costat seu, aquella altra dona, quaranta com ella, pedala i pedala cercant de trobar, en un físic perfecte, la clau de la màgia que s'ha endut el temps, implacable, en passar.

S'hi posa a parlar i es diuen mentides, com cada dia, mentides d'aquelles que no volen fer mal, que enganyen els altres per fer-los sentir que no està tot perdut.

- No, si jo visc feliç. Això de l'esport és un passatemps... activar-me una mica... per estar-ne segura, que em cuido com cal.

- I no et fa mandra venir cada dia? -pregunta l'altra per allargar la conversa.

- No gaire, no. Em sento contenta contemplant-me una mica. N'he après molt d'aviciar-me en tota una vida!

- És veritat, tens raó. Malcriar-nos un pèl i dedicar-nos esforços ens fa revifar, com un peix a l'aigua.

I així cada dia, converses banals, veritats amagades que no es poden dir per no despullar-se i mostrar-se ben nues i encara més fràgils als ulls de qui mira.

Ella no hi pensa que l'altra la sotja, que té ganes de veure-la com és de veritat: fora caretes de dones valentes, mirem-nos als ulls i donem-nos les mans. I anem més enllà de l'avui que ens envolta, volem tu i jo juntes, sense final.

Ella ni ho veu, que sigui possible, que l'altra l'entengui de mirar-la als ulls, escoltar-li la veu i sentir-la propera, i pedala i pedala per marxar ben lluny. Qui ho sap què l'espera! Però sap què no vol: jugar la partida amb cartes marcades que la perjudiquen. Ja no es vol sotmetre, ni donar explicacions ni viure sense ales que la facin volar.

I un dia i un altre l'altra la guaita i la fa sentir bé sense paraules. Companya incansable de viatges enlloc. Sense saber ben bé com, li explica la vida i les ganes de canvi, de córrer senderes sense trillar i ensopegar-hi, sense haver-ho triat, l'alegria de viure i el riure tossut, que arriba per sempre i no marxa mai més.

I així cada dia, dos cossos passats més enllà dels quaranta que amaguen a dins ànimes noves maldant per trobar-se i fer-se companyes de viatges més llargs, a terres ignotes de senderes trillades.

I l'altra l'encara, una nit, en sortir, i a la llum de la lluna li cerca la mà i li agafa i li diu a pleret "vine amb mi i volem juntes fins a terres llunyanes. Dóna'm l'amor que et fa ser com ets. Jo et donaré, cada dia, si em deixes, partides de cartes que no estan marcades i jugarem net tu i jo. Deixa't sentir el poder de ser lliure que t'endanya per dins i que malda per néixer."

I ella es sorprèn i vacil·la i primer diu que "no, no t'entenc", i enretira la mà que l'altra li serva, tranquil·la. I una glopada de ganes de viure li omple la boca i no la deixa parlar. I més dòcil que mai, com un xai desvalgut, es deixa guiar, negra nit, fosca enllà... Qui sap si demà trobaran totes dues camins per recórrer, senderes trillades que es deixin sembrar.

Xampany francès

Un dia més es mira al mirall, sense ganes de veure's. Li fa por reconèixer en les seves pupil·les el desànim ferotge de les hores viscudes. Aquella no és ella, no ho és, no ho vol ser: la cara tan pàl·lida, el front arrufat i la boca petita, avesada que està a menjar-se paraules inútils de dir.

A primera hora d'aquest matí el fred la rosega, per dins, gel que crema i li glaça la força que l'empeny endavant, anul·lant-la. S'hi sent una estranya, en la seva vida, un mapa esborrat de camins inservibles, i en voldria una altra de ben diferent, sense pors, amb sorpreses i amb aquella màgia que fa descobrir rutes ignotes per on transitar.

Es mira al mirall i sense fixar-s'hi, prepara la màscara: molt negres els ulls, que miren intensos, i un blau tan brillant que li emmarca la vista, brillant com el traç que li pinta la rialla, plasent i postissa.

Avui hi ha quedat i en té cobejança, de fer-se'n amant. Amb ell pot ser una altra, més ella que aquella que es mira al mirall, espantada de veure-s'hi.

El veu cada dia, més ben dit l'imagina, amb els ulls del desig i unes ganes intenses de jocs prohibits que capgiren el viure. Novell, misteriós, la boira l'envolta i no el pot encalçar, eteri i subtil.

El temps, lent com mai, senyala les cinc, que és l'hora esperada, i es troben i es busquen amb mitges paraules davant d'un tallat. Concert desigual: la urgència per a ella; ell, més calmat.

No calen paraules senceres d'amor, que el cos els abrusa i els fa sentir alhora anhels de la carn. Caminen, plegats, el tros que els separa del seu món a mitges i pugen al cotxe sense haver-ho pactat, cercant de tenir-se en un lloc ignorat, com dos novencells.

No són amants i juguen a ser-ho i les mans d'ell, trapasseres, desvetllen en ella plaers oblidats. Per paga li torna l'escalf amb la boca que el torba, excitat, i ella, golosa, demana penyora: tornar-lo a besar, un bes molt més tendre, com dos vells amants.

Ja està, tot és curt, la joia i el goig i el joc i l'espurna i ella, tel·lúrica, obre la porta del cotxe aturat i, feliç i descalça, trepitja ben fort: contacte amb la terra per sentir-s'hi arrelada i no esvanir-se sense retorn.

Allà al món de fora finalment s'ha fet fosc i han de tornar-hi. Final esperat de trobades furtives. I es diuen adéu i no fins demà.

Quan ha quedat sola es mira al mirall i s'hi reconeix, ara sí: les galtes enceses i un riure ben franc, als ulls, centelleig, i el front relaxat. I a les seves pupil·les negres de nit l'esclat de diamant de les hores viscudes. I al cor i a la panxa aquell mareig lleu que provoca, autèntic, el xampany francès, que ennuvola els sentits però només una mica.

Arròs de diumenge

Concentrada a la cuina, un diumenge més, remena la cassola amb la cullera de fusta, ara a la dreta, ara a l'esquerra i pica a la vora de l'estri de fang. Aquell tac-tac-tac de l'arròs de diumenge.

La casa, perfecta, tot net i endreçat, el foc ben alegre, fent companyia, i la llenya a la vora, esperant per cremar. Emplenant el silenci, sona la música.

De bon dematí ja ho ha decidit, pesant-li la vida com un sac de ciment: serà l'últim any, no ho pot suportar fingir l'alegria, les ganes, el riure, amb un trau al cor que no es deixa cosir!

Sona Gardel, amb la veu esquinçada, i el cor foradat se li encongeix una mica, esgotat de glatir. "Percanta que me amuraste, en lo mejor de mi vida, dejándome el alma herida y espina en el corazón..."

Ja no queda res, per dins està buida i el que ha construït, casa, família, se n'ha anat en orris, com aigua entre els dits.

Li sobra una estona i surt al carrer i un missatge instantani li arbora les galtes: "Ets a prop. Et vull veure ara". El nom, al missatge, més poètic que mai, així és que el veu ella amb els ulls de l'amor, un amor de mentida que espanta el dolor de la solitud. Un oasi poètic en el desert arenós que li resseca l'entranya.

Contesta, lleugera, "ja vinc, sí que hi sóc. Només mitja horeta..." Deixa la casa, s'escapa, en fuig i arriba a la cita, secreta... Hi arriba i el veu, morè i ben plantat: ell sí que l'espera, un amor amagat. No té gaire temps, només dues hores i les regala a ell, pendent dels seus gestos.

A l'ascensor, l'olor de pintura li ennuvola el cervell. Entra i s'asseu en aquella cadira mentre ell la mira, atentament, per no perdrese'n res, ni un sol esborrall.

Li diu "quieta" i passeja la vista, suaument, per tot el cos d'ella i la imagina, ufanosa, en un altre temps. Amb la mà li dibuixa les línies del cos, unes corbes perfectes, i li esbossa la boca. I ella, que el sent, tremola per dins, delerosa. I amb mans delicades li repassa les cuixes i els botons del pit mig amagats entre el plecs de la brusa.

I amb mà decidida li retoca els cabells, els hi embulla una mica, arrissats i suaus. Al cap d'un moment li ressegueix l'orella amb arracada petita que li emmarca la cara i el coll, que remata, tan blanc, el seu bust perfecte.

Aquella mirada la fa sentir forta i li enlaira l'esperit. Han passat dues hores i ja han acabat. Ella ha marxat, cor ardent, cap a casa, la família l'hi espera, convidats a dinar. Hi entra nerviosa, un pèl esverada, que fer anys no li agrada de ja fa molt temps.

Es posa a la cuina i acaba el dinar: tira l'arròs, vuit mesures de tassa i espera, impacient. Toca el timbre a la porta i va a obrir, decidida, "passa aquí i deixa-ho amb compte", diu furgant la cartera. Amb un bitllet rebregat li paga l'entrega i el deixa marxar, que marxi de pressa que té feina a fer.

Desembolica el paquet i hi penja una nota que ha escrit, de memòria, sense dubtar ni un moment: "Família, aquí em teniu en cos i sense ànima perquè recordeu l'aparença subtil d'una dona invisible. Que dineu de gust, a la meva salut!"

I deixa el quadre pintat amb amor sobre la cadira que ocupa al voltant de la taula i agafa l'abric i se'n va. Un cop al carrer, camina i camina sense girar-se. No hi tornarà més. I mentre camina, el cor se li alegra. S'atura de sobte a comprar un pastís i sobre el vidre mateix de la pastisseria hi clava una espelma. Sense vacil·lar, bufa i l'apaga mentre deixa anar el pes dels records que s'escampen, volàtils, com el fum de la cera.

Quan érem David Bowie

Amb passes menudes accelera la marxa, justa de temps, i travessa el pont elevat que creua la via. Mira el rellotge i es neguiteja: deu minuts per sortir..., encara farà tard. Quina ràbia!

La boira li ha barrat el pas durant tot el trajecte en cotxe, implacable, allargassant la ceguesa nocturna fins a punta de dia. Ara només li humiteja els cabells i la cara, pixanera com és. El rellotge de l'estació, tic-tac tic-tac, despreocupat del món, continua el seu ritme compassat, ni s'immuta. Ella esbufega, feixuga.

Entra a dins, per sort arriba, en punt, però arriba mentre sent la cantarella que anuncia el seu tren. Passadís avall, enfila la rampa que la deixarà a l'andana, i mentre la cinta li corre sota els peus, agafa el mòbil i escriu un missatge: "Bon dia, carinyo. No pateixis, ja hi sóc. Enyora'm una mica, però no massa..."

Entrant al vagó, una bafada d'aire calent li fa venir basca. Uf, massa roba! Mentre es desempallega de la bufanda i amb la jaqueta a mig traure, repassa els números que marquen els seients: 194, 196, 198..., fins que els ulls ensopeguen amb la senya que busca: 200, passadís.

Amb una llambregada, es fixa en la noia amb qui compartirrà viatge: prenyada, com ella. Ara es miren l'una a l'altra, còmplices, segures les dues que comparteixen destí. Rialla cortesa. "Bon dia, companya. Disculpa, és el meu", l'assabenta assenyalant el seient amb el dit. I l'altra, amatent, arreplega la bossa que hi ha abandonat, desmaiada.

Portes tancades i amb lentitud, enceten camí. Acluca els ulls i es concentra en aquell silenci de primera hora que s'instal·la al vagó. Es deixa anar i, sense voler-ho, aquella basarda dels últims mesos li ve al pensament, la tenalla. Un fill ara, en aquest moment... no era el millor: els altres fills, grans; la feina, precària, i el company, embrancat en negocis incerts. Però com que ell ho volia li va dir que sí, complaent. Sort que s'estimen, després de tants anys, i l'amor tot ho pot!

-¿Para cuándo lo esperas? -li pregunta la noia asseguda a la vora... tan jove!- Yo lo tengo en dos meses.
-Sí, jo també -li respon sense ganes-. I tot ha anat bé, fins ara?

Sense esperar resposta es gira i l'observa: pocs anys, cap a vint, mirada espontània i pell de vellut, tan fosca com l'ében. I els llavis molsuts i la boca riallera.

Li ha fet recordar, tot d'un plegat, la història de Bowie. Bowie... la banda sonora de la seva vida. El músic excèntric, de mirada enigmàtica, enamorat d'ell mateix.Un Narcís britànic penjat de l'encant de la reina somali de la passarel·la. Bowie li agrada, i al seu company, més. Es pot dir que l'admira, el venera, el seu ídol: cap músic com ell, tan diví!

-Disculpa un momento -i la veu allunyar-se, mentre camina, vagó enllà, buscant no sap què.Sona el telèfon atrapat a la xarxa del seient del costat. Just ara que marxa li sona el telèfon. Desmenjada, se'l mira. Qui li deu trucar, ara, insistent?

La sang se li glaça, la pell de gallina: no és veritat el que veu! Allà a la pantalla, reixada de xarxa, la foto d'un home, l'home que truca, i un nom conegut, conegut de tan seu.

I l'altra retorna al seient, ben tranquil·la, consulta el telèfon i de sobte somriu i sense saber-ho li escup a la cara el verí de l'engany, fastigós.

-!Mi hombre, que llama! Él es su padre... -i amb la mà ben oberta s'acarona la panxa, ignorant de tot, del dolor de l'altra.
-El meu no té pare, no en té, ara ja no -i s'abraça la panxa.

Vençuda, gira la cara i mira endavant, sense veure-hi. Dues llàgrimes de desamor li rodolen cara avall, amargues com la fel que destil·len. El món li ve a sobre, més immens que mai. I a fora els arbres corren de pressa, borrosos, entre la boira.

Final de festa

S'eixuga els ulls, enfonsats i tristos, amb un gest de cansament inacabable. Arraulida al seient del cotxe s'ha fet petita, menuda. I ara, mínima, busca una escletxa per esquitllar-se del món, com un cuc sense terra.

Mira al cel i pensa: "Que bonica, aquesta lluna, no deu entendre d'infeliços, només coneix els qui toquen el cel!". Davant seu, el camp de futbol d'aquell petit poble, un no-lloc sense nom. Hi ha anat a petar fugint dels silencis, dels sabors amargants i les paraules mal dites. Cansada de tot.

Darrere, els fars cegadors dels viatgers de diumenge se li claven al clatell ara sí ara no, i el retrovisor, tossut, li retorna llampades intermeitents, inconstants.

Pensa que fan via amb pressa perquè saben on van. Retornen a casa i algú els hi espera. Potser demà, ben aviat, matinaran per treballar o es podran quedar al llit i deixar passar les hores, esperant una tarda d'amics o d'amants, gastant el temps amb aquella parsimònia dels qui viuen la vida sense grans alegries, es conformen i la viuen i prou. Al fons de l'estómac, un fibló d'enveja li desperta una arcada que li mor a la boca. Fàstic de vida!

Remena la bossa, els dits tremolosos i un pes a la gola de paraules no dites que li assequen la llengua. Remena i no ho troba... Collons!

Fa una estona que ha sortit de casa, boja de neguit i embriaga de llàgrimes, amb aquell desassosec... Els ulls li couen i les galtes li cremen amb el foc de la ràbia. Ha perdut el nord i el sud ja no el troba, com el que cerca a la bossa, que ja no hi és.

Fa una estona, volant a les mans, ho ha deixat tot enrere. No pot pensar ni vol: ni família, ni fills, ni amigues que escolten..., la feina tampoc. Ho ha deixat tot enrere com qui no deixa res.

I un cop al cotxe s'ha sentit ella per fi, alliberada de tot, ni cadenes ni llast. Ha agafat el camí que ha trobat més planer, sense revolts, recte, i s'ha afegit a la cua dels viatgers de diumenge, però ella no torna, se'n va, i condueix lentament, lentament, un destí que l'espera. No pot pensar ni vol i apuja el volum de la música per matar els pensaments, els eixorda.

D'esme hi arriba: el camp de futbol a la nit està mort, buit de crits i rialles, abandonat, solitari com ella.

Remena la bossa i no ho troba.., que estrany!..., sí, sí, és allí, ja ho té. Obre el pot i, a poc a poc, se les posa a la boca, se les va empassant, sense aigua, per notar-ne el refrec. Finalment, la calma, i sense cap recança tanca els ulls que no obrirà més. Llampades intermitents enlluernen el cotxe.

9 de novembre. Allà a la casa que ha deixat per sempre tremolen els vidres amb el castell de focs i tot s'il·lumina, el cel, el riu... tot. I el retruny del tro final deixa el temps en suspens uns segons i després la calma, res més... final de festa!