Flors en conserva

Entre llibres i roses, enmig de la gent, se li'n va el pensament a un altre Sant Jordi, trenta anys enrere, un dia de sol que estarnava les pedres. I sent a la pell endurida pel temps la nostàlgia olorosa de roses més tendres, poncelles vermelles que clapen records d'un amor de bugada, fresc de tan blanc.

Va passejant, paradetes guarnides, agafada orgullosa de la mà de ningú. Un buit al costat que la va acompanyant sense treva possible en el seu deambular entre roses i llibres. Sadolla de lletres escrites per altres se sent blanc sense negre de cal·ligrafia: quartilla impol·luta de vida per viure, interrogadora d'històries futures incertes i obscures.

I enyora sincera aquell enamorament de nena atrevida de trenta anys enrere, quan creia, innocent, que el goig que sentia era immortal. Només ella podia, vestida de negre i enjoiada de roses, tocar el cel amb les mans d'un blau tan intens que semblava irreal. En la màgia envejable d'un amor com el seu, incondicional, hi cantaven els àngels del cel blau que fregava amb les puntes dels dits.

El temps s'ha escolat i l'ara és aquí. S'atura perduda entremig de la gent i rebusca en la bossa que li penja del braç un cigarret per tranquil·litzar-se. I n'aspira l'aroma que s'ha estès rambla amunt, jardí improvisat de flors en conserva, roses ben mortes tallades arran que pinten la rambla de colors impossibles. Impossible és escriure amb lletres perfectes sobre paper marcat de tinta esborrada.

Cigarret a la mà, ensopega amb el rètol de la parada que busca i el llegeix fort i clar, per sentir-se la veu i tornar-se a trobar, perduda que estava: "llibres d'oblit". I hi comença a cercar un volum impossible confegit amb paraules que guareixen el mal de records dolorosos. Remena i remena i no hi troba res, només papers grocs, polsegosos de temps, desgastats i inservibles.

I dos pams més enllà, la segona parada, amb nom poc comercial que desassossega: "llibres de lluita". I un grupet de gent, de semblança madura i anys indefinits, que hi rebusquen lectures que els empenyin a viure, dia rere dia, amarrats a l'armella de l'obligació: una feina insegura, la família difícil, la ràbia engabiada al fons de l'entranya per no poder ser ells.

Els ulls li espurnegen d'excitació. A la vora mateix, una altra parada, l'última de totes, amb música en viu que alegra l'estada dels lectors potencials que s'hi amunteguen. Els pessiga la fam de lectures amenes, fruits saborosos de versos d'amants, de joia de viure i primaveres eternes. "Llibres d'amor", així diu el rètol que interpel·la en silenci la passió dels vianants i els permet temperar el desig que els rosega de sentir-se estimats.

S'hi atansa a pleret, com si no volgués ser-hi, i amb els colzes punxents es procura un espai entre la cridòria de lectors esverats. A les palpentes, estira una pàgina de paper masegat que ja no té llibre en què estar empresonada i, atabalada, fuig del tumult i s'amaga a la vora dels músics de carrer.

I allisa el paper que ha pogut engrapar a la paradeta dels llibres d'amor i el llegeix, sense pressa. Vol gaudir de l'essència d'amor infinit que traspua, gentil, la veu del poeta: " Perquè has vingut han florit els lilàs i han dit llur joia, envejosa, a les roses..." Mentre va llegint, va pujant per la rambla i a poquet a poquet va deixant enrere els sants jordis passats i perd pel camí els llibres de lluita que havia comprat i oblida els d'oblit en un banc de la rambla.

Tot passejant entra a la floristeria que troba primer i amb paraules alegres diu al dependent " vull un lilà blanc per plantar-lo al jardí". I el noi se la mira com si no l'entengués: "no vol una rosa?, és el símbol perfecte de l'amor català". I dient que no, surt de la botiga amb el test a la mà, amb promeses de liles per al pròxim Sant Jordi. "Perquè has vingut han florit els lilàs... Perquè has vingut ara torno a estimar. Diré el teu nom i el cantarà l'alosa"

I el buit del costat, fidel companyia a qui dóna la mà, va regalimant en la tarda d'abril, un sol que estarna, fins a desaparèixer.