dimecres, 29 de febrer de 2012

Mirades creuades

Van caminant pel Passeig de Gràcia, concentrats a parlar, pendents l'un de l'altre. Un tema poc transcendent que els manté connectats amb un fil invisible, que no es veu però hi és, teixit amb les ganes d'anar més enllà i de descobrir-se.

Semblen, de fora, una parella normal d'aquelles tan típiques que enceta aventura: paraules de sobres, mirades creuades i al cos l'alegria de qui se sent desitjat, un tresor amagat que es mostra de nou, amarat de riqueses.

Fa poc temps que es festegen com qui no vol la cosa; fer sense dir i no perdre el control d'escollir i decidir, a cada moment, el ritme a seguir en el seu ball conjunt, sensual i arriscat.

Posen en joc el millor d'ells mateixos i no mostren a l'altre les cicatrius, que ja hi haurà temps. Desitjos potents d'agradar l'oponent més enllà de qui són, mostrant aquell jo que s'han fabricat, ideal.

Ell, atractiu, es veu complagut penjat del braç d'ella, escoltant-la quan parla amb interès creixent que no dissimula. La seva mà forta servant-la, segura, per mantenir-s'hi a la vora. És alt i correcte i sembla sincer i dels seus ulls melosos se'n desprèn calidesa, una utopia de parella perfecta, atent i expressiu, amb el desig de romandre en el mateix univers.

Per dins insegur, vacil·la en secret de donar-se a ella, la dona que cerca, potser, de fa temps, però tan irreal... L'espanta sentir-se, en la seva il·lusió, vulnerable i dèbil, exposat en un joc sense normes pactades. I no ho verbalitza. La vol i no ho diu, però s'hi apropa amb l'impuls d'acostar-se-la als llavis i besar-la un cop més per no dir les paraules que el comprometrien.

Ella mai li sent dir "que bé estic amb tu" sinó "que bé que estem junts", construint un nosaltres que no evidenciï la por de recaure en un vincle impossible que el faci patir.

Ella, expectant, sembla contenta de tenir companyia i somriu, seductora, per correspondre'l. S'hi sent molt a prop perquè ell li endevina, entre converses banals, els desitjos que amaga i no vol desvetllar fins que no en sigui l'hora.

No promet amor, ni projectes conjunts, ni destins compartits, perquè no sap què vol. Amb ell hi està bé, moments puntuals en dies marcats en vermell en el calendari, que la deixen lliure i no l'obliguen a res. Res no li ha promès però no el vol decebre ni desassossegar-lo.

Ha estat molt ambigua i ho sap i no ho diu. Tampoc no rectifica i no li assegura el que ell vol sentir perquè no ho pot fer sense dir mentida i farcir d'engany el que comparteixen. Ella, segura, vol assajar una nova manera de relacionar-se, sense llaços que estrenyen ni promeses incertes, ni olor de renúncia a altres vides possibles abans de conèixer-les.

I davant la Pedrera s'aturen els dos i es fonen joiosos en una abraçada que no acaba mai més, llarga i intensa. Les galtes es toquen i comparteixen alè i la urgència per l'altre se'ls veu a la cara colrada de foc i a la punta dels dits que, sobre la roba, pidolen sentir el tacte de l'altre.

I passa de sobte el que no ha de passar: l'atzar s'interposa sense avisar prèviament i apareix del no-res aquell altre ell que completa setmanes en calendaris oberts de dies marcats.

Espera, pacient, el final d'abraçada i somriu astorat sense entendre gran cosa i mirant-la als ulls com si fossin ells sols la saluda "princesa, que feliç sóc de veure't". I no li costa acostar-s'hi i abraçar-la ben fort i prémer-li els llavis contra els seus, petoners, i delectar-se en el bes que, com sempre, la guanya.

El temps s'ha aturat, i el brogit, i és tènue la llum com en un final d'acte: només són ells tres en un cercle tancat que fa molt difícil un triangle perfecte d'angles polits.

El semàfor en verd els aboca al damunt un riu imparable de vianants apressats i entre la multitud es miren tots tres, entenent-se, per fi, sense dir ni paraula. I ella, alleujada, va obrint el cercle que tenien tancat, la mà dreta a l'un i a l'altre l'esquerra i un futur al davant que no es pot preveure.

I en el seu interior comença un temps nou i un nou calendari amb dies marcats de colors diferents que ja no s'han d'amagar, coneguts de tots tres.

1 comentari:

  1. S'ha acabat la boira, ja surt el sol, el dejuni de sentiments es converteix en banquet de rialles. Molt bé Laura, avançant, avançant....

    ResponElimina