Paradís perdut

El saluda de lluny, caminant cap al cotxe, amb rialla sincera d'agraïment. La nit es presenta a vessar de promeses, cita programada de cap de setmana, plans convencionals d'amants ordenats.

Quan el té al costat, pilot esmerat, els ulls el traeixen, hi veu el delit de tenir-la a prop i tastar-ne l'escalf. Li diu "on anem?, et porto allà on vulguis" i passeja insolent la mà tèbia d'amor per la cuixa d'ella que espia, procaç, sota la faldilla. Ella somriu d'aquella manera que tant insinua sense paraules: les puntes dels llavis girades amunt apuntant cap als ulls que espurnegen alegres a dintre del cotxe.

L'amor que no hi ha ella se l'inventa i crea, valenta, un nou paradís per substituir aquell que ha perdut, irrecuperable, i compartir la joia del nou amb algú que s'ho valgui. Se sap presonera de la solitud i necessitada de romanticisme, pessic d'aventura a boca de nit que caducarà amb la llum del dia.

I el besa afamada de tornar a sentir, desig condensat en una besada, i el gust dels seus llavis, fruita dessaborida, li apaga la sed però la fam continua. I sent a la panxa la buidor d'aliment.

"Porta'm on vulguis, sorprèn-me una mica", i encén el cigarret que compartiran en el seu paradís carregat de mentida. Ell hi està d'acord, la vol satisfer i si ella ho volgués li demanaria de tenir-la al costat cada matí, penjat com està de la seva rialla, les puntes dels llavis girades amunt.

I cerca per a ella un racó romàntic, espelma olorosa, roses a la taula, i generós li regala estimant-la les flors més boniques que ha sentit en anys. Ella és el seu centre, el seu equilibri, el sol lluminós al voltant del qual gira, és la seva llum, "ets preciosa, una nina".

Ella voldria sentir voleiar, en el seu interior, papallones menudes i el pessigolleig del goig retrobat. S'hi esforça i no pot, carn anestesiada pel dolor insuportable de focs apagats que tot ho han consumit, nafra de cremada que no cicatritza.

Per postres escull pastís de llimó i xocolata calenta i mira d'emplenar, que ell no se n'adoni, el forat sense fons que es fa gran a l'entranya i gairebé no la deixa ni respirar.

Se sent mentidera en el seu paradís, falsa com ella sola, i s'espanta de sobte sense remei. No pot enganyar impunement i quedar-se tranquil·la amb rialla postissa de circumstàncies. Té por de comprometre's, no vol lligams i no sap com dir-ho i en lloc d'explicar-ho teixeix, viuda negra, una xarxa invisible d'aranya gegant.

Afamada que està de jocs amatoris la guanyen les ganes de deixar-se estimar a risc de sentir-se encara més sola quan acabi la nit. L'abraça amb deler, el cos li respon, punxada esmolada que neix a l'entrecuix i mor en un sospir, a cau d'orella d'ell. I s'entrega amb desig al combat cos a cos i guanya la batalla al dolor resclosit que per fi s'allibera en el plaer de la carn.

Quan tot ha acabat, gemecs apagats per la satisfacció, s'hi ajeu al costat i venç el silenci amb mots insensats, d'aquells que fabrica l'eufòria fugaç del llit compartit: "jo també t'estimo". I quan ho acaba de dir ja s'ha penedit del que ha pronunciat, però no ho pot esborrar.

Entra al labavo i tanca la porta, gelosa guardiana de secrets en la nit. Agafa el telèfon i fa una trucada. Arranja una cita per a l'endemà. Un nou paradís per sentir-se viva. I la teranyina d'aranya gegant s'eixampla una mica i ordeix, enganxosa, la trampa golosa per a un nou amant.