dissabte, 17 de febrer de 2018

Potser només


Potser, només potser, mirant 
enrere aprendré el destí. 
Només, potser només, sentint
l’encara, que encara és l’ara,
sense el després, sabré escollir. 

Potser, només potser, acceptaré 
un futur incert de tot possible. 
Només, potser només, ho reaprendré,
la vida dolça, la fel amarga,
ara i aquí,  ho deixaré ser. 

Sense passat, sense futur,
la pulsió ferma del cor obert,
mirada neta de ment serena,
respiro fondo i em sento a mi. 

Només potser, potser només,
vivint encara, respirant  cendra
de l’au eterna que renaix sempre,
amb ulls alegres, sense patir. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada