Plovia

Plovia aquell migdia de tardor, 

plovia una pluja trista i fina,

un cel encapotat farcit d'espuma, 

tornava fosca nit la llum del dia. 

Plorava aquell migdia de tardor,

llàgrimes de sal i pluja fina,

com el dia, com la nit, un fum de cel, 

rosada que la terra recobria.

Endins una fiblada de dolor,

a fora el color de l'harmonia, 

plovia aquell migdia de tardor,

llàgrimes de cel i tarongina.

Laura C 

Onades

Segueixes l'estela d'onades marines

com qui no sap el ritme de vides viscudes

i es deixa endur, confiat,

trasbalsat per l'oratge, a punt de tot,

preparat per no res.

Un nounat de quaranta

restant hores al temps. 

I et deixes portar, endut per la força

d'ones batudes en roques caduques 

vestides pels vents. 

Laura C

Núvols d'església

                                     Al Xavi, xucran

Lents, descarnats,

com en temps de silenci,

refem el viatge

en clau tardorenca. 

Som fulles, som cel,

som pluja salada

que destil.la l'estiu. 

Alzina i ametlla

terra roja resseca,

paraules no dites,

acords de recerca. 

Infern estiuenc,

cels prenyats de tempesta

de núvols d'església

que decoren el blau. 

Promeses eixutes, 

un sol de justícia,

paraules novelles,

paraules de mel. 

Laura C

Ascensió

Pujo la costa i enlairo la vista,

la sed de la vida, incerta i pastosa,

em resseca la boca arenosa i pansida. 

Em pesa la calma d'un cel de promeses,

uns ulls que no miren travessen els núvols

enllà del silenci, en la tarda cendrosa,

vestits de cotó. La sed xardorosa,

presa a la boca, es fa aigua melosa,

líquid guaridor. 

Arribo cansada al cap de la costa,

el desànim de l'ànima avall del pendent,

ja no m'espanta la joia de viure,

miro la vida a la cara i la prenc.

Balaguer

Matí de dissabte, parada en el temps,

s'ensuma l'olor de mercat a la plaça

i als porxos els arcs, freds de tan obacs, 

teulen converses, la vida que passa!

El riu s'arrossega, amarat de silenci,

com una serp llarga travessa la plana,

doll d'aigua tranquil.la, d'ànecs captiu,

ignorant del futur i del temps que s'escapa. 

Vides que es creuen, històries secretes, 

paraules que moren als llavis aliens, 

amors que han marxat, records d'infantesa,

dissabte de plaça, parada en el temps. 

Origen

Jugant dins la fosca vespertina

s'obre pas l'hivern entre la boira

i una pluja insistent i massa fina

ruixa suau, un any més, la terra morta. 

No és el temps que et despulla de les hores,

no és la nosa de l'abric i les mans balbes,

és l'hivern inexorable de la vida 

que et retorna a l'entranya de la mare. 

Dona valenta

Que no et toquin l'ànima els cops

dels infames. Mantingues intacta

la força valenta que et vetlla la calma. 

No busquis excuses de contes de fades

i mira directe als ulls del traïdor

i la por que s'hi amaga. Bat sense dolor

les ales que et gronxen,

fuig lluny de l'amor que et mata la vida, 

fa fosca la llum i et masega les ganes. 

Dona valenta de cor de cartró, 

comença de nou, desplega les ales.