Marina poètica

Vola l'estel com un ocell sense niu, sobre l'arena. Al passeig marítim formigues humanes dibuixen camins en un caos discret: aquell amb el gos i rialla a la cara, i l'altra amb parella, amor convencional de besades supèrflues, ràncies i escasses.

Ella s'ho mira com una estrangera, és d'un altre món i saber-ho fa mal. I mentre l'estel voleia lleuger, fúcsia de moda, pistatxo lluent i groc cridaner, observa extasiada el passeig vora el mar. Passa fuent la patinadora, rodes rabents, vial mariner.

I ella s'ho mira, terrassa indiscreta, i té enveja de tot i no enyora res, sola que està en el seu despertar de dissabte a la tarda. Una bona amiga l'ha convidat. Conèixer gent nova, experiència expectant en la solitud.

I arriba un missatge d'enamorat al xat que té al feisbuc, paraules fingides que enardeixen el cor i li donen poder en la distància. Emoció fugaç de dissabte a la tarda. El desert solitari en què ha sobreviscut l'ha fet adonar del valor de ser lliure, preu elevat, absolta per fi de dependències.

I durant un moment es troba bonica en la rialla sincera, estrella de mar, i decideix retratar-se ben sola, marina poètica de platja foscant. El sol ja s'ha post rere el mar esverat que ratlla la línia de l'horitzó.

Arriben festius els convidats, plats exquisits per guanyar-se una nit de coneixences inesperades, persones fantàstiques que contemplaran el passeig marítim, àvides d'un sol que, gandulejant, s'ha post fa una estona. Pluja sobtada en la platja sorrenca neta per fi d'estels voladors.

I es diverteix, conversa animada, trobada de luxe, sopar delicat servit, esmerat, a la vora del mar. I sent la remor d'un altre missatge que vibra insistent, pantalla de llum a dins de la bossa. I el cor li fa un tomb, li suen les mans, pendent com està d'una bona sorpresa. Espera que sigui la definitiva. Missatge en el feisbuc d'amor impossible.

Rient i xerrant el cor s'accelera, punxada a la panxa, no sap ni què es diu. Sap el que espera i té por del que sent. Espurna daurada d'uns ulls tan profunds com el mar que contempla. I queda sense esma per mirar si li escriu, si la cerca. I li retorna a les cames el pessigolleig de l'amor innocent de l'estiu d'en fa trenta, quan l'amor tenia un nom carregat de promeses eternes que la feien reviure.

No vol mirar si el nom del missatge és el que ella espera, no vol que s'acabi la il·lusió adolescent de l'amor correspost que somia fa dies.

I es deixa bressar per la marinada que li eriça la pell, i gaudeix en secret de la torrentada d'escalf potiner que s'escampa, indecent, per les cames immòbils i descarrega, elèctric de mar, en les mans que s'esforcen a servar els coberts sense tremolar.

Acaba el sopar, una bona experiència, maduixes amb nata i xocolate calent. Copa de cava, efervescent de bombolles, un brindis futur amb regust de passat que li pesa, tossut, en la matinada.

Quan només hi ha silenci i tot s'ha adormit baixa a la platja per assossegar-se i gosa llegir l'amor al telèfon. Amb lletres petites negres de dol no hi troba el consol que hi cerca en la nit salobre de mar. I la sal que hi ha en l'aire es barreja subtil amb la que li rellisca galtes avall.

Amb ràbia impotent agafa el telèfon i el colga ben fondo d'arena de platja i es treu les sabates que li ofeguen els peus. Sense esperar res, ni missatges d'amor ni promeses de fum, camina descalça de necessitats. Comença de cop la tormenta esperada i els trons es confonen, solitud en la nit, amb els versos que canta per no pensar en res.

I en la llunyania, no sap si ho veu bé, una llum juganera li fa la guerxina. I cap allí s'encamina, sense dubtar-ho, un far en la fosca que li marca el camí per arribar a port segur en la nit de tronada salada de mar.