Senderes trillades

Va pedalant al compàs que marca la màquina, sense parar-hi atenció, un ritme seguit i monòton que li embota els sentits. Pedala i pedala per no arribar enlloc, amb el miratge enganyós d'un cos molt més jove que li aplani el camí per tornar a començar, de bell nou, més enllà dels quaranta.

És més orgullosa que una vella diva i no ho vol reconèixer que persegueix, decebuda, les ganes de viure, l'emoció del futur i la força caduca de la joventut, que ha passat de puntetes i no tornarà.

I allí al costat seu, aquella altra dona, quaranta com ella, pedala i pedala cercant de trobar, en un físic perfecte, la clau de la màgia que s'ha endut el temps, implacable, en passar.

S'hi posa a parlar i es diuen mentides, com cada dia, mentides d'aquelles que no volen fer mal, que enganyen els altres per fer-los sentir que no està tot perdut.

- No, si jo visc feliç. Això de l'esport és un passatemps... activar-me una mica... per estar-ne segura, que em cuido com cal.

- I no et fa mandra venir cada dia? -pregunta l'altra per allargar la conversa.

- No gaire, no. Em sento contenta contemplant-me una mica. N'he après molt d'aviciar-me en tota una vida!

- És veritat, tens raó. Malcriar-nos un pèl i dedicar-nos esforços ens fa revifar, com un peix a l'aigua.

I així cada dia, converses banals, veritats amagades que no es poden dir per no despullar-se i mostrar-se ben nues i encara més fràgils als ulls de qui mira.

Ella no hi pensa que l'altra la sotja, que té ganes de veure-la com és de veritat: fora caretes de dones valentes, mirem-nos als ulls i donem-nos les mans. I anem més enllà de l'avui que ens envolta, volem tu i jo juntes, sense final.

Ella ni ho veu, que sigui possible, que l'altra l'entengui de mirar-la als ulls, escoltar-li la veu i sentir-la propera, i pedala i pedala per marxar ben lluny. Qui ho sap què l'espera! Però sap què no vol: jugar la partida amb cartes marcades que la perjudiquen. Ja no es vol sotmetre, ni donar explicacions ni viure sense ales que la facin volar.

I un dia i un altre l'altra la guaita i la fa sentir bé sense paraules. Companya incansable de viatges enlloc. Sense saber ben bé com, li explica la vida i les ganes de canvi, de córrer senderes sense trillar i ensopegar-hi, sense haver-ho triat, l'alegria de viure i el riure tossut, que arriba per sempre i no marxa mai més.

I així cada dia, dos cossos passats més enllà dels quaranta que amaguen a dins ànimes noves maldant per trobar-se i fer-se companyes de viatges més llargs, a terres ignotes de senderes trillades.

I l'altra l'encara, una nit, en sortir, i a la llum de la lluna li cerca la mà i li agafa i li diu a pleret "vine amb mi i volem juntes fins a terres llunyanes. Dóna'm l'amor que et fa ser com ets. Jo et donaré, cada dia, si em deixes, partides de cartes que no estan marcades i jugarem net tu i jo. Deixa't sentir el poder de ser lliure que t'endanya per dins i que malda per néixer."

I ella es sorprèn i vacil·la i primer diu que "no, no t'entenc", i enretira la mà que l'altra li serva, tranquil·la. I una glopada de ganes de viure li omple la boca i no la deixa parlar. I més dòcil que mai, com un xai desvalgut, es deixa guiar, negra nit, fosca enllà... Qui sap si demà trobaran totes dues camins per recórrer, senderes trillades que es deixin sembrar.