dimarts, 6 de març de 2012

Tango iniciàtic

Es deperta, al matí, quan ja és ben gran dia, i un doll de llum grisa penetra a la suite  i la transforma en real, llum que la cega i li fa prémer els ulls per defensar-se'n.

Estira la mà i a la vora ningú, ni aquell ballarí de tangos tronats, cabells molls de gomina i mocador blanc al coll, que es guanya la vida enriolant les turistes i fent-les ballar amb tres passos comptats que el desesperen de tant repetir-los.

La nit ha estat màgica, com totes les nits que, fosques, discretes, deixen fer realitat els somnis no dits però tan cobejats dels qui passen el dia sota el jou castrador de fer el que és correcte.

La nit anterior va anar a aquell cafè per alimentar-se de la música trista del tanguista més cèlebre de l'univers argentí, Carlos Gardel, un uruguaià que cantava la pena del patir dels amants, de les vides trencades i esperances perdudes més bé que ningú. Escoltant el dol d'ell es fa el seu petit i el mal que la corca s'apaivaga amb la música i el bàlsam del tango li retorna, catàrtic, el gust de sentir més enllà del dolor.

I amb la música, el ball, la passió l'arrossega i se sent l'heroïna d'una història tristíssima amb un mal final. I el dolor de la vida li fa pessigolles a boca d'estómac i arrambada al tanguista un pessic al baix ventre, solitud i desig, la fa convidar-lo a gaudir junts la nit fins que l'estrella del dia els faci dir adéu per no veure's mai més.

I, en sortir de l'hotel, ensopega al davant amb la imatge imponent del gran Obelisc i afamada de ganes s'hi asseu sota l'ombra i amb totes les forces demana per dins "vull refundar-me i ser una altra jo per no escolar-me sense remei pel desguàs dels fracassos". I mentre ho desitja es pren el cafè que el cambrer, matusser, li ha servit displicent, ignorant del dol d'ella, del seu allunyar-se per trobar-se de nou i reinventar-se.

I sense pensar-s'ho, a la plaça de Mayo, amb un taxi gastat d'aquells tan porteños, taxista argentí ben amable i xerrarire: "vos sos catalana... Que bueno es Serrat!", i allí l'ha deixat, a la Casa Rosada, el símbol modern de la nova Argentina.

I ha passejat al pas dels autòctons, sense pressa turista, per la plaça de Mayo resseguint les petjades de les mares coratge que reclamen justícia pels seus fills perduts. I s'ha fet solidària compartint el dolor de la pèrdua, tan dura, de carn de la teva, i per primera vegada, de molt temps ençà, se sent afortunada pels fills sans i segurs que li vetllen l'espera, Atlàntic enllà, desitjant d'abraçar-la.

I per fi s'ha alleujat i se sent tota una altra, nova de trinca, per tirar endavant, i tan contenta que està se li acosta la dona, una gitana d'aquelles que llegeix les mans per vint pesos escassos i amb la mà entre les seves i mirant-la, intensa, li llegeix un futur de desgràcies marcades, amor fracassat i hores doloroses. I remata per fi amb un "vos sed valiente" la premonició.

La veu allunyar-se, mal vestida, esdentada, perseguint els turistes per llegir-los les mans, i nota les seves ben fredes, suades, per la por del futur. I tot d'una somriu i esclafeix a riure ben fort i diu en veu alta, sota el cel argentí, " les mans que ha llegit eren de l'altra, la que va arribar aquí cercant de trobar la força perduda en la lluita vital que l'ha destruït".

I corre de pressa, rabent, rere la gitana i prepara vint pesos que li pagarà per una nova lectura de mans renovades que bastiran, traçudes, el destí que l'espera.

2 comentaris: