Living Balaguer

Un divendres de maig, càlid com un altre, ensopit com són tots, uniforme en l'horari i en l'avorriment. El temps es fa llarg, passa i no corre, un rellotge aturat sense segonera, minuts que són hores, rellotge de sol que lluu esplendorós, rellotge d'arena de temps infinit.

Acaba la feina i directe a comprar i al supermercat se sent estrangera: cap accent com el seu. Pells diferents de colors de paleta de pintor estrafalari que no és de la terra. Només la dependenta, que la mira i somriu.

Compra automàtica sense pensar gaire, feina monòtona de mestressa de casa que no vol exercir però no té més remei: ha de ser el que s'espera, una bona mare, família harmoniosa, la casa impol·luta i alegria de viure per fer els seus contents.

S'atura als prestatges dels productes d'estètica. Una dona deu s'hi ha de fixar per poder mantenir-se bonica per sempre. I els pots de les cremes, en fila ordenada, la fan adonar que tot ho necessita: la crema antiarrugues per a un cutis més ters, el lífting potent per a les potes de gall i el corrector d'ulleres marcades per les nits en blanc en què no descansa. N'agafa un de cada i al carro que va, amb la vana esperança que obrin la màgia de la joventut.

Després de pagar se'n va cap a casa, hi arriba esgotada i només vol plorar. Però en lloc de llàgrimes, aigua salada, ensuma la flaire de riu estancat.

Surt a la terrasssa cremada pel sol i s'estira, gandula, a l'hamaca de teka i amb els ulls entreoberts mira endavant i amunt cap al cel per projectar-s'hi i una silueta d'església romànica se li posa al davant. És Santa Maria, i al costat la muralla, i allò li recorda la terra adoptiva: és filla orgullosa de la capital de comtat medieval de conte de fades.

Ara sí, tanca els ulls negats per les llàgrimes i els prem tant com pot, que té por d'ofegar-s'hi si les deixa anar. El gust de la sal se li fon a la boca i quan empassa saliva el clorur verinós se li escampa pel cos i la mata  per dins. Temps estancat, rellotge d'arena embussat i inservible: toquen les set a Santa Maria, onze planys de campana de so medieval.

I arriba el dissabte de cap de setmana, càlid com un altre, brogit de mercat. Passeig obligat entre les parades, gitanos il·lustres, verdures del reng i els bacallaners que venen olives. Olors de dissabte, mercat ancestral de conte de fades, vuit segles d'història al Mercadal. I allí s'hi sent viva, baula subtil de cadena antiga que l'ancora al passat i la lliga al present.

Després un vermut tocant del mercat, a la cantonada dels porxos frescals. Observa la vida com passa imparable en la desfilada d'amants de la Plaça: mestresses de casa que semblen felices, nens amb els pares que van a passeig, padrines d'algú que arrosseguen el pes de les bosses que pengen de mans sarmentoses.

L'esperit del vermut l'escalfa una mica i, després de fer un glop, remena distreta el gel que hi ha al got que s'ha diluït fins a desaparèixer, com la seva tristor.

Arriba la nit i, sola que està, li cal companyia, caliu entre copes de bars amb tradició. Una copa al Sifò per començar de l'oci la ruta i després cap al Tirgyps, ple com un ou. I acaba el periple amb l'última a l'Umm, estol de jovent de cara riallera que sap la manera de gaudir la nit.

Mig avorrida, cansada de tot, veu a la barra un vell amic que està sol com ella i sembla aïllat, cuirassa invisible, de la música màquina. S'hi acosta tranquil·la, terreny conegut, i el saluda contenta de retrobar-lo. Ell se la mira sense reconèixer-la però ho dissimula per ser dos i no un en la nit solitària de dissabte de maig.

I després de conversa i records compartits, les vivències amargues ja no ho semblen tant i surten plegats per recórrer el Passeig que els separa, frondós, passadís teulat d'arbres, de la vora del riu.

Donats de la mà, al parc de la Transsegre, es despullen ben junts del pes que arrosseguen i abandonen la roba a la vora del riu. Amb joia infinita d'amants retrobats entren a l'aigua al costat l'un de l'altra. Es deixen anar com dos rais antics, forts i segurs, sense resistència i l'aigua del Segre, lliscant lentament, arrossega els amants cap a terres ignotes. Unes altres estrelles de llum titil·lant en sabran el destí.

Diumenge al matí, tot dorm, res respira i no hi ha visitants a la vora del riu. Només un esportista que premsa la gespa en la seva carrera d'atleta amateur. El gos que el segueix ensopega amb la roba dels dos fugitius i n'agafa una peça entre les dents que porta fidel a l'amo esportista. "Castís, deixa això, que és roba vella! Vinga, no em sents?" I continua corrent sense imaginar-se la màgia radiant que el gos ha ensumat en la roba trobada.

Toquen les dotze a Santa Maria i parelles devotes entren al Sant Crist a l'hora marcada de la missa major. I els més matiners, a baix a Balaguer, comencen a anar, tradició de diumenge, a la pastisseria. Costum obligat de bon balaguerí.