Quan érem David Bowie

Amb passes menudes accelera la marxa, justa de temps, i travessa el pont elevat que creua la via. Mira el rellotge i es neguiteja: deu minuts per sortir..., encara farà tard. Quina ràbia!

La boira li ha barrat el pas durant tot el trajecte en cotxe, implacable, allargassant la ceguesa nocturna fins a punta de dia. Ara només li humiteja els cabells i la cara, pixanera com és. El rellotge de l'estació, tic-tac tic-tac, despreocupat del món, continua el seu ritme compassat, ni s'immuta. Ella esbufega, feixuga.

Entra a dins, per sort arriba, en punt, però arriba mentre sent la cantarella que anuncia el seu tren. Passadís avall, enfila la rampa que la deixarà a l'andana, i mentre la cinta li corre sota els peus, agafa el mòbil i escriu un missatge: "Bon dia, carinyo. No pateixis, ja hi sóc. Enyora'm una mica, però no massa..."

Entrant al vagó, una bafada d'aire calent li fa venir basca. Uf, massa roba! Mentre es desempallega de la bufanda i amb la jaqueta a mig traure, repassa els números que marquen els seients: 194, 196, 198..., fins que els ulls ensopeguen amb la senya que busca: 200, passadís.

Amb una llambregada, es fixa en la noia amb qui compartirrà viatge: prenyada, com ella. Ara es miren l'una a l'altra, còmplices, segures les dues que comparteixen destí. Rialla cortesa. "Bon dia, companya. Disculpa, és el meu", l'assabenta assenyalant el seient amb el dit. I l'altra, amatent, arreplega la bossa que hi ha abandonat, desmaiada.

Portes tancades i amb lentitud, enceten camí. Acluca els ulls i es concentra en aquell silenci de primera hora que s'instal·la al vagó. Es deixa anar i, sense voler-ho, aquella basarda dels últims mesos li ve al pensament, la tenalla. Un fill ara, en aquest moment... no era el millor: els altres fills, grans; la feina, precària, i el company, embrancat en negocis incerts. Però com que ell ho volia li va dir que sí, complaent. Sort que s'estimen, després de tants anys, i l'amor tot ho pot!

-¿Para cuándo lo esperas? -li pregunta la noia asseguda a la vora... tan jove!- Yo lo tengo en dos meses.
-Sí, jo també -li respon sense ganes-. I tot ha anat bé, fins ara?

Sense esperar resposta es gira i l'observa: pocs anys, cap a vint, mirada espontània i pell de vellut, tan fosca com l'ében. I els llavis molsuts i la boca riallera.

Li ha fet recordar, tot d'un plegat, la història de Bowie. Bowie... la banda sonora de la seva vida. El músic excèntric, de mirada enigmàtica, enamorat d'ell mateix.Un Narcís britànic penjat de l'encant de la reina somali de la passarel·la. Bowie li agrada, i al seu company, més. Es pot dir que l'admira, el venera, el seu ídol: cap músic com ell, tan diví!

-Disculpa un momento -i la veu allunyar-se, mentre camina, vagó enllà, buscant no sap què.Sona el telèfon atrapat a la xarxa del seient del costat. Just ara que marxa li sona el telèfon. Desmenjada, se'l mira. Qui li deu trucar, ara, insistent?

La sang se li glaça, la pell de gallina: no és veritat el que veu! Allà a la pantalla, reixada de xarxa, la foto d'un home, l'home que truca, i un nom conegut, conegut de tan seu.

I l'altra retorna al seient, ben tranquil·la, consulta el telèfon i de sobte somriu i sense saber-ho li escup a la cara el verí de l'engany, fastigós.

-!Mi hombre, que llama! Él es su padre... -i amb la mà ben oberta s'acarona la panxa, ignorant de tot, del dolor de l'altra.
-El meu no té pare, no en té, ara ja no -i s'abraça la panxa.

Vençuda, gira la cara i mira endavant, sense veure-hi. Dues llàgrimes de desamor li rodolen cara avall, amargues com la fel que destil·len. El món li ve a sobre, més immens que mai. I a fora els arbres corren de pressa, borrosos, entre la boira.