dimarts, 31 de gener de 2012

Arròs de diumenge

Concentrada a la cuina, un diumenge més, remena la cassola amb la cullera de fusta, ara a la dreta, ara a l'esquerra i pica a la vora de l'estri de fang. Aquell tac-tac-tac de l'arròs de diumenge.

La casa, perfecta, tot net i endreçat, el foc ben alegre, fent companyia, i la llenya a la vora, esperant per cremar. Emplenant el silenci, sona la música.

De bon dematí ja ho ha decidit, pesant-li la vida com un sac de ciment: serà l'últim any, no ho pot suportar fingir l'alegria, les ganes, el riure, amb un trau al cor que no es deixa cosir!

Sona Gardel, amb la veu esquinçada, i el cor foradat se li encongeix una mica, esgotat de glatir. "Percanta que me amuraste, en lo mejor de mi vida, dejándome el alma herida y espina en el corazón..."

Ja no queda res, per dins està buida i el que ha construït, casa, família, se n'ha anat en orris, com aigua entre els dits.

Li sobra una estona i surt al carrer i un missatge instantani li arbora les galtes: "Ets a prop. Et vull veure ara". El nom, al missatge, més poètic que mai, així és que el veu ella amb els ulls de l'amor, un amor de mentida que espanta el dolor de la solitud. Un oasi poètic en el desert arenós que li resseca l'entranya.

Contesta, lleugera, "ja vinc, sí que hi sóc. Només mitja horeta..." Deixa la casa, s'escapa, en fuig i arriba a la cita, secreta... Hi arriba i el veu, morè i ben plantat: ell sí que l'espera, un amor amagat. No té gaire temps, només dues hores i les regala a ell, pendent dels seus gestos.

A l'ascensor, l'olor de pintura li ennuvola el cervell. Entra i s'asseu en aquella cadira mentre ell la mira, atentament, per no perdrese'n res, ni un sol esborrall.

Li diu "quieta" i passeja la vista, suaument, per tot el cos d'ella i la imagina, ufanosa, en un altre temps. Amb la mà li dibuixa les línies del cos, unes corbes perfectes, i li esbossa la boca. I ella, que el sent, tremola per dins, delerosa. I amb mans delicades li repassa les cuixes i els botons del pit mig amagats entre el plecs de la brusa.

I amb mà decidida li retoca els cabells, els hi embulla una mica, arrissats i suaus. Al cap d'un moment li ressegueix l'orella amb arracada petita que li emmarca la cara i el coll, que remata, tan blanc, el seu bust perfecte.

Aquella mirada la fa sentir forta i li enlaira l'esperit. Han passat dues hores i ja han acabat. Ella ha marxat, cor ardent, cap a casa, la família l'hi espera, convidats a dinar. Hi entra nerviosa, un pèl esverada, que fer anys no li agrada de ja fa molt temps.

Es posa a la cuina i acaba el dinar: tira l'arròs, vuit mesures de tassa i espera, impacient. Toca el timbre a la porta i va a obrir, decidida, "passa aquí i deixa-ho amb compte", diu furgant la cartera. Amb un bitllet rebregat li paga l'entrega i el deixa marxar, que marxi de pressa que té feina a fer.

Desembolica el paquet i hi penja una nota que ha escrit, de memòria, sense dubtar ni un moment: "Família, aquí em teniu en cos i sense ànima perquè recordeu l'aparença subtil d'una dona invisible. Que dineu de gust, a la meva salut!"

I deixa el quadre pintat amb amor sobre la cadira que ocupa al voltant de la taula i agafa l'abric i se'n va. Un cop al carrer, camina i camina sense girar-se. No hi tornarà més. I mentre camina, el cor se li alegra. S'atura de sobte a comprar un pastís i sobre el vidre mateix de la pastisseria hi clava una espelma. Sense vacil·lar, bufa i l'apaga mentre deixa anar el pes dels records que s'escampen, volàtils, com el fum de la cera.

2 comentaris:

  1. Respostes
    1. N'hi ha moltes, Roser, de dones subtils i anònimes, que ho fan fàcil als altres. Moltes vegades són invisibles, ningú no les veu. Va per elles!

      Elimina