dimarts, 13 de març de 2012

Parella de ball

Quan està a punt de travessar la porta, sent a dins, contagiosa, la música suau que rep els aprenents amb promeses fal·laces de balls encantats, de girs impossibles, passos de ball reservats per als gràcils.

Espera a la porta parella de ball, com cada divendres, pacient impacient de teràpies incertes per creure's feliç i poder conformar-se amb aquell dia a dia correcte, ordenat als ulls de tothom, tan fantàstic de viure, gens vulgar, refinat. Es fa l'hora d'entrar i ell no hi arriba, com sempre fa tard, massa enfeinat per donar prioritat a la classe de ball en què han de gaudir-se, absurd remei buit de sentit si no és guaridor.

Ell sempre ha estat un home segur que no vol predir què farà amb el seu temps. Té un rellotge especial que marca les hores del temps dels qui el volen i aquest temps no és el seu, que no gasta, gasiu. És el temps dedicat a hores d'espera, a quarts retallats als rellotges dels altres, minuts descomptats de vides alienes, minúsculs segons que consumen el temps i fins a esgotar-lo. No compten els altres, només compta ell.

Per retrobar-se han de compartir moments especials, noves experiències, veure's de nou amb ulls diferents per poder-se curar i recuperar-se, com dos malalts crònics. Ballaran els dos junts intentant de trobar en els girs compartits l'equilibri perdut.

I es fixa en els altres. Pel vidre indiscret de la porta ajustada els veu ballar a dins: els peus ben centrats en les marques del terra, encarats l'un a l'altra, a punt, agafats, cintura enllaçada i espatlla premuda per mans inexpertes de parella de ball.

Un dos, endavant; un, dos, endarrere; un dos, al costat. I ho tornen a fer fins que els peus hi van sols i no cal mirar-se per seguir, sense esforç, un ritme comú que els gronxa, impalpable, els cossos i l'ànima.

I allà rere el vidre es sorprèn enrabiada i la ira li puja com un glop de llet, agre i amarg, que no ha paït bé. I les mans li tremolen, el cor pica ràpid, se sent humiliada i desfeta per dins. Ho ha tornat a fer, deixar-la plantada sense ni avisar, no ha pensat en ella i la seva promesa de dansa conjunta ha quedat en no res.

I ha deixat enrere la sala de ball i feta una fúria, ulls coents plens de llàgrimes, s'ha llençat exaltada escales avall. No vol mirar enrere, ni rumba ni salsa ni vals, res de res. Ha callat la música que volia ballar i no hi ha marxa enrere, no té aturador, impulsiva com és.

I surt al carrer de la nit de divendres i, arravatada, recorre, clapada de fosca, la llum dels fanals. I gira el carrer, a mà dreta, encegada, i no el veu venir, aquell home discret que li ve al damunt i sense voler-ho l'empeny i el fa caure sobre el terra gelat de la nit de divendres.

I mentre es disculpa li recull els llibres que han quedat escampats sobre les llambordes. I troba, en mirar-se'l, uns ulls verds de mar que riuen distesos enmig de la fosca. I enllà de la llum dels fanals de ciutat comença a sentir una música suau que, subtil, l'agombola.

I els passos de ball assajats cent vegades en solitud li acuden als peus. Cintura enllaçada, espatlla premuda, ben acompanyada, comença a ballar.

2 comentaris: