dimarts, 7 de febrer del 2012

Xampany francès

Un dia més es mira al mirall, sense ganes de veure's. Li fa por reconèixer en les seves pupil·les el desànim ferotge de les hores viscudes. Aquella no és ella, no ho és, no ho vol ser: la cara tan pàl·lida, el front arrufat i la boca petita, avesada que està a menjar-se paraules inútils de dir.

A primera hora d'aquest matí el fred la rosega, per dins, gel que crema i li glaça la força que l'empeny endavant, anul·lant-la. S'hi sent una estranya, en la seva vida, un mapa esborrat de camins inservibles, i en voldria una altra de ben diferent, sense pors, amb sorpreses i amb aquella màgia que fa descobrir rutes ignotes per on transitar.

Es mira al mirall i sense fixar-s'hi, prepara la màscara: molt negres els ulls, que miren intensos, i un blau tan brillant que li emmarca la vista, brillant com el traç que li pinta la rialla, plasent i postissa.

Avui hi ha quedat i en té cobejança, de fer-se'n amant. Amb ell pot ser una altra, més ella que aquella que es mira al mirall, espantada de veure-s'hi.

El veu cada dia, més ben dit l'imagina, amb els ulls del desig i unes ganes intenses de jocs prohibits que capgiren el viure. Novell, misteriós, la boira l'envolta i no el pot encalçar, eteri i subtil.

El temps, lent com mai, senyala les cinc, que és l'hora esperada, i es troben i es busquen amb mitges paraules davant d'un tallat. Concert desigual: la urgència per a ella; ell, més calmat.

No calen paraules senceres d'amor, que el cos els abrusa i els fa sentir alhora anhels de la carn. Caminen, plegats, el tros que els separa del seu món a mitges i pugen al cotxe sense haver-ho pactat, cercant de tenir-se en un lloc ignorat, com dos novencells.

No són amants i juguen a ser-ho i les mans d'ell, trapasseres, desvetllen en ella plaers oblidats. Per paga li torna l'escalf amb la boca que el torba, excitat, i ella, golosa, demana penyora: tornar-lo a besar, un bes molt més tendre, com dos vells amants.

Ja està, tot és curt, la joia i el goig i el joc i l'espurna i ella, tel·lúrica, obre la porta del cotxe aturat i, feliç i descalça, trepitja ben fort: contacte amb la terra per sentir-s'hi arrelada i no esvanir-se sense retorn.

Allà al món de fora finalment s'ha fet fosc i han de tornar-hi. Final esperat de trobades furtives. I es diuen adéu i no fins demà.

Quan ha quedat sola es mira al mirall i s'hi reconeix, ara sí: les galtes enceses i un riure ben franc, als ulls, centelleig, i el front relaxat. I a les seves pupil·les negres de nit l'esclat de diamant de les hores viscudes. I al cor i a la panxa aquell mareig lleu que provoca, autèntic, el xampany francès, que ennuvola els sentits però només una mica.

2 comentaris:

  1. Prosa poètica, encara més bo,t'ho dic de veritat.Continua, n'esperem un cada setmana. Ànim i ens veiem aviat.

    ResponElimina