diumenge, 15 de gener de 2012

Final de festa

S'eixuga els ulls, enfonsats i tristos, amb un gest de cansament inacabable. Arraulida al seient del cotxe s'ha fet petita, menuda. I ara, mínima, busca una escletxa per esquitllar-se del món, com un cuc sense terra.

Mira al cel i pensa: "Que bonica, aquesta lluna, no deu entendre d'infeliços, només coneix els qui toquen el cel!". Davant seu, el camp de futbol d'aquell petit poble, un no-lloc sense nom. Hi ha anat a petar fugint dels silencis, dels sabors amargants i les paraules mal dites. Cansada de tot.

Darrere, els fars cegadors dels viatgers de diumenge se li claven al clatell ara sí ara no, i el retrovisor, tossut, li retorna llampades intermeitents, inconstants.

Pensa que fan via amb pressa perquè saben on van. Retornen a casa i algú els hi espera. Potser demà, ben aviat, matinaran per treballar o es podran quedar al llit i deixar passar les hores, esperant una tarda d'amics o d'amants, gastant el temps amb aquella parsimònia dels qui viuen la vida sense grans alegries, es conformen i la viuen i prou. Al fons de l'estómac, un fibló d'enveja li desperta una arcada que li mor a la boca. Fàstic de vida!

Remena la bossa, els dits tremolosos i un pes a la gola de paraules no dites que li assequen la llengua. Remena i no ho troba... Collons!

Fa una estona que ha sortit de casa, boja de neguit i embriaga de llàgrimes, amb aquell desassosec... Els ulls li couen i les galtes li cremen amb el foc de la ràbia. Ha perdut el nord i el sud ja no el troba, com el que cerca a la bossa, que ja no hi és.

Fa una estona, volant a les mans, ho ha deixat tot enrere. No pot pensar ni vol: ni família, ni fills, ni amigues que escolten..., la feina tampoc. Ho ha deixat tot enrere com qui no deixa res.

I un cop al cotxe s'ha sentit ella per fi, alliberada de tot, ni cadenes ni llast. Ha agafat el camí que ha trobat més planer, sense revolts, recte, i s'ha afegit a la cua dels viatgers de diumenge, però ella no torna, se'n va, i condueix lentament, lentament, un destí que l'espera. No pot pensar ni vol i apuja el volum de la música per matar els pensaments, els eixorda.

D'esme hi arriba: el camp de futbol a la nit està mort, buit de crits i rialles, abandonat, solitari com ella.

Remena la bossa i no ho troba.., que estrany!..., sí, sí, és allí, ja ho té. Obre el pot i, a poc a poc, se les posa a la boca, se les va empassant, sense aigua, per notar-ne el refrec. Finalment, la calma, i sense cap recança tanca els ulls que no obrirà més. Llampades intermitents enlluernen el cotxe.

9 de novembre. Allà a la casa que ha deixat per sempre tremolen els vidres amb el castell de focs i tot s'il·lumina, el cel, el riu... tot. I el retruny del tro final deixa el temps en suspens uns segons i després la calma, res més... final de festa!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada