dimarts, 21 de febrer de 2012

Present imperfecte

Després de pensar-hi durant hores seguides s'ha fet una llista que li doni resposta: què fa malament? N'està ben segura que no pot ser gran cosa, una petitesa en què no para esment ni que vulgui.

I la torna a mirar, la llegeix, l'estudia, i no ho descobreix, lletreta petita de qui no gosa dir la veritat del que pensa i no gosa ni escriure-ho de la por que li fa el trasbals de la vida que s'hi pot albirar si és clara la lletra.

Asseguda al sofà arreplega la manta que li escalfa l'espera de les hores perdudes, i sobre el blanc de la ment gargoteja arguments que donin suport, imperfectes, a la vida inventada a què no vol renunciar.

I tot d'un plegat, la clau a la porta que, abans de girar, ho ha sentit, tentineja, cercant d'encertar, en la confusió de l'alcohol, el forat d'un pany que ja no guarda res, incertesa només d'un present imperfecte i un pretèrit malmès, tan llunyà.

Ara entra i la veu, no la mira, la ignora i li deixa sentir una onada de fúria prenyada de burla i d'indiferència. I per sota el nas fi, aquella rialla dels qui volen ferir els qui tenen a prop, per sentir-se més forts en el seu cau de febleses.

I a ella, tot d'una, l'angúnia passada se li acumula a la gola i li desfà les paraules, rabioses, que ja no podrà dir, i el discurs se li esqueixa i no és ella quan diu amb un fil de veu: "no et puc suportar; tu qui et penses que ets?".

Per fi li han sortit les paraules recloses que fa temps que imagina i el dit amb què el signa li tremola insegur. Ben de pressa el retira perquè ja veu venir la bèstia adormida que despertarà. I ell s'hi acosta i en un núvol etílic li aixeca la mà, ressentit amb la vida, i el cop que no dóna esmicola a trossets el poc que quedava del que han compartit.

I de sobte el silenci, no se sent però pesa, i el cop de la porta que en tancar-se ressona com un tret de canó.

I ella, irada i amb l'orgull malferit, prepara la bossa amb el poc que li queda: tres besades comptades de quan eren amants, les rialles perdudes en cada batalla i els sabors amargants dels moments malviscuts.

I amb aquell equipatge pesat de portar camina endavant per noves dreceres que li semblen segures i tan solitàries. I mentre fa via descarrega resolta al costat del camí la motxilla pesant que li frena la marxa, per no destruir-se.

I un diumenge plàcid, a la Barceloneta, se sorprèn satisfeta davant d'un refresc. La llum l'enlluerna i no fan prou barrera les ulleres de sol, i gaudeix de la calma del matí de diumenge silenciós i tranquil.

Serè el mar al davant, cadencioses les ones li acompanyen la lletra de la seva cançó, que va repetint amb ritme imperfecte, com una lletania. I Leonard Cohen li ressona a l'oïda, com la brisa marina: "If you want a lover, I'll do anything you ask me to..."

De sobte s'atura i calla de cop perquè algú la saluda. Allí al seu costat el veu, després de tants anys, palplantat i rialler, gens canviat. I amb aquella alegria dels qui no recorden li diu "hola, quants anys sense veure'ns..." i ella respon amb la veu esquinçada "hola, quina sorpresa..." I es fixa que l'home va acompanyat d'una nova família que li omple la vida. I un impuls del passat li esborrona la pell.

Sense gaires pareaules es diuen adéu. Mentre marxen els mira com si no els conegués i es fixa en la dona que, per un moment, li ha aguantat la mirada. I li ha vist als ulls la por del futur i aquella tristesa de secrets vergonyants que tant costen de dir. I quan es van allunyant s'esborra per sempre aquell eco distant de mil portes tancades de cop que, per sort, no tornarà a obrir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada