Remor

Dis-me, a cau d’orella, què sents

i la remor de les paraules 

em pessigollejarà l’ànima.

Ja no et vull

Tristesa, 

ja no et vull, 

perquè em portes a l’infern,
perquè em robes l’alegria,

ja no et vull. 

Ja no et vull,

perquè em xucles l’energia,

la foscor guanya a la llum

i ja no et vull ni et voldré més. 

Ho sé ara, no ho sentia,

res a perdre, res a fer,

res tenim i res no ens lliga,

ja no et vull, no et reconec. 

Si hi hagués una altra vida, 

i un nirvana a l’horitzó, 

ni aleshores et voldria,

deixaria de ser jo. 

Tristesa, 

ja no et vull. 

Potser només

Potser, només potser, mirant 
enrere aprendré el destí. 

Només, potser només, sentint

l’encara, que encara és l’ara,

sense el després, sabré escollir. 

Potser, només potser, acceptaré 

un futur incert de tot possible. 

Només, potser només, ho reaprendré,

la vida dolça, la fel amarga,

ara i aquí,  ho deixaré ser. 

Sense passat, sense futur,

la pulsió ferma del cor obert,

mirada neta de ment serena,

respiro fondo i em sento a mi. 

Només potser, potser només,

vivint encara, respirant  cendra

de l’au eterna que renaix sempre,

amb ulls alegres, sense patir. 

Sherezade i el desamor

Escriuré un poema ple de paraules

que mai havies dit, per poder-les llegir

mil vegades i una com les nits,

Sherezade, de contes d’amor

que allargen la vida i revifen l’esperit. 

Les diré tot llegint-les, recitant des del dins,

i al cap de mil dies formaran part de mi.

Esborraré el poema amb el valor dels vençuts,

paraules sentides, desmemòria de tu. 

Conjur ancestral de dones antigues, 

Selene i els ossos i els cercles segurs.

El poder vibrador de les dones de lluna,

de mil nits i una resant a molts déus,

triomfarà amb llum de dia, la lluna la pruna,

paraules no dites, paraules al vent. 

Haiku d’aniversari

Toquen les set, és fosc encara,

2 de gener, tinc un any més,

Al carrer tot és silenci,

aquest any l’he fet de menys. 

Desig

Desig que mossega i t’escalfa les galtes,

el pit s’accelera, pessic d’entrecuix,

el crit a la gola no neix i s’estronca,

les cuixes tibades, cosides de tu.

No et cremis la força en l’ardor de les galtes,

no perdis la veu en el crit que no surt,

relliga’t les cuixes amb feixos groc d’ambre,

Que mori el desig infèrtil i obscur!

Pols d’estrelles

Mudaré la pell

per no guardar la teua emprempta;

canviaré de cos 

per no ser mai més la mateixa;

i la ment la domaré 

per no tenir-te a la memòria;

l’ànima, resolta

a fer el camí sense la teua. 

Mutaré tota jo 

per ja no ser més tu

i seré, com a l’inici, 

ingènua i ignorant,

vell pols d’estrelles blanques.