dimecres, 2 de maig del 2012

Fènixs nocturns

Plou al carrer a bots i barrals. Aparta l'estor i mira la terrassa, fosca, mullada, una gola de llop que no invita a sortir. Ha dit que sí a la proposició per no quedar sola i seure a escoltar com cau la pluja, rítmica i trista, sobre el celobert. Les gotes nocturnes, com agulles de pi, perfumen la nit i fereixen la calma interior que ella s'imposa, respirar compassat.

Mentre s'espera recull les dos tasses del cafè de la tarda que baden, resseques de sucre, sobre la tauleta. I aprofita, lleugera, per treure la pols de sobre dels llibres. Lectures que esperen el moment oportú que algú els doni vida amb ulls àvids d'històries per descobrir.

Li truquen al timbre de l'intèrfon que ja pot baixar, paraigua a la mà per no batejar-se, ritual iniciàtic, amb la pluja de nit, que cau insistent sobre la vorera. Van caminant fins al restaurant, la pluja no cessa, frisosa de maig, i inocula a la terra la saó necessària per fer-la ben verda. La terra promesa acaramullada de fruits de secà.

Ja hi han arribat, diuen "bona nit" i hi troben, sorpresos, més gent que no esperen, ventall reduït de versions humanes, perfils variats de fènixs nocturns que cerquen la fosca per batre les ales.

Hi ha el desencisat que mira, callat, el que passa a la vora. Observa només les vides dels altres; la seva, perduda, no paga la pena, i aprofita paraules de converses alienes per imaginar que tot és millor en cases estranyes.

A la seva vora, el que ha patit més del cos que de l'ànima. La malaltia l'ha fet adonar que res no és etern, tot cau i tot passa i cal aprofitar de la vida l'instant. Aquest "hi som ara, potser no demà" li ha pesat massa, una revelació per a resistents a les envestides. Per suportar-ho, pólvores màgiques amb tacte de talc, el bàlsam superflu per als qui han perdut tant que ho arrisquen tot. Un granet de força i de lucidesa artificial.

I s'asseu al costat del fènix vistós que ha perdut el niu i no el recupera malgrat els esforços. Ho prova i ho prova i no hi ha manera. Arrossega el llast de la vida viscuda i no troba el fil de la que ha de venir, laberint sense Ariadna que l'impulsi a seguir sense renunciar.

I li fa una rialla només amb els llavis que ella retorna amb un gest de promesa que va més enllà de la cortesia. Però els ulls els té tristos, fosca la mirada de ninetes negres cansades de tot, fins i tot de promeses afalagadores.

En queda un altre, que no s'està quiet, a la cerca contínua de l'aventura. Xerra i no diu i riu sense gràcia. El protagonista d'una obra acabada que ha fracassat abans d'estrenar-se. Es disfressa, impúdic, d'irreverent per no doblegar-se a les convencions i per dins està buit com un arbre corcat, escorça resseca i arrels de mentida.

I després dos parelles que semblen felices, refetes de nou, reconstruïdes amb pedaços antics de vestits mal tallats que han resistit el desgast de la vida. Ara llueixen com ocells diürns i en ells es concentra la llum de la sala que deixa  a les fosques la resta de taula i ombreja els perfils dels fènixs nocturns.

I enmig de la fauna de vida nocturna ella, asseguda, es mira i no es veu. No es troba, no hi és. S'adona que és buida com l'arbre corcat de l'aventurer i que, en l'alegria que reparteix, només hi ha les ganes de ser diferent i de projectar-se, miratge enganyós, amb la llum de quinqué que il·lumina la taula.

S'alça tot d'una, cadira per terra , i no diu ni "adéu" abans de marxar. I es llança al carrer sense paraigua i nota la pluja sobre el cabell. Les gotes rodolen sobre la cara i li enganxen al cos la roba mullada. Xopa de pluja fèrtil de maig camina descalça per la vorera i l'eixutesa de dona resseca, terrós consistent, es comença a estovar com la terra agostada de la Noguera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada