Sol de trons

Comença el dia amb el peu al revés, diuen que l'esquerre. Potser és que està núvol i el gris del carrer, com el fum de la palla, dens a glopades, pinta el paisatge de fantasmes antics, que són ben presents però no es manifesten.

Asseguda a la cuina, remena el cafè, com cada matí, i el suc de taronja, del color de l'estiu, li fa la guerxina, traïdor, vestint de rovell l'ambient apagat.

No ha dormit a la nit, estava intranquil·la i ha mudat la pell de serp sibil·lina que la protegeix d'enemics invisibles: s'ha fet petita perduda en l'onatge del llit solitari que ningú comparteix. I amb una pell nova, d'angúnia i neguit, ha vist com la nit moria de pressa i a punta de dia s'ha llevat, matinera: "que passi ben ràpid, aquest dia feixuc".

Sucant la torrada al cafè americà es va preguntant què passa dins seu. L'estómac li pesa, pedra foguera, i la bola de foc que li puja a la boca li crema la gola i la deixa ben muda, paraules de cendra que s'han esvaït, com el fum de la palla, abans de ser dites.

Esquitxa la taula amb el tros de torrada que es trenca, pesada, com els seus pensaments, mentre el timbre insistent de dit de carter escrostona el silenci de les parets de la cuina.

D'una revolada va a obrir la porta, segura que està de males notícies, i al cel s'endevina la llum que enlluerna, un sol lleganyós de premonicions de noves amargues, aquell sol de trons que marca tempesta.

Recull delerosa el sobre rugós que li allarga el carter i abans de llegir que ve del jutjat ja ho ha endevinat, sibil·la de nou que domina l'oracle. I en aquell moment demana al carter "no marxis, sisplau, que no ho vull fer sola" i el noi novencell, missatger de fa poc, no sap dir que no i espera pacient al marc de la porta que ella llegeixi el comunicat.

I mentre l'observa obrir el sobre tancat amb mà tremolosa, li veu al darrere, només un moment, una ombra incorpòrea, un bri d'esperança que li escapa del cos, cercant la tronada que mulla el carrer.

-Passa, sisplau, ho hem de celebrar! Papers de divorci...

-Vol dir? No ho sé pas... la feina... és que jo...

-No  valen excuses, va passa, no badis...

I tanca la porta i l'estira amb la mà que agafa amb les seves, glaçades de nits en llits solitaris. I el besa a la boca buscant-hi un gust nou de promeses plaents que hauran de venir. Dòcil, lleument, ell s'hi resisteix, els músculs tensats, sorprès per la força de la seva besada. El cos li cedeix, finalment, embullat en el d'ella, desig que la crema i ja no té amo. I abraça, pell nova de trinca de serp resistent, el que ell representa, l'oportunitat de tornar acomençar, de bell nou, i no viure més dies feixucs encetats amb l'esquerra.

I els trons al carrer retrunyen potents i la casa segura, llar de família, tremola una mica, esquinçada pel so.