Paradís perdut

El saluda de lluny, caminant cap al cotxe, amb rialla sincera d'agraïment. La nit es presenta a vessar de promeses, cita programada de cap de setmana, plans convencionals d'amants ordenats.

Quan el té al costat, pilot esmerat, els ulls el traeixen, hi veu el delit de tenir-la a prop i tastar-ne l'escalf. Li diu "on anem?, et porto allà on vulguis" i passeja insolent la mà tèbia d'amor per la cuixa d'ella que espia, procaç, sota la faldilla. Ella somriu d'aquella manera que tant insinua sense paraules: les puntes dels llavis girades amunt apuntant cap als ulls que espurnegen alegres a dintre del cotxe.

L'amor que no hi ha ella se l'inventa i crea, valenta, un nou paradís per substituir aquell que ha perdut, irrecuperable, i compartir la joia del nou amb algú que s'ho valgui. Se sap presonera de la solitud i necessitada de romanticisme, pessic d'aventura a boca de nit que caducarà amb la llum del dia.

I el besa afamada de tornar a sentir, desig condensat en una besada, i el gust dels seus llavis, fruita dessaborida, li apaga la sed però la fam continua. I sent a la panxa la buidor d'aliment.

"Porta'm on vulguis, sorprèn-me una mica", i encén el cigarret que compartiran en el seu paradís carregat de mentida. Ell hi està d'acord, la vol satisfer i si ella ho volgués li demanaria de tenir-la al costat cada matí, penjat com està de la seva rialla, les puntes dels llavis girades amunt.

I cerca per a ella un racó romàntic, espelma olorosa, roses a la taula, i generós li regala estimant-la les flors més boniques que ha sentit en anys. Ella és el seu centre, el seu equilibri, el sol lluminós al voltant del qual gira, és la seva llum, "ets preciosa, una nina".

Ella voldria sentir voleiar, en el seu interior, papallones menudes i el pessigolleig del goig retrobat. S'hi esforça i no pot, carn anestesiada pel dolor insuportable de focs apagats que tot ho han consumit, nafra de cremada que no cicatritza.

Per postres escull pastís de llimó i xocolata calenta i mira d'emplenar, que ell no se n'adoni, el forat sense fons que es fa gran a l'entranya i gairebé no la deixa ni respirar.

Se sent mentidera en el seu paradís, falsa com ella sola, i s'espanta de sobte sense remei. No pot enganyar impunement i quedar-se tranquil·la amb rialla postissa de circumstàncies. Té por de comprometre's, no vol lligams i no sap com dir-ho i en lloc d'explicar-ho teixeix, viuda negra, una xarxa invisible d'aranya gegant.

Afamada que està de jocs amatoris la guanyen les ganes de deixar-se estimar a risc de sentir-se encara més sola quan acabi la nit. L'abraça amb deler, el cos li respon, punxada esmolada que neix a l'entrecuix i mor en un sospir, a cau d'orella d'ell. I s'entrega amb desig al combat cos a cos i guanya la batalla al dolor resclosit que per fi s'allibera en el plaer de la carn.

Quan tot ha acabat, gemecs apagats per la satisfacció, s'hi ajeu al costat i venç el silenci amb mots insensats, d'aquells que fabrica l'eufòria fugaç del llit compartit: "jo també t'estimo". I quan ho acaba de dir ja s'ha penedit del que ha pronunciat, però no ho pot esborrar.

Entra al labavo i tanca la porta, gelosa guardiana de secrets en la nit. Agafa el telèfon i fa una trucada. Arranja una cita per a l'endemà. Un nou paradís per sentir-se viva. I la teranyina d'aranya gegant s'eixampla una mica i ordeix, enganxosa, la trampa golosa per a un nou amant.

Living Balaguer

Un divendres de maig, càlid com un altre, ensopit com són tots, uniforme en l'horari i en l'avorriment. El temps es fa llarg, passa i no corre, un rellotge aturat sense segonera, minuts que són hores, rellotge de sol que lluu esplendorós, rellotge d'arena de temps infinit.

Acaba la feina i directe a comprar i al supermercat se sent estrangera: cap accent com el seu. Pells diferents de colors de paleta de pintor estrafalari que no és de la terra. Només la dependenta, que la mira i somriu.

Compra automàtica sense pensar gaire, feina monòtona de mestressa de casa que no vol exercir però no té més remei: ha de ser el que s'espera, una bona mare, família harmoniosa, la casa impol·luta i alegria de viure per fer els seus contents.

S'atura als prestatges dels productes d'estètica. Una dona deu s'hi ha de fixar per poder mantenir-se bonica per sempre. I els pots de les cremes, en fila ordenada, la fan adonar que tot ho necessita: la crema antiarrugues per a un cutis més ters, el lífting potent per a les potes de gall i el corrector d'ulleres marcades per les nits en blanc en què no descansa. N'agafa un de cada i al carro que va, amb la vana esperança que obrin la màgia de la joventut.

Després de pagar se'n va cap a casa, hi arriba esgotada i només vol plorar. Però en lloc de llàgrimes, aigua salada, ensuma la flaire de riu estancat.

Surt a la terrasssa cremada pel sol i s'estira, gandula, a l'hamaca de teka i amb els ulls entreoberts mira endavant i amunt cap al cel per projectar-s'hi i una silueta d'església romànica se li posa al davant. És Santa Maria, i al costat la muralla, i allò li recorda la terra adoptiva: és filla orgullosa de la capital de comtat medieval de conte de fades.

Ara sí, tanca els ulls negats per les llàgrimes i els prem tant com pot, que té por d'ofegar-s'hi si les deixa anar. El gust de la sal se li fon a la boca i quan empassa saliva el clorur verinós se li escampa pel cos i la mata  per dins. Temps estancat, rellotge d'arena embussat i inservible: toquen les set a Santa Maria, onze planys de campana de so medieval.

I arriba el dissabte de cap de setmana, càlid com un altre, brogit de mercat. Passeig obligat entre les parades, gitanos il·lustres, verdures del reng i els bacallaners que venen olives. Olors de dissabte, mercat ancestral de conte de fades, vuit segles d'història al Mercadal. I allí s'hi sent viva, baula subtil de cadena antiga que l'ancora al passat i la lliga al present.

Després un vermut tocant del mercat, a la cantonada dels porxos frescals. Observa la vida com passa imparable en la desfilada d'amants de la Plaça: mestresses de casa que semblen felices, nens amb els pares que van a passeig, padrines d'algú que arrosseguen el pes de les bosses que pengen de mans sarmentoses.

L'esperit del vermut l'escalfa una mica i, després de fer un glop, remena distreta el gel que hi ha al got que s'ha diluït fins a desaparèixer, com la seva tristor.

Arriba la nit i, sola que està, li cal companyia, caliu entre copes de bars amb tradició. Una copa al Sifò per començar de l'oci la ruta i després cap al Tirgyps, ple com un ou. I acaba el periple amb l'última a l'Umm, estol de jovent de cara riallera que sap la manera de gaudir la nit.

Mig avorrida, cansada de tot, veu a la barra un vell amic que està sol com ella i sembla aïllat, cuirassa invisible, de la música màquina. S'hi acosta tranquil·la, terreny conegut, i el saluda contenta de retrobar-lo. Ell se la mira sense reconèixer-la però ho dissimula per ser dos i no un en la nit solitària de dissabte de maig.

I després de conversa i records compartits, les vivències amargues ja no ho semblen tant i surten plegats per recórrer el Passeig que els separa, frondós, passadís teulat d'arbres, de la vora del riu.

Donats de la mà, al parc de la Transsegre, es despullen ben junts del pes que arrosseguen i abandonen la roba a la vora del riu. Amb joia infinita d'amants retrobats entren a l'aigua al costat l'un de l'altra. Es deixen anar com dos rais antics, forts i segurs, sense resistència i l'aigua del Segre, lliscant lentament, arrossega els amants cap a terres ignotes. Unes altres estrelles de llum titil·lant en sabran el destí.

Diumenge al matí, tot dorm, res respira i no hi ha visitants a la vora del riu. Només un esportista que premsa la gespa en la seva carrera d'atleta amateur. El gos que el segueix ensopega amb la roba dels dos fugitius i n'agafa una peça entre les dents que porta fidel a l'amo esportista. "Castís, deixa això, que és roba vella! Vinga, no em sents?" I continua corrent sense imaginar-se la màgia radiant que el gos ha ensumat en la roba trobada.

Toquen les dotze a Santa Maria i parelles devotes entren al Sant Crist a l'hora marcada de la missa major. I els més matiners, a baix a Balaguer, comencen a anar, tradició de diumenge, a la pastisseria. Costum obligat de bon balaguerí.

Fènixs nocturns

Plou al carrer a bots i barrals. Aparta l'estor i mira la terrassa, fosca, mullada, una gola de llop que no invita a sortir. Ha dit que sí a la proposició per no quedar sola i seure a escoltar com cau la pluja, rítmica i trista, sobre el celobert. Les gotes nocturnes, com agulles de pi, perfumen la nit i fereixen la calma interior que ella s'imposa, respirar compassat.

Mentre s'espera recull les dos tasses del cafè de la tarda que baden, resseques de sucre, sobre la tauleta. I aprofita, lleugera, per treure la pols de sobre dels llibres. Lectures que esperen el moment oportú que algú els doni vida amb ulls àvids d'històries per descobrir.

Li truquen al timbre de l'intèrfon que ja pot baixar, paraigua a la mà per no batejar-se, ritual iniciàtic, amb la pluja de nit, que cau insistent sobre la vorera. Van caminant fins al restaurant, la pluja no cessa, frisosa de maig, i inocula a la terra la saó necessària per fer-la ben verda. La terra promesa acaramullada de fruits de secà.

Ja hi han arribat, diuen "bona nit" i hi troben, sorpresos, més gent que no esperen, ventall reduït de versions humanes, perfils variats de fènixs nocturns que cerquen la fosca per batre les ales.

Hi ha el desencisat que mira, callat, el que passa a la vora. Observa només les vides dels altres; la seva, perduda, no paga la pena, i aprofita paraules de converses alienes per imaginar que tot és millor en cases estranyes.

A la seva vora, el que ha patit més del cos que de l'ànima. La malaltia l'ha fet adonar que res no és etern, tot cau i tot passa i cal aprofitar de la vida l'instant. Aquest "hi som ara, potser no demà" li ha pesat massa, una revelació per a resistents a les envestides. Per suportar-ho, pólvores màgiques amb tacte de talc, el bàlsam superflu per als qui han perdut tant que ho arrisquen tot. Un granet de força i de lucidesa artificial.

I s'asseu al costat del fènix vistós que ha perdut el niu i no el recupera malgrat els esforços. Ho prova i ho prova i no hi ha manera. Arrossega el llast de la vida viscuda i no troba el fil de la que ha de venir, laberint sense Ariadna que l'impulsi a seguir sense renunciar.

I li fa una rialla només amb els llavis que ella retorna amb un gest de promesa que va més enllà de la cortesia. Però els ulls els té tristos, fosca la mirada de ninetes negres cansades de tot, fins i tot de promeses afalagadores.

En queda un altre, que no s'està quiet, a la cerca contínua de l'aventura. Xerra i no diu i riu sense gràcia. El protagonista d'una obra acabada que ha fracassat abans d'estrenar-se. Es disfressa, impúdic, d'irreverent per no doblegar-se a les convencions i per dins està buit com un arbre corcat, escorça resseca i arrels de mentida.

I després dos parelles que semblen felices, refetes de nou, reconstruïdes amb pedaços antics de vestits mal tallats que han resistit el desgast de la vida. Ara llueixen com ocells diürns i en ells es concentra la llum de la sala que deixa  a les fosques la resta de taula i ombreja els perfils dels fènixs nocturns.

I enmig de la fauna de vida nocturna ella, asseguda, es mira i no es veu. No es troba, no hi és. S'adona que és buida com l'arbre corcat de l'aventurer i que, en l'alegria que reparteix, només hi ha les ganes de ser diferent i de projectar-se, miratge enganyós, amb la llum de quinqué que il·lumina la taula.

S'alça tot d'una, cadira per terra , i no diu ni "adéu" abans de marxar. I es llança al carrer sense paraigua i nota la pluja sobre el cabell. Les gotes rodolen sobre la cara i li enganxen al cos la roba mullada. Xopa de pluja fèrtil de maig camina descalça per la vorera i l'eixutesa de dona resseca, terrós consistent, es comença a estovar com la terra agostada de la Noguera.

Flors en conserva

Entre llibres i roses, enmig de la gent, se li'n va el pensament a un altre Sant Jordi, trenta anys enrere, un dia de sol que estarnava les pedres. I sent a la pell endurida pel temps la nostàlgia olorosa de roses més tendres, poncelles vermelles que clapen records d'un amor de bugada, fresc de tan blanc.

Va passejant, paradetes guarnides, agafada orgullosa de la mà de ningú. Un buit al costat que la va acompanyant sense treva possible en el seu deambular entre roses i llibres. Sadolla de lletres escrites per altres se sent blanc sense negre de cal·ligrafia: quartilla impol·luta de vida per viure, interrogadora d'històries futures incertes i obscures.

I enyora sincera aquell enamorament de nena atrevida de trenta anys enrere, quan creia, innocent, que el goig que sentia era immortal. Només ella podia, vestida de negre i enjoiada de roses, tocar el cel amb les mans d'un blau tan intens que semblava irreal. En la màgia envejable d'un amor com el seu, incondicional, hi cantaven els àngels del cel blau que fregava amb les puntes dels dits.

El temps s'ha escolat i l'ara és aquí. S'atura perduda entremig de la gent i rebusca en la bossa que li penja del braç un cigarret per tranquil·litzar-se. I n'aspira l'aroma que s'ha estès rambla amunt, jardí improvisat de flors en conserva, roses ben mortes tallades arran que pinten la rambla de colors impossibles. Impossible és escriure amb lletres perfectes sobre paper marcat de tinta esborrada.

Cigarret a la mà, ensopega amb el rètol de la parada que busca i el llegeix fort i clar, per sentir-se la veu i tornar-se a trobar, perduda que estava: "llibres d'oblit". I hi comença a cercar un volum impossible confegit amb paraules que guareixen el mal de records dolorosos. Remena i remena i no hi troba res, només papers grocs, polsegosos de temps, desgastats i inservibles.

I dos pams més enllà, la segona parada, amb nom poc comercial que desassossega: "llibres de lluita". I un grupet de gent, de semblança madura i anys indefinits, que hi rebusquen lectures que els empenyin a viure, dia rere dia, amarrats a l'armella de l'obligació: una feina insegura, la família difícil, la ràbia engabiada al fons de l'entranya per no poder ser ells.

Els ulls li espurnegen d'excitació. A la vora mateix, una altra parada, l'última de totes, amb música en viu que alegra l'estada dels lectors potencials que s'hi amunteguen. Els pessiga la fam de lectures amenes, fruits saborosos de versos d'amants, de joia de viure i primaveres eternes. "Llibres d'amor", així diu el rètol que interpel·la en silenci la passió dels vianants i els permet temperar el desig que els rosega de sentir-se estimats.

S'hi atansa a pleret, com si no volgués ser-hi, i amb els colzes punxents es procura un espai entre la cridòria de lectors esverats. A les palpentes, estira una pàgina de paper masegat que ja no té llibre en què estar empresonada i, atabalada, fuig del tumult i s'amaga a la vora dels músics de carrer.

I allisa el paper que ha pogut engrapar a la paradeta dels llibres d'amor i el llegeix, sense pressa. Vol gaudir de l'essència d'amor infinit que traspua, gentil, la veu del poeta: " Perquè has vingut han florit els lilàs i han dit llur joia, envejosa, a les roses..." Mentre va llegint, va pujant per la rambla i a poquet a poquet va deixant enrere els sants jordis passats i perd pel camí els llibres de lluita que havia comprat i oblida els d'oblit en un banc de la rambla.

Tot passejant entra a la floristeria que troba primer i amb paraules alegres diu al dependent " vull un lilà blanc per plantar-lo al jardí". I el noi se la mira com si no l'entengués: "no vol una rosa?, és el símbol perfecte de l'amor català". I dient que no, surt de la botiga amb el test a la mà, amb promeses de liles per al pròxim Sant Jordi. "Perquè has vingut han florit els lilàs... Perquè has vingut ara torno a estimar. Diré el teu nom i el cantarà l'alosa"

I el buit del costat, fidel companyia a qui dóna la mà, va regalimant en la tarda d'abril, un sol que estarna, fins a desaparèixer.

Menú tòxic

Divendres al vespre. L'han convidat a un sopar organitzat de veus femenines. Té ganes d'anar-hi per deixar-se anar i compartir les paraules que altres no entenen, que no deixen dir per por de sentir veritats que fereixen si els llavis d'on vénen els són estimats i tremolen, plorosos, en la confessió.

Està emocionada: un grup de dones que no coneix gens però té l'esperança que hi combregarà, amigues que són d'una bona amiga, i que podrà encaixar-hi sense dificultat. Suport femení amb força moral, un cercle de dones vestides de nit per connectar-se en una xarxa teixida de complicitats.

Rebusca a l'armari per trobar-hi disfressa de dona gosada. Potser uns pantalons de caiguda lleugera que li afinen el cos i l'afavoreixen o potser aquella brusa de seda brodada que tan bé li escau guarnida de plata d'argenter de disseny.

I agafa al final el Dolce&Gabana que penja fa temps al fons de l'armari. Un vestit de luxe per a una ocasió, que no ha trobat mai, que valgui la pena. Quin dia millor que la nit que l'espera per vestir-se de gala, de dona valenta que mira de cara el món que l'envolta?

I amb ànim festiu s'abilla, expectant, davant del mirall: mitges ben fines, negres de nit, sabates de punta de bruixa malvada de conte infantil i, com un guant ajustat, el vestit que vestia el racó de l'armari.

Arriba al sopar de dones madures a l'hora acordada i és ben rebuda, molt bona acollida, quadrilla d'amigues que sabran escoltar la seva experiència i el seu pensament, que guardava discreta al fons de l'armari, amb la roba de luxe.

I amb el primer plat es comença a adonar que s'ha equivocat, que el seu món és un altre i la conversa distesa de les dones xerraires s'allunya, estèril com és, dels seus interessos. Les veu mastegar, sense contemplacions, crítiques dures contra dones valentes que no hi són presents i escupen al plat ofenses injustes que es barregen, obscenes, amb els caps de les gambes que han succionat, llamineres de crítiques de vides estranyes que ni tan sols coneixen.

Amb la copa mig plena de vi de reserva fan el primer brindis per la felicitat i beuen plegades el líquid granat amb buquet que amargueja pel ressentiment de les boques que emplena.

I amb el segon plat empitjora el menú i les dones frustrades, caníbals de mena, engoleixen goloses opinions ressentides del sexe contrari. Menú de divendres tan superficial! "Els homes no tenen sensibilitat ni et saben complaure. Tampoc no et comprenen ni esmercen esforços a fer-nos felices".

Uns tòpics tan típics que li embasquen l'estómac. I ha de deixar al plat la vianda servida, amassada amb rancúnia en una bola immenjable que no es pot empassar.

Abans de les postres està decebuda, rabiosa, enfadada, i no es vol sentir una en el cercle enutjós de fèmines tòxiques. I amb fam de conversa de dones paletes constructores de móns i sense menjar per no deglutir aquell menú tòxic de sopar de divendres, s'aixeca de taula, bel·ligerant.

Als ulls li apunta una ombra de fàstic i una espurna de ràbia incendia l'ambient. Disfressada de luxe s'ha trobat malament en el cercle pervers de dones supèrflues. I ben convençuda i sense vacil·lar, al peu de la taula comença un striptease ben provocador: obre les sivelles de les sabates de punta  i les treu, sense pressa, dels peus masegats. Després va a a les mitges sedoses i fines que llisquen, lleugeres, cames avall. Finalment el vestit, cremallera vençuda, es desmaia deforme sobre els peus despullats.

I ben dignament tensa les espatlles i sembla tot d'una que el coll se li allargui i li brolla una veu amenaçadora: "Vergonya que em fa de ser dona amb vosaltres!"

I es gira orgullosa d'una revolada, i desvestida de nit camina segura sense disfressa. I es va repetint que haurà de trobar un cercle de dones d'aquelles autèntiques que l'enriquiran. I travessa la porta que la deixa al carrer despullada de tòpics i de prejudicis, a punt de ser lliure per tornar a començar.

Sol de trons

Comença el dia amb el peu al revés, diuen que l'esquerre. Potser és que està núvol i el gris del carrer, com el fum de la palla, dens a glopades, pinta el paisatge de fantasmes antics, que són ben presents però no es manifesten.

Asseguda a la cuina, remena el cafè, com cada matí, i el suc de taronja, del color de l'estiu, li fa la guerxina, traïdor, vestint de rovell l'ambient apagat.

No ha dormit a la nit, estava intranquil·la i ha mudat la pell de serp sibil·lina que la protegeix d'enemics invisibles: s'ha fet petita perduda en l'onatge del llit solitari que ningú comparteix. I amb una pell nova, d'angúnia i neguit, ha vist com la nit moria de pressa i a punta de dia s'ha llevat, matinera: "que passi ben ràpid, aquest dia feixuc".

Sucant la torrada al cafè americà es va preguntant què passa dins seu. L'estómac li pesa, pedra foguera, i la bola de foc que li puja a la boca li crema la gola i la deixa ben muda, paraules de cendra que s'han esvaït, com el fum de la palla, abans de ser dites.

Esquitxa la taula amb el tros de torrada que es trenca, pesada, com els seus pensaments, mentre el timbre insistent de dit de carter escrostona el silenci de les parets de la cuina.

D'una revolada va a obrir la porta, segura que està de males notícies, i al cel s'endevina la llum que enlluerna, un sol lleganyós de premonicions de noves amargues, aquell sol de trons que marca tempesta.

Recull delerosa el sobre rugós que li allarga el carter i abans de llegir que ve del jutjat ja ho ha endevinat, sibil·la de nou que domina l'oracle. I en aquell moment demana al carter "no marxis, sisplau, que no ho vull fer sola" i el noi novencell, missatger de fa poc, no sap dir que no i espera pacient al marc de la porta que ella llegeixi el comunicat.

I mentre l'observa obrir el sobre tancat amb mà tremolosa, li veu al darrere, només un moment, una ombra incorpòrea, un bri d'esperança que li escapa del cos, cercant la tronada que mulla el carrer.

-Passa, sisplau, ho hem de celebrar! Papers de divorci...

-Vol dir? No ho sé pas... la feina... és que jo...

-No  valen excuses, va passa, no badis...

I tanca la porta i l'estira amb la mà que agafa amb les seves, glaçades de nits en llits solitaris. I el besa a la boca buscant-hi un gust nou de promeses plaents que hauran de venir. Dòcil, lleument, ell s'hi resisteix, els músculs tensats, sorprès per la força de la seva besada. El cos li cedeix, finalment, embullat en el d'ella, desig que la crema i ja no té amo. I abraça, pell nova de trinca de serp resistent, el que ell representa, l'oportunitat de tornar acomençar, de bell nou, i no viure més dies feixucs encetats amb l'esquerra.

I els trons al carrer retrunyen potents i la casa segura, llar de família, tremola una mica, esquinçada pel so.

Temps aturat

Busca una recepta ben tradicional per començar el dia. Posarà en el dinar el gust ancestral de la cuina que es fa com si el temps no existís, ben a poc a poc, a foc lent si pot ser. I a la boca li ve el regust de la infància, la dolçor de la calma del temps aturat, la rialla segura d'aquella innocència de la inconsciència de viure, respirar pausat gaudint del moment perquè no hi ha res més en la ment infantil.

Ha de trobar els ingredients adequats que la duguin directe a tornar a viure el moment sense por d'un futur que no hi és ni s'espera, preparada per tot, delerosa de res, calma total de temps que no passa però flueix lentament, un riu d'experiències de canvis constants però imperceptibles.

S'emplena la copa de cava gelat i bombolles alegres mentre Freddie Mercury ressona a la cuina i l'eleva lleugera per sobre de tot, com l'olor del menjar que tot ho ha envaït evocant el passat. I fa un glop de cava a la salut d'ella, de la dona valenta que li va fer de mare, dona de poble del segle anterior, sis fills i sense home i amb el caràcter potent de qui ha patit molt i ho ha superat, la vida hi obliga!

I en fa un altre glop a la seva salut i jura segura que no l'oblidarà mai i apuja el volum de la música màgica que la fa sentir ella com és de veritat, una sentimental rere la cuirassa de seguretat que vesteix, mentidera, en la vida diària.

I balla una mica, no la veu ningú, mentre fa xup-xup a la cassola de terra el que ha preparat per lligar-se a ella, la dona cuinera que li deia a l'orella, fluixet, en secret: " Tu seràs algú en el futur que t'espera, no desfalleixis, tu pots, que jo ho sé. Seràs una dona que decideix per ella sense fer-se enrere per res ni ningú". I mentre li deia això li feia tastar el dinar de diumenge per afegir-hi la sal que hi faltava i equilibrar el sabor de la menja de gust ancestral.

La recorda serena, amb la copa a la mà, i amb el record li rendeix l'homenatge que l'altra es mereix amb escreix, mare dos vegades, d'ella i de la seva, sàvia cuinera de consells a foc lent. Fa molt temps que ha marxat i la va deixar òrfena, sense voler-ho, i ara que ningú li diu "nena" la troba a faltar per deixar-se anar com una criatura en el temps aturat i la innocència perduda.

A fora, el dia no es mou, no fa sol, està núvol, i la primavera no s'hi endevina i plou una pluja lleugera i subtil que deixarà aquella olor de terra mullada que tot ho renova.

I la flaire de terra es barreja, promíscua, amb la de cassola i l'empeny a pensar que encara ho pot fer, tornar a començar sense recança, essent ella per fi, sense dubtar-ho, la dona que l'altra preveia en els secrets de la cuina.

I se sent animada i les bombolles del cava li baixen als peus que es mouen, rockers, mentre remena amb cullera de fusta la cassola de fang. Al carrer, entre les gotes de pluja d'abril, queda suspesa la campana que toca, tocs lents, un lament, toquen a morts: sí que passa la vida i se'n va per no tornar més, fugissera.

I ben decidida, apaga la música i mostra respecte, com li van ensenyar quan era una nena, tal com va aprendre, alumna de nota, tasta el menjar: una mica de pebre i un pessic de sal. Serà un bon dinar. Ja ho ha decidit, tot continua i ella també i ho farà bé amb receptes antigues de dones cuineres de plats suculents.

I a la ment li acuden, amb significat nou, les paraules de Mercury, que fa seves, autèntiques, sense cap por d'aprenent de cuinera: "Show must go on" li ressona a la ment i la fa sentir viva.