Temps aturat

Busca una recepta ben tradicional per començar el dia. Posarà en el dinar el gust ancestral de la cuina que es fa com si el temps no existís, ben a poc a poc, a foc lent si pot ser. I a la boca li ve el regust de la infància, la dolçor de la calma del temps aturat, la rialla segura d'aquella innocència de la inconsciència de viure, respirar pausat gaudint del moment perquè no hi ha res més en la ment infantil.

Ha de trobar els ingredients adequats que la duguin directe a tornar a viure el moment sense por d'un futur que no hi és ni s'espera, preparada per tot, delerosa de res, calma total de temps que no passa però flueix lentament, un riu d'experiències de canvis constants però imperceptibles.

S'emplena la copa de cava gelat i bombolles alegres mentre Freddie Mercury ressona a la cuina i l'eleva lleugera per sobre de tot, com l'olor del menjar que tot ho ha envaït evocant el passat. I fa un glop de cava a la salut d'ella, de la dona valenta que li va fer de mare, dona de poble del segle anterior, sis fills i sense home i amb el caràcter potent de qui ha patit molt i ho ha superat, la vida hi obliga!

I en fa un altre glop a la seva salut i jura segura que no l'oblidarà mai i apuja el volum de la música màgica que la fa sentir ella com és de veritat, una sentimental rere la cuirassa de seguretat que vesteix, mentidera, en la vida diària.

I balla una mica, no la veu ningú, mentre fa xup-xup a la cassola de terra el que ha preparat per lligar-se a ella, la dona cuinera que li deia a l'orella, fluixet, en secret: " Tu seràs algú en el futur que t'espera, no desfalleixis, tu pots, que jo ho sé. Seràs una dona que decideix per ella sense fer-se enrere per res ni ningú". I mentre li deia això li feia tastar el dinar de diumenge per afegir-hi la sal que hi faltava i equilibrar el sabor de la menja de gust ancestral.

La recorda serena, amb la copa a la mà, i amb el record li rendeix l'homenatge que l'altra es mereix amb escreix, mare dos vegades, d'ella i de la seva, sàvia cuinera de consells a foc lent. Fa molt temps que ha marxat i la va deixar òrfena, sense voler-ho, i ara que ningú li diu "nena" la troba a faltar per deixar-se anar com una criatura en el temps aturat i la innocència perduda.

A fora, el dia no es mou, no fa sol, està núvol, i la primavera no s'hi endevina i plou una pluja lleugera i subtil que deixarà aquella olor de terra mullada que tot ho renova.

I la flaire de terra es barreja, promíscua, amb la de cassola i l'empeny a pensar que encara ho pot fer, tornar a començar sense recança, essent ella per fi, sense dubtar-ho, la dona que l'altra preveia en els secrets de la cuina.

I se sent animada i les bombolles del cava li baixen als peus que es mouen, rockers, mentre remena amb cullera de fusta la cassola de fang. Al carrer, entre les gotes de pluja d'abril, queda suspesa la campana que toca, tocs lents, un lament, toquen a morts: sí que passa la vida i se'n va per no tornar més, fugissera.

I ben decidida, apaga la música i mostra respecte, com li van ensenyar quan era una nena, tal com va aprendre, alumna de nota, tasta el menjar: una mica de pebre i un pessic de sal. Serà un bon dinar. Ja ho ha decidit, tot continua i ella també i ho farà bé amb receptes antigues de dones cuineres de plats suculents.

I a la ment li acuden, amb significat nou, les paraules de Mercury, que fa seves, autèntiques, sense cap por d'aprenent de cuinera: "Show must go on" li ressona a la ment i la fa sentir viva.